Tarancon i Suárez van ser dues persones que, provinents de cercles conservadors, l’un, del “movimiento” i l’altre del nacionalcatolicisme, van saber evolucionar, esdevenint així, protagonistes d’excepció de la Transició del franquisme a la democràcia. També la mort, primer la de Tarancon i ara la de Suárez, ha unit els dos personatges, ja que els diaris, ara i el 1994, s’han omplert d’elogis, molts dels quals provenen dels qui en vida van atacar Suárez i Tarancon. Perquè, tant el cardenal valencià com Adolfo Suárez, van haver de suportar dificultats i contratemps. Suárez, des de dins mateix del govern (i del seu partit, la UCD) i Tarancon des de l’Església. Els dos van passar de ser membres de l’aparell, a apostar per la reforma en l’Església i en la política. Un, bisbe del nacionalcatolicisme, l’elecció del qual va aprovar Franco, ja que el dictador tenia el privilegi de presentació de bisbes davant el Vaticà. L’altre, governador civil i Ministro Secretario General del Movimiento.
Si la pastoral de Tarancon, “El nostre pa de cada dia”, de 1950, ja va posar el bisbe de Solsona en el punt de mira del Govern i també de certa part d’un episcopat franquista, que qualificava la pastoral d’imprudent, tant pel to com pel seu contingut, Adolfo Suárez també va suportar les suspicàcies dels membres més immobilistes del Règim, en el seu intent de reforma política. De fet, la seua dimissió com a president del Govern, el 1981, va ser deguda a lluites internes de la UCD.
Anys després, al Concili, Tarancon es va identificar amb la renovació de l’Església, encapçalada pel cardenal Montini, enfront de les actituds dels bisbes més conservadors, la majoria d’ells, espanyols. També Suárez va saber “liquidar” el Movimiento, empès en gran part, per les aspiracions democràtiques i els partits de l’oposició, apostant així per la democratització de l’Estat i la legalització dels partits polítics. I és que si bé Suarez, durant el franquisme, no es va distingir per la lluita a favor de la democràcia, sí que va saber aprofitar les escletxes del Règim, per tal d’afavorir un canvi polític.
Pel que fa a les dificultats internes, Taracon va tindre l’oposició de la conservadora Germandat de Sacerdotal, de polítics, majoritàriament “piadosos catòlics”, i de certs bisbes, que consideraven el cardenal valencià massa avançat. Tarancon també es va enfrontar amb el Govern, que el 1975, prohibí l’Assemblea Cristiana de Vallecas. Un any abans, Tarancon va eixir en defensa del bisbe Añoveros, per la qual cosa va ser l’objectiu de l’extrema dreta, el que volia “al paredón”, ja que era qualificat com a ”obispo rojo”. També Suárez va tindre en contra el sector més dur i més intransigent del Movimiento, quan presentà el Projecte de Reforma Política, que va acabar amb les Corts franquistes.
Si Tarancon parlava de crear “estructures adequades, per tal de superar els efectes de la guerra civil, que va dividir els ciutadans en vencedors i en vençuts”, Suárez, des de la concòrdia i la conciliació, defensava un futur “que no està escrit, perquè només el poble pot escriure’l”.
Per tot això,tant Tarancon com Suárez, han estat dos hòmens importants en la renovació de l’Església i de l’Estat.
Esperem que el nou president de la CEE, el bisbe Ricardo Blázquez recupere per a l’Església espanyola l’esperit “taranconià”, de diàleg i de no confrontació, per tal de d’establir ponts d’entesa amb la societat. Més difícil és el cas de Mariano Rajoy, que per la seua falta d’obertura i de visió política, està molt allunyat del paper reformador de Suárez.
