L’Església i la Guerra Civil

Com cada any, a Montserrat inaugurem el curs acadèmic del nostre Centre d’Estudis Filosòfics i Teològics amb una conferència que dóna el tret de sortida a les activitats lectives. I el passat 1 d’octubre la lliçó inaugural de curs va anar a càrrec del P. Hilari Raguer, monjo de Montserrat i historiador.

El P. Hilari Raguer, que va fer una exposició magistral sobre un dels temes que millor coneix (l’Església i la Guerra Civil) demostrà amb abundants dades com l’alçament dels militars feixistes no va ser per motius religiosos, tot i que es convertí “en una Guerra de Religió”. De fet, com va dir el P. Hilari Raguer, els generals colpistes “no es caracteritzaven per la seva religiositat”.

El mateix general Franco, davant els rumors d’insurrecció al Marroc, recomanava “fomentar el laicismo” dels moros, perquè la religió (l’islamisme) seria el millor estímul per a una insurrecció independentista al Marroc.

I és que als primers dies de la guerra, ni els pronunciaments de declaració d’estat de guerra ni la premsa, a excepció de Navarra, no esmentaven la religió. De fet, ni un sola de les proclames dels rebels deia que la sublevació era motivada per la defensa de la religió, ni cap diari parlava de la revolta “com a defensa de la fe”. Les proclames sí que parlaven de “la reconstrucción nacional”, però no feien cap esment a la situació de la religió.

Segons exposava el P. Hilari Raguer en aquesta lliçó inaugural, si bé “els bisbes no van prendre part en la conspiració colpista, sí que s’hi van adherir amb entusiasme”, a excepció del cardenal Vidal i Barraquer. Segons el P. Hilari Raguer, els revoltats “van adoptar la dimensió de defensa de la fe”, només per una qüestió de propaganda, per així tenir “un recolzament exterior”.

De l’estudi de l’Arxiu del Vaticà que ha fet el P. Raguer, es desprèn la postura de la Santa Seu, que va ser la d’acatar la legalitat republicana. I des de Secretaria d’Estat així s’indicava als bisbes espanyols, malgrat la poca simpatia que la majoria dels prelats tenien per la República. D’ací que les relacions diplomàtiques del Vaticà amb la República, “no es van trencar formalment”. Com afirmava el P. Raguer, “l’actitud de la Santa Seu envers els insurrectes va ser reticent. I per això el Vaticà va trigar gairebé dos anys a reconèixer plenament el govern de Franco”. La raó de la reticència del Vaticà respecte als revoltats, segons el P. Hilari Raguer, era que des de Roma no estaven segurs de qui guanyaria la guerra. Però sobretot, per la por que tenia la Santa Seu de l’ajut d’Alemanya i d’Itàlia als insurrectes, ja que l’Església temia que el govern de Franco estiguera controlat pels feixistes de Mussolini i pels nazis de Hitler, amb els quals el Vaticà havia tingut molts problemes.

El cardenal Vidal i Barraquer va tindre un paper decisiu en el discurs que el papa Pius XI va fer a un grup de pròfugs espanyols que van visitar el Sant Pare a Castelgandolfo. Aquests espanyols simpatitzants de Franco esperaven de Pius XI una condemna de la República i una defensa del Règim franquista. Però el papa, informat pel cardenal Vidal i Barraquer, a més de “deplorar una guerra, que és sempre un mal i més quan és entre germans”, denuncià “els excessos dels qui deien defensar l’Església, lamentava la persecució religiosa i no declarava guerra santa la revolta dels sediciosos”. Això va fer que la propaganda franquista mutilara aquest discurs del papa, divulgant-ne el text, però sense la crítica final de Pius XI a la revolta feixista. I com que els bisbes només van conèixer el discurs censurat, van començar a publicar cartes pastorals a favor de la revolta, que qualificaren com a “cruzada”.

En aquesta lliçó inaugural, el P. Hilari Raguer comentà també la “Carta Colectiva del Episcopado Español”, que promogué el cardenal Gomà a petició de Franco i que no va signar el cardenal Vidal i Barraquer ni tampoc el bisbe Mateo Múgika, de Vitòria. La “Carta Colectiva”, un text a favor dels insurrectes, denunciava davant l’opinió internacionals la persecució religiosa de la zona republicana, però no deia res de la persecució a la “zona nacional”.  Com va comentar el P. Hilari Raguer en aquesta conferència, ell mateix trobà a l’Arxiu del Vaticà una carta del cardenal Eugeni Pacelli (que era el Secretari d’Estat) adreçada al cardenal Gomà (i que Pacelli no va arribar a enviar) recomanant-li que no publicara la “Carta Colectiva”. I és que, segons deia el P. Raguer, el papa Pius XI estava “més d’acord amb Vidal i Barraquer que amb Gomà”. Cal recordar que degut a la negativa del cardenal Vidal i Barraquer a firmar la “Carta Colectiva”, en acabar la guerra Franco no va permetre que el cardenal de la Pau tornara a la seua diòcesi de Tarragona i per això Vidal i Barraquer va morir a l’exili.

Aquesta lliçó del P. Hilari Raguer en la inauguració del curs acadèmic a Montserrat va ser una oportunitat per conèixer millor la visió i l’actuació del Vaticà en la Guerra Civil, i la postura dels insurrectes, per una part, i la dels bisbes per l’altra.        


 

Comentaris

remigio III
1.

Amb trampes i vessant sang compatriota. D'aquesta manera van aconseguir sotmetre el Poble.

  • 0
  • 0

Comenta aquest article

Publicitat
Publicitat