He de dir que estic d’acord amb part de l’article, a més l’amic Carratalà, amb els seus textos, sempre ens fa reflexionar.
Amb tot, hi ha algunes observacions que m’agradaria fer, des de l’afecte i el respecte. El diccionari defineix la caritat com una virtut teologal, que consisteix en estimar Déu i els altres. Una altra accepció de la caritat és l’amor compassiu. I encara, la generositat que es tradueix en l’almoina.
La paraula caritat, com ens ensenyà Jesús de Natzaret, vol dir amor. Amor gratuït, desinteressat, amor sense disfresses ni maquillatges. Amor sense menyspreu per l’altre. I sí, amor compassiu. I la paraula compassió vol dir “compatir”, és a dir, patir amb l’altre, posar-se en la pell de l’altre, en la vida de l’altre. No mirar els pobres des de dalt, amb una actitud paternalista, sinó des de la fraternitat, des de la igualtat, des de la solidaritat.
El problema que tenim els cristians està quan hem de passar de la teoria (que la sabem molt bé), és a dir, d’allò que defineix el diccionari (i allò que originàriament era la caritat) a la pràctica. I sí, és veritat: moltes vegades hem empobrit i reduït la paraula caritat, simplement a fer almoina, a donar uns euros per tranquil·litzar el nostre egoisme, la nostra consciència. I això no és caritat, és prostituir la caritat.
L’Església, com ha dit el papa Francesc, ha de posar al seu centre els pobres, i amb sol·licitud, ajudar-los a eixir de la pobresa. Per això l’Església ha de denunciar, com ho feren els profetes d’Israel, la injustícia, la mentida, l’opressió dels poderosos que xafen els dèbils i els pobres. Eixa és l’Església de Jesús, tal i com el papa Francesc vol que descobrim. L’Església no és la que s’aprofita dels dèbils, la que demana als qui pateixen, paciència i resignació o la que calla davant el despotisme i el poder. La fe, el fet de creure en Déu, no és cap “anestèsia”. Al contrari, la fe ens manté desperts i en lluita per fer possible el Regne de Déu. La fe ens ha de portar a estar al costat dels pobres per traure’ls de la pobresa, per què recobren la dignitat que han perdut per culpa d’aquells que s’aprofiten de la debilitat i de la fragilitat dels més vulnerables. Per què van ser assassinats els bisbes llatinoamericans Òscar Romero o Enrique Angelelli, sinó per denunciar la dictadura que oprimia les classes populars? Per què va ser perseguit el bisbe brasiler Hélder Câmara o el bisbe català Pere Casaldàliga, sinó per posar-se al costat dels pobres i per enfrontar-se als terratinents? Per què van ser assassinats els jesuïtes dels Salvador, sinó per denunciar les mentides i l’opressió de l’oligarquia? O el capellà de Xàbia, Antoni Llidó, assassinat per la dictadura de Pinochet? O el bisbe Tarancon quan, en la seua etapa a Solsona, va desafiar el Règim franquista, exigint el pa per a aquells que passaven gana, i per això va ser qualificat com a “obispo rojo”. O el bisbe Fidel García, denigrat pel franquisme per negar-se a reconèixer el nazisme. Tots ells, i molts d’altres, van patir per posar-se al costat dels pobres i per viure la caritat sense cap mena de maquillatge tranquil·litzador, sinó des de l’actitud de l’amor.
Quan els pobres van a Càritas i a les parròquies, saben que trobaran allò que els fa falta per poder viure. I no només menjar, sinó també escalf, algú que els escolte, comprensió i caritat. Però caritat autèntica, no les deixalles.
Hélder Câmara: germà dels pobres
‘El dret dels pobres i dels obrers a tindre pa en abundància’
Fidel García: un bisbe difamat pel franquisme
