Es pot ser cristià i independentista? O espanyolista? És evident que en la professió de fe, en el Credo que resem els diumenges, no hi ha cap referència concreta a la forma d’Estat. Els cristians creiem en Déu Pare, en Jesucrist, en l’Esperit Sant, en l’Església. Però no en una forma explícita d’Estat, que per això mateix no constitueix cap dogma.
El bisbe José de Cuero, nascut a Cali el 1735, va jugar un paper molt important durant l’anomenat “Primer Crit d’Independència”, el 10 d’agost de 1809, quan els ciutadans de Quito es revoltaren contra la Corona Espanyola, per proclamar la independència, tot i que aquest primer intent va fracassar. Aquest “Primer Crit d’Independència”, segons els historiadors, va ser com un assaig del que més tard seria el procés d’independència colonial d’Amèrica. El moviment independentista, encapçalat pel bisbe José de Cuero, va ser derrotat i les autoritats van decidir deportar el bisbe a Espanya per a ser jutjat, tot i que va morir el 10 de desembre de 1815.
El bisbe José de Cuero y Caicedo
Per això, el bisbe José de Cuero és un exemple de com els cristians podem decidir amb llibertat la forma d’Estat, sense que ens veiem obligatòriament, en el cas de l’Estat espanyol, a ser unionistes o independentistes, perquè tant una opció com l’altra són perfectament lícites. I per això mateix, ni és pecat ser independentista ni tampoc ho és ser partidari de la unitat d’Espanya.
El P. Hilari Raguer, monjo de Montserrat i historiador, en el seu llibre, “Ser independentista no és cap pecat”, argumenta aquesta posició, perfectament defensable i moralment lícita, sempre que es faça des de la democràcia.