El Beat Ramon Lull reuneix els bisbes valencians, catalans i mallorquins


Cada any, el 27 de novembre,  l’Església celebra la festa del Beat Ramon Llull, nascut a Palma el 1232. Tal i com deia el professor Martí de Riquer, “l’obra i la personalitat de Ramon Llull són d’una magnitud tal, que els estudis a elles dedicats constitueixen tot un capítol de la cultura medieval”. La vida de Ramon Llull, del qual enguany hem celebrat el VIIè centenari de la seua mort, ha estat determinada amb prou rigor gràcies a tres fonts: alguns documents d’arxiu, referències fetes pel mateix autor a les seues obres i un relat que Llull va fer als seus deixebles sobre els principals esdeveniments de la seua existència, que és conserva en llatí i en una traducció posterior, relat que coneixem com a “Vida coetània”.

Però el que m’agradaria destacar és que la clausura del VII centenari de la mort de Llull, el passat 26 de novembre, va reunir a la catedral de Mallorca, bisbes valencians, catalans i mallorquins, encapçalats pels cardenals Cañizares, de València i Martínez Sistach, arquebisbe emèrit de Barcelona, amb els bisbes valencians Agustí Cortés, de la diòcesi de Sant Feliu de Llobregat, Jesús Murgui, d’Oriola-Alacant, Xavier Salinas, auxiliar de València i Francesc Conesa Ferrer, bisbe electe de Menorca i fins ara rector de la basílica de Santa Maria d’Elx, juntament amb l’arquebisbe català Joan Enric Vives, del bisbat d’Urgell i l’Administrador Apostòlic de Mallorca, el bisbe Sebastià Taltavull.
 

El nou bisbe de Menorca, nascut a Elx, davant les reliquies de Ramon LLull

Podríem dir que Ramon Llull, que està en procés de canonització, ja ha fet el miracle per pujar a la glòria de Bernini, ja que ha agermanat els bisbes valencians, catalans i mallorquins, (una cosa que no s’havia vist mai) en una mateixa celebració, que presidida pel cardenal Angelo Amato, va transcórrer majoritàriament amb la llengua comuna que compartim aquests tres pobles germans.  

Ramon Llull, que va viure 84 anys, ja que morí el 1316, va rebre la típica formació cortesana, es va casar amb Blanca Picany i va tindre dos fills. Però sobre l’any 1263 la seua vida canvià per complet, amb motiu d’unes experiències místiques que el portaren a abandonar la seua posició social i a oblidar els afers familiars per dedicar-se per complet a la conversió al cristianisme, dels “infidels” musulmans, jueus i gentils. És per això que Llull dedicà la resta de la seua vida i la seua obra, a aquest objectiu.

Després de nou anys d’estudi de la llengua i la cultura llatina i àrab, Llull va tindre una revelació: l’Ars o Art lul·liana, que era un sistema filosòfic que permetria demostrar als “infidels”, per mitjà de l’argumentació filosòfica racional, la veritat de la fe cristiana.

Al llarg de la seua vida, Llull va escriure diverses variants d’aquest sistema filosòfic com l’Ars magna (1276), l’Art demostrativa (1283), l’Ars inventiva (1289) i l’Art breu (1308), entre d’altres. També va escriure obres amb diverses tècniques i estils per tal de transmetre, d’una manera didàctica i més entenedora, el seu propòsit. Llull va escriure en llatí i en àrab prop de 250 obres entre sermons, cartes, proverbis, manuals didàctics, poesia, autobiografia, narrativa i tractats científics, filosòfics i morals.
 

Sepulcre de Ramon Llull, al convent de Sant Francesc de Palma

El seu projecte de conversió dels “infidels” l’alternà també amb la creació de monestirs, amb l’objectiu que foren llocs per aprendre la llengua àrab i la formació missionera. Amb tot, només fundà un monestir, Miramar, gràcies a les donacions del rei de Mallorca, Jaume II.

Descontent amb el resultat de les seues gestions diplomàtiques amb els papes i els reis per tal de crear més monestirs, va decidir viatjar als països de religió musulmana.

Així es traslladà al nord d’Àfrica i al Pròxim Orient. A París va dictar la “Vida coetània” (1311) als monjos del monestir on es va hostatjar (que és la seua biografia) on explicà la seua vida i la seua activitat a favor de l’expansió del cristianisme.
Sembla que Ramon Llull va morir l’any 1316 a Palma, després d’un viatge a Tunis. El seu cos va ser enterrat provisionalment a la sagristia de l’església de Sant Francesc. Posteriorment va ser traslladat a la capella de la Mare de Déu de la Consolació del mateix temple. El sepulcre de Llull, bell i solemne, del segle XV, va ser construït pels Jurats de Mallorca.  

A nivell literari es pot afirmar que Llull és el primer i un dels principals contribuïdors a la formació de la llengua literària. També és considerat el primer escriptor europeu d’obres filosòfiques i cultes en llengua vulgar, ja que d’aquesta manera podia arribar millor al públic al qual s’adreçava: en llatí per als lectors europeus instruïts, en la nostra llengua per a la població laica de la Corona d’Aragó i en àrab per al proselitisme. En vida de Llull la seua obra va ser traduïda al castellà, al francès, a l’italià i a l’occità.
 

Bisbes valencians, catalans i mallorquins, amb l'abat de Montserrat, davant les reliquies de Ramon LLull

Del Llull poeta conservem el “Desconhort” (1295) i el “Cant de Ramon” (1300). I pel que fa a la narrativa, la seua obra més coneguda és el “Llibre d’Evast e Blanquerna” (1276-1283) i també el “Llibre d’amic e amat” (1276-1283).

El fet que bisbes valencians, catalans i mallorquins compartiren a Mallorca la cloenda del VII centenari de la mort del Beat Ramon Llull, hauria de fer possible l’inici d’una relació normal (pel que fa a la litúrgia i a la pastoral) en l’inexistent diàleg que hi hagut fins ara entre aquests bisbats que comparteixen una mateixa llengua i una mateixa cultura. 

Crec que l’Església del País Valencià hauria de coordinar-se pastoralment amb les diòcesis de Catalunya i de les Balears, com a mínim en relació a la llengua que compartim valencians, catalans i mallorquins, i no ignorar-se mútuament com s’ha fet fins ara.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat