Pensar la evangelización o l’evangelització?

 
El passat dia 11 començà un curs de formació permanent per als capellans valencians, organitzat per la Facultat de Teologia de València (amb la pàgina web única i exclusivament en castellà!) amb el títol: “Pensar la evangelización”. El curs, amb tres sessions el mes de gener (11, 18 i 25) i quatre més el de febrer (1, 8, 15 i 22), vol respondre al desafiament que l’Església té per tal de portar la Bona Nova a la nostra societat. Certament que és important que l’Església Valenciana, com ens ha recordat tantes vegades el papa Francesc, siga capaç d’escampar la Bona Nova del Regne als hòmens i a les dones del nostre temps. I per això cal pensar com fer realitat eixa nova evangelització, que recau sobretot (però no només) en els capellans.

De totes les sessions d’aquest curs, m’ha cridat l’atenció la que tindrà lloc el 8 de febrer, centrada en la figura del Germà Carles de Foucauld, de qui van commemorar el primer centenari de la seua mort el passat 1 de desembre. En aquesta sessió, que tindrà com a centre la figura i l’obra d’aquest Germanet de Jesús, els participants d’aquest curs volen vore “qué puede aportar a la misión evangelizadora” el G Carles.

Caldria recordar que el G. Carles es va fer present en un poble i en una cultura que no eren les seues i que va saber acollir i estimar aquestes realitats, cosa que va fer que no se sentira estrany en aquella terra. De fet, el perfil de la seua vida, publicat pel portal del Vaticà (cinquè paràgraf d’aquest text) subratllava aquest amor del G. Carles per la terra que l’acollia, ja que va voler “cridar l’Evangeli amb la seua vida, en un gran respecte de la cultura i la fe d’aquells enmig dels quals ell va viure”.  

I és que el G. Carles va respectar i estimar la cultura i la fe dels hòmens i les dones del desert, amb els quals compartí la seua vida. Però l’Església Diocesana de València, ¿fins quan viurà al marge de la cultura del Poble que ha de servir i a qui ha de portar l’Evangeli?

També m’ha cridat l’atenció la sessió de l’1 de febrer, que tractarà sobre “La necesaria inculturación de la fe en nuestro mundo”. Segurament, ja que és un curs que organitza la Facultat de Teologia de València, hauria estat més apropiat parlar de la inculturació de la fe en la societat valenciana, que és precisament on l’Evangeli s’hauria d’encarnar. Perquè la fe s’ha inculturat al Japó, a Chiapas (ho vam veure en els cants i les lectures en llengües indígenes en el viatge del papa), a Portugal i a Zimbabwe. Però desgraciadament, en ple segle XXI, després de més de 50 anys del Vaticà II, la fe i l’Evangeli continuen sense encarnar-se en la llengua dels valencians.

És veritat que en l’assemblea diocesana del passat 15 d’octubre, celebrada a la catedral de València, s’aprovà una proposta, la 107, que demanava “fomentar l’ús del valencià en la litúrgia com a mitjà d’evangelització” i per això mateix, “l’edició dels llibres litúrgics en valencià”. Per això, ¿l’evangelització a la diòcesi de València tindrà en compte la nostra llengua o com ha passat sempre (amb alguna honrosa excepció) continuarà menyspreant als temples, la llengua dels valencians?
  
Caldria que els nostres bisbes i els nostres capellans recordaren les paraules del bon papa Joan XXIII, quan el 13 de novembre de 1960, al final de la missa eslavo-bizantina, digué: “Cap bellesa no és comparable amb la multiplicitat de ritus, llengües, imatges i símbols que constitueix la riquesa de la litúrgia” (segon paràgraf del punt IGLESIA UNA). I malgrat aquestes paraules del papa Joan, l’Església Valenciana continua evangelitzant els cristians valencians, com si fórem madrilenys o toledans. Prescindint i marginant la nostra llengua. 

Comentaris

Jordiet Elda
3.
#2 Jo pense que podria ser fin s tot bo que les dos versiuons valencianes estigueren a l'abast dels fidels, perquè hi ha, sembla, molt valencians que es senten representats per cadascú d'ells. Tots som valencians i, encara que estic convençit que la llengua que cal ensenayr a les escoles és la normalitzada per l'AVL, pense que si en commpte de constituir un factor de divisió es convetixen en un lloc de trobada, s'hauria fet alguna cosa de bo
Pense, a més, que això seria l'opció més acord amb una Església que vol oferir motius d'encontre i no d'enfrontament.
És lar que sé que no és tasca de l'Església (ni tan sols d0un arquebisbe cardenal) decidir quina es la llengua d'un poble. Això es tasca del mateix poble i dels seus representats electes, per a bé i/o per a mal.
Però, per altra banda, és pastor de tots els pobles que viuen aqal seu aixopluc.
Cal que ens coneixem per a acceptarnos, que ens acceptem per a estimarnos i que ens estimem si volem uun món millor i una església que siga alguna cosa més que guardiana de d'edificis, tradicions i rites antics.
  • 3
  • 0
carles països valencians
2.
molt bo .... farà falta un gros miracle de sant vicent per a que Cañizares valore el valencià i aprove els textos liturgics de l'AVL. Pareix que volen aprovar els textos de lo rat penat .... segons fonts molt certeres en palau està barallant-se eixa possibilititat, la qual cosa serà una bofetada per a tots. Recordem que Cañizares és membre de la Real acadèmia de la llengua valenciana ... alguns sacerdots li diuen que tinga trellat i no faça cas de la gent de lo rat... però ell vol aprovar els textos de lo rat .. ¿ho farà?

¿què farem? de la palla fem, diuen a la costera ...

què sant vicent ens vinga en ajuda ... ara bé els del l'arquebisbat volen aprovar els textes d'Alminyana justament per ser la llengua de sant vicent ...
  • 8
  • 0
Jordiet Elda
1.
És clar que, fins i tot deixant de costat l'aspecte transcendet de l'assumpte, seria molt convenient que l'Església valenciana (millor: que la jerarquia i el clergat d lèsglésia valenciana) deixara de ser la de l'Alqueria blanca, en la qual els capellans parlaven en castellà encara que tothom ho fera envalencià.
També es ben cert que l'església espanyola pensa que l'us de l'espanyol (nom pompós i arrabassador del castellà) ajuda a construir una esgésia única. Jo, però, pense que no és cert.
Si tornem a l'aspecte trascendent, lúnica cosa que podrá unificar l'esglesia espanyola o, potser, les esglésies espanyoles, és palesar la presencia del Crist ressuscitat, dur-lo a les llengües i cultures de tots els fidels i no fer-ne una mena de cement que amalgama tots però els fa perdre la seua identitat. Caldria recordar que quan el cement deixa de tindre les condicions per a estar unit (en este cas Jesucrist i l'amor), torna a disgregar-se i deixa nues les parets.
I tota la resta pot estar molt bé o poden ser tècniques de màrqueting pastoral que tendiran més al proselitisme que a l'evangelització. Senyors bisbes, Què preferixen tindre: una bona clientel·la o un poble enamorat i fidel que presentartar al seu amo quan vinga de sobte?
  • 7
  • 0

Comenta aquest article

Publicitat
Publicitat