El Déu de la llibertat i el cristianisme

 
De tant en tant s’ha afirma que l’Església ha estat una desgràcia per al nostre món i que el cristianisme ha tingut també una influència nefasta. Han hagut filòsofs, científics i pensadors que han negat la validesa i la necessitat de l’Església (i del cristianisme) degut, en bona part, als despropòsits i bestieses que els mateixos cristians hem fet al llarg de la història: inquisicions, pederàstia, el cas Galileu....La campanya sobre l’existència o la no existència de Déu i sobre la utilitat o no del cristianisme, present als carrers fa uns anys per mitjà dels anuncis als autobusos a Londres, Barcelona, Madrid, amb el seu eslògan, “Probablement Déu no existeix”, també ha posat el dit a la nafra sobre aquest tema.

Certament que,  tal i com ha dit el P. Josep Mª Soler, abat de Montserrat, “els cristians nocreiem en un Déu sense entranyes, que condemna sense misericòrdia”. Nosaltres no creiem en un Déu que espia o trau la llibertat de l’home. El Déu de Jesús que l’Església anuncia, és un Déu que és Pare de tendresa, de consol, de llibertat i d’esperança.  

El Déu en qui creiem no és un Déu “opiaci”, que ens abstreu de la realitat o que aliena la nostra consciència i per això no creiem que la religió siga l’opi del poble. Al contrari, el Déu dels cristians és un Déu que ens desvetlla per tal de viure compromesos en la lluita a favor de la justícia, de l’alliberament  i de la dignitat dels hòmens i de les dones, i dels pobles. El Déu en qui creiem els cristians no és un Déu que ens embena els ulls  i ens fa viure en la nebulosa, ni tampoc no és el Déu que anestesia la nostra consciència, sinó que és aquell que il·lumina el nostre cor i empeny  la  nostra solidaritat a favor dels més desvalguts. El Déu dels cristians no és el Déu de les prohibicions, de les amenaces, de la por. El Déu de Jesús és el Déu compassiu, que pateix i ens mou a la compassió (a patir amb els qui pateixen) i  ple de bondat, amic de la vida, que acull, que estima i que cura aquells que tenen el cor ple de  ferides.
 

L'església de Santa Anna de Barcelo oberta als sense sotre

El Déu en el que creiem els cristians és el Déu del bisbe Òscar Romero, assassinat pels paramilitars del Salvador per la seua defensa dels pobres i dels desvalguts. És el Déu del bisbe Hélder Câmara, enfrontat a la dictadura brasilera i defensor de la llibertat i dels marginats de les faveles. És el Déu del bisbe Pere Casaldàliga, veu profètica de l’Església a favor dels desheretats i oprimits de la terra. És el Déu del pastor  Dietrich Bonhoeffer, empresonat  i assassinat pels nazis pel seu compromís cívic i cristià. És el Déu  de Samuel Ruiz, bisbe emèrit  de Chiapas, ànima dels acords de pau entre la guerrilla zapatista i el govern mexicà i  defensor dels drets dels indígenes. És el Déu de José Luis Azcona, bisbe de Marajó, al Brasil, amenaçat de mort per  la seua defensa dels Drets Humans i per la crítica a les màfies que trafiquen amb dones i amb xiquets per explotar-los sexualment. És el Déu del bisbe auxiliar de Buenos Aires, Enrique Eguía Seguí, que ha denunciat amb valentia la corrupció que existeix a l’Argentina.  És el Déu del bisbe Añoveros i del cardenal Tarancon, que van saber enfrontar-se a la dictadura franquista i acabar amb el nacionalcatolicisme. És el Déu del capellà de Xàbia Antoni Llidó, assassinat pel règim dictatorial de Pinochet pel seu compromís amb els pobres de Xile. És el Déu del P. Ángel García, president dels Missatgers de la Pau, que l’endemà del terratrèmol d’Haití se’n va anar a aquell país amb un carregament d’ajuda solidària. És el Déu del cardenal Reinhard Marx, que defensa una economia amb ètica. És el Déu del papa Francesc, que ha denunciat la vergonya que suposa que Europa mire cap a una altra banda davant el drama dels refugiats. És el Déu del bisbe Santiago Agrelo, que ha alçat la seua veu pel tracte que reben els immigrants i ha denunciat la immoralitat de l’exministre Fernández Díaz per l’acció de la policia a Ceuta i a Melilla. És el Déu dels qui estan compromesos amb Càritas o amb Mans Unides. És el Déu que demana el respecte a la llibertat, com ha fet Montserrat en els anys de dictadura en la defensa de la llengua i de la cultura catalanes, a diferència d’aquells que han proclamat la unitat d’Espanya com a “bien moral”. O és el Déu de la Comunitat de Sant Egidi que a Itàlia ha rebut més refugiats que 15 estats de la UE. És el Déu de tants i tants laics cristians, capellans i religioses que acullen els malalts de sida, drogoaddictes, o gent que viu al carrer sense mitjans de subsistència. Per això l’Església ha de ser, sobretot, el conjunt d’hòmens i de dones que treballen per la pau, per la justícia, per la defensa dels Drets humans i dels més desvalguts, i per l’alliberament dels pobles oprimits.
 

Una església de portes obertes

Sovint, els cristians  no sempre transparentem  ni donem a conèixer el veritable rostre de Déu! Desgraciadament, moltes vegades, els cristians, amb la nostra vida, amb els nostres actes o les nostres paraules, prostituïm i amaguem l’autèntica imatge de Déu, i presentem un ídol que no és el Déu de Jesús, el Déu Abbà, Pare de tendresa, de llibertat, de consol i de misericòrdia. Tots els cristians hauríem d’aprendre a ser un reflex, en l’Església i en el món, de  l’amabilitat i  la bondat d’un Déu que estima els hòmens i les dones amb passió. I l’Església hauria de saber transmetre, amb delicadesa, llibertat i  respecte, sense crispacions ni imposicions, la imatge d’un Déu  que en paraules del teòleg José Antonio Pagola no és un  “Déu vigilant de la Llei, atent a les ofenses, que castiga cadascú com es mereix i no concedeix el seu perdó,  si abans no s’han complert escrupolosament unes condicions”.  Aquest no és el Déu dels cristians. “Quan  Déu és captat (i d’això en tenim molta culpa els cristians) com un poder absolut que governa i s’imposa per la força de la seva Llei, emergeix una religió (que no és la nostra) rígida pel rigor, els mèrits i els càstigs. Déu no aterreix pel seu poder i la seua grandesa, sinó que sedueix per la seua bondat i proximitat”.
 

El bisbe Santiago Agrelo

 I és que el nostre Déu allibera de pors generades per un mal concepte de  religió, fa créixer la llibertat, no la servitud i  ens encoratja a l’amor i al perdó , no al ressentiment ni a la venjança. El Déu dels cristians ens urgeix a humanitzar el nostre món, a alliberar les consciències i a traure les càrregues feixugues que xafen els més dèbils. Per això la nostra fe ha de fer impossible la confrontació entre Déu i l’home. Com deia el professor Armand Puig, degà de la Facultat de Teologia de Catalunya, “pensar en un Déu policia, en un Déu enemic de la vida, és una aberració”. La preocupació del nostre Déu és la d’alliberar-nos de tot el que ens deshumanitza i ens fa patir. I és que el Déu de Jesús no ve a destruir  les persones, sinó el mal que està a l’arrel de tot i envileix  la vida. Desgraciadament no és la fe la que posa en qüestió la credibilitat de l’Església, sinó l’actuació dels cristians que amaguem, desfigurem o prostituïm el missatge d’alliberament de l’Evangeli.

Com deia el P. Josep Mª Soler, abat de Montserrat, “alguns creuen que Déu i la persona humana són incompatibles i per això arriben a negar Déu. Com si Déu anul·lara la llibertat humana, opromira la consciència i empetitira la personalitat del creient”. I continuava el P. Josep  Mª Soler: “Déu no és enemic de l’home i per això no té cap sentit contraposar el Creador a la criatura”.
 

La Comuntat de Sant Egidi acull més refugiats que 15 països de la UE

En un fòrum sobre Religió i pau, el teòleg Leonardo Boff li va preguntar al Dalai Lama: “Quina és la millor religió?”. El Dalai Lama, somrient, li respongué: “Aquella que et fa millor”. Boff continuà: “I què és allò que em fa millor?”. El Dalai Lama li digué: “Allò que et fa més sensible, més compassiu, més humà, més responsable”. Si la nostra Església no ens ajuda a ser així, sí que no tindrà cap sentit la seua existència.

Vicent Ferrer mort fa uns anys a Anantapur deia: “Déu és al cor del món”. Tant de bo que els cristians sapiguem oferir a la nostra societat la imatge d’un Déu Pare de tots, que estima i ens ensenya a estimar, que perdona i ens urgeix a perdonar. I tant de bo que els cristians, amb les nostres paraules i els nostres actes, sapiguem fer de l’Església una mare que estima i una llar que acull tothom i no una madrastra que renya, condemna i exclou aquells que se li acosten o una presó que esclavitza i anul·la la llibertat dels hòmens.

Com diu un proverbi, “fa més soroll un arbre que cau, que unbosc que creix”. Per això  algunes declaracions o actuacions pèssimes dels cristians, han fet més soroll per desprestigiar l’Església, que l’actuació de tants i tants cristians que, en silenci, treballen per la dignitat de les persones i per la lluita contra la pobresa i a favor de la pau.

El Déu dels cristians és el Déu que està al costat dels oprimits i que ens encoratja a denunciar la injustícia dels opressors. És el Déu que denuncia la mentida, el suborn i l’abús de poder que sempre aixafa els més dèbils. Si els cristians no mostrem aquest Déu, estem falsificant i prostituint la nostra fe, i estem fent una caricatura del Déu que derroca els poderosos del soli i exalça els humils. Perquè el nostre Déu és el Déu dels oprimits, no el Déu dels opressors. 

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat