El Déu de la llibertat i el cristianisme

 
De tant en tant s’ha afirma que l’Església ha estat una desgràcia per al nostre món i que el cristianisme ha tingut també una influència nefasta. Han hagut filòsofs, científics i pensadors que han negat la validesa i la necessitat de l’Església (i del cristianisme) degut, en bona part, als despropòsits i bestieses que els mateixos cristians hem fet al llarg de la història: inquisicions, pederàstia, el cas Galileu....La campanya sobre l’existència o la no existència de Déu i sobre la utilitat o no del cristianisme, present als carrers fa uns anys per mitjà dels anuncis als autobusos a Londres, Barcelona, Madrid, amb el seu eslògan, “Probablement Déu no existeix”, també ha posat el dit a la nafra sobre aquest tema.

Certament que,  tal i com ha dit el P. Josep Mª Soler, abat de Montserrat, “els cristians no creiem en un Déu sense entranyes, que condemna sense misericòrdia”. Nosaltres no creiem en un Déu que espia o trau la llibertat de l’home. El Déu de Jesús que l’Església anuncia, és un Déu que és Pare de tendresa, de consol, de llibertat i d’esperança.  

El Déu en qui creiem no és un Déu “opiaci”, que ens abstreu de la realitat o que aliena la nostra consciència i per això no creiem que la religió siga l’opi del poble. Al contrari, el Déu dels cristians és un Déu que ens desvetlla per tal de viure compromesos en la lluita a favor de la justícia, de l’alliberament  i de la dignitat dels hòmens i de les dones, i dels pobles. El Déu en qui creiem els cristians no és un Déu que ens embena els ulls  i ens fa viure en la nebulosa, ni tampoc no és el Déu que anestesia la nostra consciència, sinó que és aquell que il·lumina el nostre cor i empeny  la  nostra solidaritat a favor dels més desvalguts. El Déu dels cristians no és el Déu de les prohibicions, de les amenaces, de la por. El Déu de Jesús és el Déu compassiu, que pateix i ens mou a la compassió (a patir amb els qui pateixen) i  ple de bondat, amic de la vida, que acull, que estima i que cura aquells que tenen el cor ple de  ferides.
 

L'església de Santa Anna de Barcelo oberta als sense sotre

El Déu en el que creiem els cristians és el Déu del bisbe Òscar Romero, assassinat pels paramilitars del Salvador per la seua defensa dels pobres i dels desvalguts. És el Déu del bisbe Hélder Câmara, enfrontat a la dictadura brasilera i defensor de la llibertat i dels marginats de les faveles. És el Déu del bisbe Pere Casaldàliga, veu profètica de l’Església a favor dels desheretats i oprimits de la terra. És el Déu del pastor  Dietrich Bonhoeffer, empresonat  i assassinat pels nazis pel seu compromís cívic i cristià. És el Déu  de Samuel Ruiz, bisbe emèrit  de Chiapas, ànima dels acords de pau entre la guerrilla zapatista i el govern mexicà i  defensor dels drets dels indígenes. És el Déu de José Luis Azcona, bisbe de Marajó, al Brasil, amenaçat de mort per  la seua defensa dels Drets Humans i per la crítica a les màfies que trafiquen amb dones i amb xiquets per explotar-los sexualment. És el Déu del bisbe auxiliar de Buenos Aires, Enrique Eguía Seguí, que ha denunciat amb valentia la corrupció que existeix a l’Argentina.  És el Déu del bisbe Añoveros i del cardenal Tarancon, que van saber enfrontar-se a la dictadura franquista i acabar amb el nacionalcatolicisme. És el Déu del capellà de Xàbia Antoni Llidó, assassinat pel règim dictatorial de Pinochet pel seu compromís amb els pobres de Xile. És el Déu del P. Ángel García, president dels Missatgers de la Pau, que l’endemà del terratrèmol d’Haití se’n va anar a aquell país amb un carregament d’ajuda solidària. És el Déu del cardenal Reinhard Marx, que defensa una economia amb ètica. És el Déu del papa Francesc, que ha denunciat la vergonya que suposa que Europa mire cap a una altra banda davant el drama dels refugiats. És el Déu del bisbe Santiago Agrelo, que ha alçat la seua veu pel tracte que reben els immigrants i ha denunciat la immoralitat de l’exministre Fernández Díaz per l’acció de la policia a Ceuta i a Melilla. És el Déu dels qui estan compromesos amb Càritas o amb Mans Unides. És el Déu que demana el respecte a la llibertat, com ha fet Montserrat en els anys de dictadura en la defensa de la llengua i de la cultura catalanes, a diferència d’aquells que han proclamat la unitat d’Espanya com a “bien moral”. O és el Déu de la Comunitat de Sant Egidi que a Itàlia ha rebut més refugiats que 15 estats de la UE. És el Déu de tants i tants laics cristians, capellans i religioses que acullen els malalts de sida, drogoaddictes, o gent que viu al carrer sense mitjans de subsistència. Per això l’Església ha de ser, sobretot, el conjunt d’hòmens i de dones que treballen per la pau, per la justícia, per la defensa dels Drets humans i dels més desvalguts, i per l’alliberament dels pobles oprimits.
 

Una església de portes obertes

Sovint, els cristians  no sempre transparentem  ni donem a conèixer el veritable rostre de Déu! Desgraciadament, moltes vegades, els cristians, amb la nostra vida, amb els nostres actes o les nostres paraules, prostituïm i amaguem l’autèntica imatge de Déu, i presentem un ídol que no és el Déu de Jesús, el Déu Abbà, Pare de tendresa, de llibertat, de consol i de misericòrdia. Tots els cristians hauríem d’aprendre a ser un reflex, en l’Església i en el món, de  l’amabilitat i  la bondat d’un Déu que estima els hòmens i les dones amb passió. I l’Església hauria de saber transmetre, amb delicadesa, llibertat i  respecte, sense crispacions ni imposicions, la imatge d’un Déu  que en paraules del teòleg José Antonio Pagola no és un  “Déu vigilant de la Llei, atent a les ofenses, que castiga cadascú com es mereix i no concedeix el seu perdó,  si abans no s’han complert escrupolosament unes condicions”.  Aquest no és el Déu dels cristians. “Quan  Déu és captat (i d’això en tenim molta culpa els cristians) com un poder absolut que governa i s’imposa per la força de la seva Llei, emergeix una religió (que no és la nostra) rígida pel rigor, els mèrits i els càstigs. Déu no aterreix pel seu poder i la seua grandesa, sinó que sedueix per la seua bondat i proximitat”.
 

El bisbe Santiago Agrelo

 I és que el nostre Déu allibera de pors generades per un mal concepte de  religió, fa créixer la llibertat, no la servitud i  ens encoratja a l’amor i al perdó , no al ressentiment ni a la venjança. El Déu dels cristians ens urgeix a humanitzar el nostre món, a alliberar les consciències i a traure les càrregues feixugues que xafen els més dèbils. Per això la nostra fe ha de fer impossible la confrontació entre Déu i l’home. Com deia el professor Armand Puig, degà de la Facultat de Teologia de Catalunya, “pensar en un Déu policia, en un Déu enemic de la vida, és una aberració”. La preocupació del nostre Déu és la d’alliberar-nos de tot el que ens deshumanitza i ens fa patir. I és que el Déu de Jesús no ve a destruir  les persones, sinó el mal que està a l’arrel de tot i envileix  la vida. Desgraciadament no és la fe la que posa en qüestió la credibilitat de l’Església, sinó l’actuació dels cristians que amaguem, desfigurem o prostituïm el missatge d’alliberament de l’Evangeli.

Com deia el P. Josep Mª Soler, abat de Montserrat, “alguns creuen que Déu i la persona humana són incompatibles i per això arriben a negar Déu. Com si Déu anul·lara la llibertat humana, opromira la consciència i empetitira la personalitat del creient”. I continuava el P. Josep  Mª Soler: “Déu no és enemic de l’home i per això no té cap sentit contraposar el Creador a la criatura”.
 

La Comuntat de Sant Egidi acull més refugiats que 15 països de la UE

En un fòrum sobre Religió i pau, el teòleg Leonardo Boff li va preguntar al Dalai Lama: “Quina és la millor religió?”. El Dalai Lama, somrient, li respongué: “Aquella que et fa millor”. Boff continuà: “I què és allò que em fa millor?”. El Dalai Lama li digué: “Allò que et fa més sensible, més compassiu, més humà, més responsable”. Si la nostra Església no ens ajuda a ser així, sí que no tindrà cap sentit la seua existència.

Vicent Ferrer mort fa uns anys a Anantapur deia: “Déu és al cor del món”. Tant de bo que els cristians sapiguem oferir a la nostra societat la imatge d’un Déu Pare de tots, que estima i ens ensenya a estimar, que perdona i ens urgeix a perdonar. I tant de bo que els cristians, amb les nostres paraules i els nostres actes, sapiguem fer de l’Església una mare que estima i una llar que acull tothom i no una madrastra que renya, condemna i exclou aquells que se li acosten o una presó que esclavitza i anul·la la llibertat dels hòmens.

Com diu un proverbi, “fa més soroll un arbre que cau, que un bosc que creix”. Per això  algunes declaracions o actuacions pèssimes dels cristians, han fet més soroll per desprestigiar l’Església, que l’actuació de tants i tants cristians que, en silenci, treballen per la dignitat de les persones i per la lluita contra la pobresa i a favor de la pau.

El Déu dels cristians és el Déu que està al costat dels oprimits i que ens encoratja a denunciar la injustícia dels opressors. És el Déu que denuncia la mentida, el suborn i l’abús de poder que sempre aixafa els més dèbils. Si els cristians no mostrem aquest Déu, estem falsificant i prostituint la nostra fe, i estem fent una caricatura del Déu que derroca els poderosos del soli i exalça els humils. Perquè el nostre Déu és el Déu dels oprimits, no el Déu dels opressors. 

Comentaris

PEP DE L\'HORTA
7.
#4 Estimat, Sr. Bausset, gràcies per citar el meu comentari d'una manera incidentalment positiva. Amb tot, no heu respost cap de les meues preguntes, dubtes i incerteses respecte de persones i fets concrets. Com feia Jesús, per cert, que denunciava actuacions concretes de grups concrets i coneguts. No cal posar-nos-hi a citar passatges dels Evangelis. Jo no entre ni vull entrar en qüestions metafísiques, la meua cultura religiosa, que accepte i estime, està en Jesús. L'existència o no de Déu ja es veurà, si es veu; i tampoc no té massa importància. Podem acceptar-ho com una instància i una exigència permanent a l'ètica, la bondat, la misericòrdia, etc. Però en això, tampoc no estic massa d'acord amb vostè a propòsit del vostre comentari que el déu de l'Antic Testament siga exactament com el descriviu ja que, en general, és un déu nacionalista en el pitjor sentit de la paraula, que només elegeix un poble. I que massa sovint quan profetes i poetes demanen misericòrdia la demanen de part. O siga, per al seu poble contra els enemics. O amb una invocació a la justícia contra els qui van contra el poble elegit. Hi ha algunes excepcions, però... Jesús no hi té res a veure. No invocaré cap bibliografia que seguramente vostè coneix, però Jesús no discrimina ni pobles ni persones excepte aquells que practiquen el mal contra l'altre, els corruptes, els qui fan de la religió una plataforma de poder o de negocis i un llarg etcètera. No cal que em respongueu i més gràcies per citar-me. Només us demane que en els vostres testimonis escrits, sigueu més cristià encara i aneu al nucli concret de la denúncia dels corruptes i dels qui corrompen el cristianisme. Segurament si els cristians, en general, donaren millor testimoni de vida en les seues activitats públiques i privades, molta gent no tornaria a la vella disputa de l'existència o no de déu. Aquesta disputa, al capdavall, em sembla que, en una bona part, es planteja també perquè sota l'empara d'un déu únic s'imposa l'unitarisme, la discriminació, el poder dictatorial i un altre llarguíssim etcètera. En una magnífica conferència al CCCB, "Com si Déu no existis", Paolo Flores d'Arcais, ja discutia la tesi neoimperial i neomedieval de Benet XVI que planteja que el déu únic és el garant de la pluralitat democràtica. Prou de falsedats pseudoteològiques i filosòfiques encara que vinguen de Benet XVI. Per sort, el millor que ha fet és abdicar. Així, doncs, més Jesús i menys déu per més Pare. I Mare, clar.
  • 0
  • 0
Torrent
6.
#4

Podrem canviar el nostre Déu, i les nostres sagrades escriptures i fer que siguen una veritable guía de igualtat i d´amor de la societat i de la cultura no semítica del segle XXI, pero continuaría sent un Déu creat per l´esser humà i no al revés.

Les respostes a l´espai i al temps infinit, i a la propia existència, no poden dependre de voler que un Déu tinga la mateixa conciéncia del bé i del mal que l´ésser humà, i menys, que eixe Déu dicte els seus manaments a profetes o mesies. Seria com creures que tot el que diuen els polítics es veritat.

L´espiritualitat es innata a totes les persones, pero voler que siga la mateixa per a tots i totes es una senda que porta irremediablement a la repressió.

El tractament de Déu o de Jesús, com a pastor, senyor, o rei de reis, i el mateix podem dir de l´esglèsia perque s´anomena la seua successora, indica ben a les clares, que totes les sagrades escriptures s´obsesionen en ensenyar els conceptes del poder, de qui mana i de qui obeix.

Per la meua part, tinc molt clar el concepte de justicia, i precisament lluite contra qui la practica en nom d´un concepte abstracte com es el d´una divinitat. Si poden fer que la gent accepte un càstig perque "Déu ho vol", millor dit "perque l´esglèsia vol", han aconseguit alló que vol tot tirà, i es que es faça el que ell vullga, sense necessitat de racionalitat. No hi hà expressió de poder més gran.

La justicia l´imparteixen les persones, i es a aquestes a les que se les ha de demanar responsabilitats, quan fan les lleis. Es molt hipócrita dir que les lleis que apliques no les has creat tu, sino que te les han donades des de el mes allà. A aixó li diuen "Justicia Divina".

Aixó en el meu poble, es tirar la pedra i amagar la mà.

Encara que no compartisca molta de la ideología i l´estructura jeràrquica de l´associació a la que pertanys, que sàpies que es tinc en molta estima. Bona Ventura.




  • 0
  • 2
agnòstic
5.
Podràs fer la interpretació de Déu tot bondadosa que vulgues, però la existència de Déu no és un problema de bondat o ètic, sinó existencial. És a dir, l'existència de Déu és un problema ontològic i perquè no? també un problema epistemològic.

Per a que Déu siga bondadós primer ha d'existir. I com sabem que Déu existeix? Doncs bé hauríem de tindre proves per a confirmar aquesta existència. De la mateixa manera que jo sé que el meu ordinador existeix perquè el tinc davant i perquè li'l puc mostrar a qualsevol ( és a dir, hi ha un coneixement intersubjectiu o comprovació intersubjectiva), també deuríem d'aplicar el mateix criteri a Déu.

Pot ser em dius que aquest mètode sols servix per a allò sensible, per allò del món experiencial, del món empíric. Puc acceptar aquesta critica, però llavors estarem dient que Déu no és més que un producte mental, un producte metafísic, i en eixe cas si Déu és metafísic com podem afirmar que és bondadós? Ser bondadós significa que actua d'una determinada manera que considerem bona, és a dir, allò bondadós està en el món sensible i no en el metafisic, ja que cal una actuació. Poden existir actes o fets en el món metafísic? Òbviament no, sinó estaríem en el nivell sensible. Per tant la meua pregunta és com pot una idea metafísica ser bondadosa? Com pot una idea metafísica ser la causa del món o d'un acte o d'un fet?

Pots creure en les idees metafísiques que vulgues, però una cosa és creènça i una altra ben diferent és coneixement, i nosaltres no coneixem cap Déu bondadós ni malvat; en tot cas podem creure en un Déu bondadós, com podem creure en un donyet bondadós, o en un gnom bondadós o en un unicorn bondadós. Creure no és conèixer!

PD: Tot i no conèixer a Déu no vol dir que no existisca, però continuem esperant...
  • 5
  • 7
Josep Miquel Bausset Montserrat
4.
#1 Benvolgut amic Torrent: em sembla que per conèixer la Bíblia s'ha de contextualitzar en el temps (el llibre més nou té més de 2000 anys) i en l'espai, i en una cultura semítica, molt diferent de l'Occidental. Són molts els passatges dels profetes i dels salms i no cal dir dels Evangelis, on se'ns mostra un Déu de misericòrdia, com diu Pep de l'Horta (i també a l'Antic Testament), un Déu que "derroca els poderosos del soli i exalça els humils" (Lc 1:52). Jesús mateix està al costat de les dones, dels qui la societat rebutja i dels pobres, per restituir-los la dignitat que és ofegada pels prepotents, tant des del poder romà com també dels mestres de la Llei i dels fariseus, a qui Jesús va anomenar "sepulcres emblanquinats" bonics per fora i plens de corrupció per dins.
La literatura semítica s'ha d'interpretar, i per això la importància de l'hermenèutica, ja que, per exemple, en la creació del món, quan el Gènesi parla de sis dies, no podem entendre'ls com sis dies de 24 hores cadascun d'ells.
Pel que fa a l'ascendència de Jesús, no és veritat que no apareguen les dones, ja que a la genealogia (Mt 1:1-16) hi ha la presència de Tamar, Rahab, Rut, la dona d'Uries i finalment Maria, esposa de Josep, de la qual nasqué Jesús.
El Déu de la Bíblia és el Déu de la llibertat i de la sol·licitud. Si alguna vegada no l'hem vist així, ha estat per culpa dels qui hem tergiversat o amagat aquest Déu de bondat i d'amor.
Bona Quaresma i una abraçada.
  • 3
  • 0
PEP DE L\'HORTA
3.
La vostra visió de Déu pot ser compartida per milions i milions de persones. I des del meu punt de vista, correspon, en efecte, al Déu de Jesús. Sempre he sostingut i sostinc que, d'entrada, els cristians som ateus. El nostre déu no és el déu de l'antic testament, de la còlera i el poder i un llarg etcètera. Els cristians arribem a Déu per Jesús i Jesús quasibé sempre ens parla del Pare. D'aquesta manera, el Déu dels cristians, en Jesús, per Jesús, amb Jesús i des de Jesús, és el Pare. El Pare de la misericòrdia, la pluralitat, la pobresa, l'acceptació de tots i de tothom amb les dones i els gais, lesbianes, bisexuals o transsexuals inclosos, contra la corrupció i contra aquells que fan de la religió i el nom de Jesús i del Pare una plataforma de poder i imposició, discriminació negativa, violència i mort en nom d'una moral que no és precisament la de Jesús. Què podem dir, des d'aquesta perspectiva, del Cardenal Cañizares que discrimina, ataca, insulta i un llarguíssim etcètera contra bona part dels valencians, la nostra cultura i la nostra llengua? I què podem dir del Nunci que manté una política de nomenaments i equilibris més pròpia dels interessos de la dreta ultramontana que encara governa la major part de la CEE? Què podem dir del Sr. Reig Pla i fins i tot del mateix Osoro i de la gestió que va fer a València? Què podem dir del rearmament de la dreta catòlica internacional contra el Papa Francesc? Què es pot dir de l'homofòbia o la no acceptació de la sexualitat real al si de l'Església? I que podem dir d'aquelles tombes acabades de descobrir a Irlanda on les monges ocultaven cadàvers de xiquets i fins i tot de fetus? No, el Déu de Jesús no pot (no és) el déu d'aquesta gentola. Per això, homes com vostè han de denunciar-ho amb més força i coratge. Amb noms i cognoms, no amb vaguetats i termes genèrics. Admirables i desitjables, però inconcrets. I necessitem testimonis valents i clars. Fins i tot contundents. Això no significa atacar la consciència de ningú, espai inviolable, sinó denunciar els seus fets. I com diu Mt. 25, Jesús i el Pare volen fets i fets de pietat, generositat, humilitat o misericòrdia.
  • 2
  • 0

Comenta aquest article

Publicitat
Publicitat