Rebre, acollir, consolar i integrar

 
Una vegada més el papa Francesc ens ha mostrat el camí pel que fa a trobar una solució, o si més no a pal·liar el drama dels refugiats. En una entrevista a la revista de Càritas de Milà, i abans del seu viatge a aquesta ciutat el pròxim 25 de març, Francesc reconeix la nostra culpabilitat en la gestió d’aquest drama. “Tots som culpables” d’aquesta crisi, ens ha recordat el papa, una crisi que afecta tants i tants hòmens, dones i xiquets que fugen de l’horror de la guerra i que en arribar a Europa són internats en camps de refugiats. Cal no oblidar que en aquest èxode massiu, aquestes persones tenen dret a emigrar i a ser acollits i ajudats. Així ho defensa el llibre del Deuteronomi quan afirma: “vosaltres heu d’estimar els forasters, perquè també vosaltres fóreu forasters al país d’Egipte” (Dt 10:19).

El papa, en assumir aquesta culpa col·lectiva, ens recorda els anys que Europa ha espoliat aquests països des d’on ixen els refugiats, ja que “explotem les seues terres, però no fem cap inversió perquè ells puguen beneficiar-se”. Durant segles els governs europeus, moguts per l’ambició desmesurada i el menyspreu als pobles indígenes, han empobrit els països d’Amèrica, d’Àfrica i de l’Àsia.
 

El papa amb alguns immigrants

Per això el papa, per fer-nos comprendre la necessitat d’acollir aquests germans nostres, ens encoratja a posar-nos en la pell d’aquestes persones que han de deixar el propi país, no per gust sinó per necessitat. El papa ens demana “posar-nos en les sabates de l’altre”, en les sabates, o en la pell d’aquells són “esclaus del nostre egoisme”. Són aquests hòmens, dones i infants, “poble dels invisibles, de persones sense llar”, que estan demanant un acolliment digne. Posar-se en les sabates dels altres, com ens demana el papa, “significa comprendre, entendre, els moments i les situacions difícils” que viuen aquestes persones. Posar-se en les sabates dels altres significa també “servei, humilitat, generositat”. És tracta de fer possible un moviment d’empatia per escoltar i per entendre l’altre. Com ens diu el papa, “entendre significa posar-se en les sabates de l’altre”, perquè no passe allò que sol passar sovint: “Sí, m’ha escoltat però no m’ha entès”.

Però l’anomenat primer món, encegat pel benestar, la indiferència i el confort, com ens recorda el papa, “prefereix ocupar-se dels seus problemes i no vore el sofriment dels altres”. Es tracta, com ens diu Francesc, de mirar els sense sostre com a persones, no com a gossos. Perquè ells se n’adonen d’aquesta forma diferent de mirar-los. Per això, donar diners sense mirar els ulls d’aquells a qui hem fet almoina, no és un gest cristià.
 

Barreres

Cal que els refugiats se senten integrats, cosa que significa “entrar en la vida del país, respectar la legislació i la cultura, però també respectar la pròpia cultura”.

No ha estat només la veu del papa la que ha ressonat en contra de les polítiques migratòries de Trump i també de Rajoy. El cardenal Jean Louis Tauran, President del Pontifici Consell per al Diàleg Interreligiós ha afirmat que “quan tanquem les portes afavorim l’extremisme”. I l’arquebisbe Blase Cupich, cardenal de Chicago, ha demanat als seus capellans que “no col·laboren amb els agents d’immigració dels EEUU sense una ordre judicial”. També la Conferència Episcopal Espanyola ha demanat al govern de Rajoy, l’obertura “de corredors humanitaris per als refugiats”, una mesura que cal posar en marxa per facilitar a aquestes persones una eixida digna al seu sofriment.
 

Forntera entre Mèxic i els EEUU

Els polítics que tanquen les fronteres als refugiats, mentre estan ben obertes al tràfic d’armes i als diners bruts, haurien de recordar les paraules de Jesús: “Vaig ser foraster i no em vau acollir” (Mt 25:43). I encara, el llibre del Deuteronomi ens convida a ser sol·lícits i solidaris amb els qui ho passen malament: “Si hi ha algun pobre enmig teu, no tingues el cor dur, ni tanques la mà al germà pobre; al contrari, obri les mans i presta-li tant com en tinga necessitat. Mira de no deixar mals pensaments en el teu cor” (Dt 15:7-9).
 
      
L'església de Santa Anna de Barrcelona oberta a tothom
 

Comentaris

Jordiet Elda
1.
Malauradament, és la mateixa església. o els mateixos fidels, els qui no fan cas a Francesc. Si no recorde malament, quan va començar la crisi humanitària, el Papa llençà una crida a totes les parróquies europees perquè cada una d'elles acollira una família. Supose que alguna ànima de bon cor ho haurà fet, però no hi ha hagut una acollida general, ni molt menys.
Em recorde també d'una altra crida a l'Essglésia europea, esta de Joan Pau II, perquè diòcesis i parròquies vengueren els sues patrimonis que no fossen de cult per poder ajudar en una crisi humanitária (no me'n recorde si uns sequera i/o una guerra o un altre desastre natural) i es veu que el que està dins d'una església, es tot de culte: només dos o tres temples a tota Europa van traure la taula dels encants.
Gandhi deia "què bonic seria el cristianisme, si no hi haguera cristians". El problema no és el Papa. El problea és que els quifan cas a les crides del Papa ja no tenen recursos per fer rés (encara que hi faran, segur), u els qui no, seguin fora, mirant u aplaudint.ne el bos moments, com si estiguérem al teatre.
  • 0
  • 0

Comenta aquest article

Publicitat
Publicitat