Segons les dades d’Hisenda, 7347612 contribuents van marcar la X a la declaració de l’últim exercici per dedicar a l’Església el 0,7% dels seus impostos. I com que els nostres impostos van a Hisenda, la televisió ha de respectar la “diversidad” de la societat, com deia el Sr. Iglesias. També la dels qui som catòlics, protestants, musulmans o jueus, que són les quatre grans confessions que hi ha a l’Estat espanyol.
El respecte a la pluralitat fa que al costat del futbol, dels concerts de música clàssica o de rock, dels concursos, dels informatius i de les pel·lícules, del bàsquet, dels bous o de la fórmula 1, també els programes de contingut religiós han de tindre cabuda a la televisió que paguem entre tots. També els catòlics.
Per altra part, l’Estat espanyol és un estat aconfessional, no laic, i per tant no té sentit un laïcisme que anul·le o segreste els sentiments i les manifestacions religioses, tant públiques com privades.
No crec que l’Estat tinga el futbol com a dogma ni que agrade a tothom, i tenim futbol cada setmana. Ni tampoc que el bàsquet siga obligatori, i també tenim bàsquet. O bous, o natació i fórmula 1.
Per això l’Estat ha de garantir i protegir la llibertat de pensament i de religió dels ciutadans, sense que aquests hagen de patir cap tipus de coerció ni discriminació per aquest motiu. L’Estat ha de defendre la llibertat dels ciutadans a manifestar la religió (o a no manifestar-ne cap) individualment i col·lectiva, en públic i en privat i per això ha de mantindre una relació de neutralitat en relació a les diferents creences religioses presents en la societat, sense anul·lar la diversitat religiosa. D’ací que l’Administració ha de fer possible una col·laboració respectuosa (també als mitjans de comunicació) per afavorir l’exercici individual i col·lectiu del dret a la llibertat religiosa. Separació entre Església i Estat sí, però també col·laboració. Així és com hi haurà una presència equilibrada i adient del fet religiós en els mitjans de comunicació públics. Com la trobem, aquesta presència, al carrer.
Si el futbol és present a la televisió (i no a tothom li agrada aquest esport) o la natació o la fórmula 1, la diversitat i la pluralitat de la societat també demana que es respecte el dret dels catòlics (i dels musulmans, dels jueus i dels protestants) a tindre uns espais religiosos a la televisió.
¿On és el conflicte de la missa a la 2 de TVE, quan hi ha 168 hores setmanals de programació? I quan hi ha espais dedicats als jueus, als protestants i als musulmans? El Sr. Iglesias hauria de saber que la 2 de TVE és una televisió pública, que ha d’atendre la diversitat de la nostra societat. I a més, també hauria pensar que suprimint la missa a televisió, està perjudicant el segment més fràgil de la societat: els ancians i els malalts que no poden eixir de casa i que veuen aquesta celebració cada setmana.
El Sr. Iglesias hauria de solucionar els conflictes (com les lluites caïnites a Podemos) i no crear-ne de nous allà on no n’hi ha. I és que els catòlics tenim el mateix dret a vore la missa per televisió, que els aficionats del Barça o del València a vore els seus equips.
Com deia ben encertadament l’amic i periodista Emili Piera en un article seu a Levante (18 de març), “no és bo actuar amb hostilitat contra la religió, i no només per prudència sinó per respecte”. I és que com afirmava aquest periodista, “aquesta missa encara té un paper per a una part xicoteta, però significativa, de la població”.
