Joan Ratot era un home ric, molt ric. Durant anys havia fet una abundant fortuna a base de l’especulació immobiliària. Era un home sens escrúpols, «deixem-ho clar», però això a ell no li havia importat mai, ni fins i tot de reconèixer-ho. A ell, tant li feia que el titllessin de balafiador, d’opulent o fins i tot d’home despietat. S’havia fet a si mateix.
Valencià de València, durant anys s’havia mogut com a peix a l’aigua, com anguila a l’albufera (com diria Blasco), en la vida social putrefacta del cap i casal; i a base de talonaris, projectes urbanístic, subvencions desviades i partides de cooperació adjudicades arbitràriament havia multiplicat la seua fortuna i la seua influència social. Era tot un gàngster de la rajola, però sabia moure’s, és però, que durant anys havia posat a bon recapte les inversions i els aixoplucs mai no li havien fallat. Cap jutge havia pogut demostrar cap indici quan el seu nom recorria els claveguerams del tribunals superiors de justícia. Cap cas de corrupció acabava apuntant cap a ell i això l’havia fet exaltar-se, fer-se fort.
Ara, desitjava un descans. El tràfec de despatxos, reunions clandestines a hores intempestives i la crisi, amb la creixent onada de dignitat que estava portant al desterrament de la vida pública els seus principals malversadors i col·laboradors polítics, l’havien fet baixar el ritme de vida. El seu elenc d’advocats l’havien aconsellat adequadament. Calia eliminar els diners dels paradisos fiscals i ell hi acceptà. Joan Ratot sempre havia desitjat posar una pica a Flandes. O més lluny, tant lluny on mai cap valencià l’havia posada, volia fer mèrits, reunir glòries, que se’n parlés d’ell, aparèixer als llibre de text i revistes especialitzades, ser un home del seu segle. Joan Ratot volia anar a l’estació espacial internacional. I ho va aconseguir. Tenia els diners i la resta, marxà rodat.
Fins aleshores l’estació espacial internacional no havia conegut cap altre visitant com Joan Ratot. Ell era el viatger comercial número quatre. Allà, a cel obert, compartia vida amb el comandant nord-americà Frank Fields, l’enginyer de vol rus Karl Lottery i l’enginyer en telecomunicacions japonès Nòosaki Darin.
Durant els cinc mesos llargs que Joan Ratot va ser-hi a l’estació va fer-se de notar. Fins aleshores tot havia sigut feina, exercici físic i experiments amb gravetat zero, però ara tot havia adquirit un tarannà desimbolt. Ell, amb el seu anglès sublim forjat a base de llegir Shakespeare, feia les delícies dels seus interlocutors en les sobretaules mentre veien volar tubs de menjar i les atentes mirades clavaven els ulls en aquell valencià misteriós. Tanta fascinació despertava en aquells militars i enginyers que fins i tot, el respectaven. Es feia de respectar. Els comptava històries de la seua terra, els pilots entotsolats per les anècdotes, s’imaginaven una terra pròspera, afrodisíaca, fins i tot exòtica. El rus, allò més semblant a un europeu, se’l mirava amb recel, no acabava de creure’s les històries de Joan Ratot. No li quadrava el cercle, l’opulència de València i la seua terra fructífera, productiva, capdavantera en investigació científica, referent arquitectònic, social i esportiva de principis de segle XXI no eren motius suficients per fer creure el rus. No les tenia totes, però, era tant l’èmfasi de Joan i la seua gesticulació i coratge que hi posava en els relats, que els tripulants interespacials feien per creure’s els contes de Joan.
—Què et passa Joan? Avui estàs tristot, no? —li va dir el rus mentre paraven la taula volàtil.
Karl Lottery se’l va mirar, els ulls li brillaven. L’enyorança era palesa en els seus gestos facials. Joan va pensar que amb el rus podia, és més volia, sincerar-se. Ell sabia que per a un rus el seu dia nacional era cosa d’altíssima rellevància i les penes de Joan Ratot anaven per aquest camí. Joan li va contestar:
—Avui és 9 d’octubre— va dir amb un fil de veu amarg.
—I que vols dir?— va respondre el rus estranyat. —Ho dius per què s’acaba aquest viatge? Si és per això estigues ben segur que en arribar a la terra ens retrobarem, no ho dubtes— va sentenciar Karl Lottery fent-li un colp al muscle de Joan.
—No, no és això,… és que avui és un dia important a la meua ciutat, i…
—Què és l’aniversari d’algú, fan un homenatge a algun ésser volgut, estimat,?… explica’t Joan— va dir Karl passant-li els braços per l’esquena.
Als pocs segons van arribar els altres tripulants i van seure a taula. No s’havien adonat de la conversa i arribaven de les seues respectives obligacions d’astronautes desitjosos de les històries de Joan. Quan van asseure’s al voltant de la petita estructura van veure la cara entristida de Joan.
Ràpidament van fer-li costat, en principi creien que es devia a la pròxima finida del viatge interespacial, però Karl Lottery va fer de Cicerone i els va posar al cas. Joan sentia enyorança perquè avui era un dia especial a la seua ciutat, a la seua terra.
—Però conta’ns! —va tractar d’animar-lo el japonès Nòosaki Darin.
Tots el van encoratjar per tal que els contés allò del dia especial. A Joan tampoc li va costar de refer-se de la tristor i ràpidament va traure el seu argumentari.
—Avui és 9 d’octubre —va començar dient—. És el dia de la Comunitat Valenciana.
—Ostres que vius a una comunitat eclesiàstica! —va saltar l’americà sorprès pel mot.
—No, no!,… —va tallar-lo Joan —la meua terra rep el nom oficial de Comunitat valenciana —va sentenciar.
—No sé…, a priori el mot fa que pensar —va suggerir el rus que sempre havia escoltat l’apel·latiu de València, però mai allò de comunitat— sembla que sigueu una comunitat eclesiàstica,.. o de veïns! —va exclamar provocant unes rialles innocents, però incipients.
—O científica, la comunitat científica, com una família o una branca, no? —va afegir el japonès entre somrisos còmplices.
—Bo, voleu sentir la història o aneu a seguir qüestionant el nom oficial de la meua terra!? —va dir Joan Ratot una mica enfurit, molest. Li havia tocat el cor la broma dels companys.
Tots van afirmar amb un: —ajà!—.
—Avui, com us deia, commemorem que un rei medieval, el rei en Jaume I, ens va crear com a valencians, com a poble—va seguir dient.
Els tres astronautes el miraven atentament. Era li primera vegada que Joan prenia aquest to de solemnitat i es notava que la paraula li fluïa nostàlgica i alhora feliç de recuperar la història ancestral del seu poble.
—Però aquest rei medieval era rei d’altres llocs? Tenia altres terres, ho havia heretat? —va preguntar Frank Fields que no acabava d’entendre el medievalisme, li quedava tan llunyà de la idiosincràsia del seu poble americà,…
—Um… —Joan va vacil·lar— sí, era rei d’Aragó —va afegir—. D’Aragó i València. Em deixeu seguir? —va dir, tot i fent un gest de desaprovació de les interrupcions inoportunes.
—El rei en Jaume I ens va donar una terra als meus avantpassats i esdevinguérem valencians.
—Però ja vivíeu allí? —va dir el rus.
—Um… sí,… abans, els nostres avantpassats eren moriscos i després amb el rei Jaume I fórem cristians. València està poblava des de la prehistòria— afegí.
—És a dir que tot respon, el vostre naixement com a poble dic, al canvi d’una religió a altra, és així? —va preguntar el rus.
Joan va arronsar les espatlles i respongué:
—Sí podríem resumir-ho així. El rei Jaume I va encolomar la bandera cristina a dalt d’una torre i així va començar tot.
—Però passareu a formar part d’Espanya o…? —tornà a preguntar Karl Lottery.
—Érem, som valencians i aquesta formulació, el ser valencians, és la nostra manera de ser espanyols —va respondre contundentment Joan.
El rus feia ulls d’incredulitat. No li acabava de quedar clara l’afirmació. Ell havia fet carrera a Europa i no li sonava que allò que afirmava Joan fos fidel a la realitat històrica, però Joan era tan contundent en les respostes, s’anticipava a les preguntes del nord-americà i l’asiàtic amb tant bel·ligerància i astúcia que tothom acabà per donar per bones les respostes sobre les banderes, les nacionalitats, els pobladors,…
—Jo una vegada vaig enraonar amb un enginyer català que em va parlar de Pompeu Fabra, recorde que contava que era un enginyer de Barcelona resident a Bilbao… —va dir Karl Lottery.
Joan li va fer un retret visual, no li va agradar aquella frase premonitòria. Ja feia estona que notava que el rus era incipient, li buscava la volta i no volia que derivés la conversa, la qual ell sempre havia estat conductor i moderador, cap a postulats molestos. S’ho veia venir, però.
El rus va seguir amb el plantejament:
—Aquell català, no recorde d’on era,… del Vendrell?… —dubtava Karl Lottery— bé tan fa, el cas és que feia servir les mateixes paraules que tu. Que tu, quan parles en el teu dialecte.
Aquella frase va ressonar com un martell en els timpans de Joan que ràpidament va contestar:
—No! t’estàs equivocant Karl, el català i el valencià no són la mateixa llengua. Jo parle una llengua primitiva, molt anterior a l’aparició del català. La meua llengua procedeix de l’Iber —va dir empipat Joan.
—De l’Iber? —va dir el japonès al·lucinat.
—Sí. És una llengua quasi prehistòrica.
—Però no és una llengua romànica? —va seguir Karl impertinent —. Vindrà del llatí o d’altra llengua que inicialment vingués del llatí, no?
—Vinga deixeu la filologia i escolteu! —va tallar Joan Ratot el rus.
Joan va estar a punt d’enviar a fer punyetes el rus. Li havia intentat traure al fantasma catalanista i això, ell, no ho anava a acceptar. La seua terra, la millor terreta del món, era una terra fidel, lliure d’imperialisme catalanista, només s’inclinava davant el rei i l’Espanya. La gran i indivisible, immaculada i acollidora Espanya, terra de pobles tan antics com el seu, el poble valencià.
—Conta’ns que celebracions feu en aquest dia —va dir Nòssaki Darin que al·lucinava amb les històries medievals. Volia saber-ne més de la terra exòtica que descrivia Joan.
—Es fan actes governamentals. Fem la processó cívica. Feta pel poble i traiem la Reial senyera coronada de la comunitat que no s’inclina davant de ningú i la passegem i dansem, toquem, però allò més emocionat per a qualsevol valencià és quan cantem l’himne de València al Parterre davant el nostre rei conqueridor.
Amb aquesta eufòria va seguir Joan Ratot contant la seua història, la seua visió particular i partidista del que ell entén per València, per Regne o per País. En qualsevol cas els tres astronautes, de diferents nacionalitats i cultures escoltaven embadocats les explicacions de Joan i malgrat les reticències del rus, acabaren per acceptar l’oficialitat de la història exposada al detall i amb respostes fermes i àgils del narrador. Hàbilment els havia descrit una terra on les flors, la llum i l’amor no feien mes que conjuminar un terreny pròsper, ric i extraordinari al servei dels valencians i d’Espanya.
Moralitat: si la història il·lustrada, la dels llibres, de la nostra terra, assegurada en pilars sòlids de fons documentals i les investigacions erudites dels estudiosos/es no s’ensenya de manera completa, íntegra, sense seccionar allò que als governs els cou, a les escoles, de manera que les generacions futures puguen tindre clar que hem sigut, que som i que serem, és molt fàcil que al nostre país proliferen Joan Ratot a dojo. Si la societat valenciana, en un ampli sector, ha acceptat com a bona una història tergiversada qualsevol estranger podrà percebre i acceptar per bones, oficials i oficioses, manipulacions interessades i així la nostra idiosincràsia s’esvairà com nebulosa en l’espai interestel·lar.
