Paradoxalment un dia fent ús de les instal·lacions d’esbarjo infantil, el parc, em va venir aquest article al cap, el de l’estrès professional. No per què al lloc hi hagués un trompa fent un concert sinó perquè escoltant la xicalla, vaig pensar que avui ben bé la llista d’estressats l’encapçalarien altres professions. El parc en qüestió contenia un bon mostrari de xiquets i xiquetes d’un barri típic d’un poble, qualsevol, valencià. L’heterogeni grup d’imberbes mostrava xiquets de bolquers, petits desimbolts i autoritaris, xiquets independents,… un bon ventall des del zero als deu anys, aproximadament. La xicalla estava controlada pels seus propietaris i progenitors, atents, salvadors d’angúnies i soluciona-problemes tan existencials com és el torn del gronxador.
Els xiquets aliens a la meua atenta oïda feien els seus jocs d’anades i tornades pel recinte, segellat per tanques i farcit d’atraccions de fusta. La cridòria de converses era diversa, feia difícil la selecció de fonts sonores. Una petita dosi d’algaravia, un gran nombre de sons castellans mancats d’aquell accent castís que els castellans vells tant estimen, aquest castellà net de modismes, tipismes fonètics castissos, i entre les llengües dels antics regnes d’Espanya sorgeix el català de València, més conegut com a valencià, i practicat localment com a patuès dialectalitzat.
La meua obligació paternal m’exigia de recórrer el recinte, d’un costat a l’altre, fet que m’ajudava a escoltar atentament el xiquets i xiquetes, les seues converses innocents i els seus crits d’auxili envers els progenitors que enraonaven recolzats i asseguts al voltant del recinte aliens a la meua experiència, ben bé aliens a moltes altres coses no menys importants però. L’oïda eficaç, no li digueu xafardeig, continuava i no deixava de sorprendre’m les converses paternofilials o maternofilials, tan fa. L’ús del patuès es feia inevitable. Frases, curtes, curtíssimes, farcides de castellanismes, de errors gramaticals i de paraules inventades.
Vet ací el paradigma de l’etimologia. De totes les paraules errades hi ha una que sempre m’havia cridat l’atenció i continua cridant-me-la. El mot “aixina” difícilment classificable, difícilment explicable i justificable. Una cosa és importar castellanismes, caure en traduccions del castellà en les perifrasis o en estructures gramaticals, però inventar mots és cosa complicada, no exempta de risc filològic, diria. Quina és la seua etimologia? La cosa és difícil d’explicar. En castellà el mot requerit és así i en català així, fins i tot en llatí sic, però allò d’”aixina”… Cap xiquet, dels castellanets que hi havia al parc, deia amb la seua llengua familiar “asina”. Ja us deia que l’etimologia és complexa, de difícil enquadrament. Que es pronuncien els filòlegs, jo no sé trobar l’explicació al mot. El meu domini pseudocientífic de la filologia no dóna per a més, i com que no tinc estudis filològics, pot ser les meus divagacions es basen en creences que no compten amb un mètode científic vàlid, mancades de plausibilitat, i no trobe proves científiques que donen fiabilitat a la creació de mots des del no-res.
Ja tocava l’hora del trenc i calia anar pensant en la retirada, les converses alienes, no m’importaven realment, sinó més bé el fenomen lingüístic del bullici del parc, això era el meu punt d’interès. Arribat el moment vaig pensar, si un professor o professora de valencià estigues al parc com se sentiria? És més aquest parc està davant d’un col·legi, suposem que algun docent vingués a estar-hi amb el seu fill i escoltes l’ús de la llengua diferenciat que fan els xiquets entre la llengua que aprenen dins l’aula i la que empren al carrer. Quin grau d’estrès acumularia? Hauria d’anar corregint sistemàticament els xiquets per tal de fer-los entendre que l’ús de la llengua que fan és deficient i incorrecte? O ho deixaria córrer, cosa que faria que el seu cos acumulés, com a recipient estanc i hermètic, quantitats d’estrès exasperants ocasionat per la continència correctora?
Aleshores vaig voler fer un exercici d’empatia. Em vaig posar en el cos, en la ment d’un professor de valencià, volia experimentar aquella situació i l’empatia, tècnica poc emprada a hores d’ara, era una solució per tal de trobar respostes. En un no res ja havia acumulat unes quantes mossegades de llengua per tal de no voler corregir a aquells xiquets juganers, que aliens a l’exercici, seguien divertint-se i fent ús de la llengua a pleret, a la carta, ara castellanitzada, ara de sobte una paraula ben acabada, sense menjar-se la terminació, després formulaven traduccions del castellà,… un desfici tremend recorria el meu sistema auditiu. Tal claudicació era possible? I tant que sí. Els seus pares entenien el patuès dialectal, és més, eren promotors de l’ús i abús del pseudollenguatge utilitzat.
L’exercici em conduïa a obtenir conclusions, buscar solucions possibles, eren necessàries, però, tanmateix només obtenia més incògnites. Com és possible que a pocs metres, en front, dins d’una aula els ensenyaren valencià estàndard, normalitzat, i en front, al parc claudicaren d’aquell ensenyament? Per què passa això? Clar, hom ja sap que la llei d’ús i ensenyament del valencià està com està, que les línies rectes i fèrries no es mouen gens ni mica, per molta demanda que tinga la línea en valencià, son línies, i rectes, mai convergents, no es mouran, és més la idea és que si arriben a convergir, la línia grossa, la potent i universal acabe engolint-se a la nostra estimada línia prima, a més a més ja sabem del desinterès administratiu governamental que fa cas omís de la nostra llengua i que tot plegat fa que resulte inevitable aquesta claudicació.
Per salut auditiva i mental vaig haver de deixar l’exercici d’empatia. Havia acumulat massa estrès. Era insuportable, empipador si voleu. No sé com s’ho faran els professors i professores de valencià, però de ben segur, que entre els solistes de trompa i ells no hi haurà massa diferència. D’estrès clar.
Com cal practicar l’empatia, altre dia a veure si empatitze amb algun conseller neoliberal, (Castellano o Giner em valen) pot ser va i descorbrisc que he desxifrat el plom de la Bastides de les Alcusses; o entenc perquè volen seccionar l’AVL, o no, pot ser mitjançant un estudi pseudocientífic vaig i admet la unitat de la llengua!; qui sap?
