Són carn de canó

8 novembre 2013 01:00h
Barallava la possibilitat d’intitular l’article amb el següent eslògan: “analogies rajonianofabristes”, però sincerament em semblava una gosaria etimològica i un insult a la ciència de la lingüística, la filologia i la sociolingüística, encara que d’analogies va la cosa. Anem a pams i si em permeten, pot ser, em faré explicar millor.

A dintre del PP se’n cou una de ben grossa. A foc lent, a poc a poc i amb prudència, encara que res de res en saben ni al C/ Quart, ni al C/ Gènova, el cervell, el representant del poder de facto és el president de las FAES. El senyor Aznar i quatre peixos grossos afins a l’expresident espanyol. Estan preparant el control de l’estat i evidentment del País Valencià. La maniobra no respon ni a un complot, ni molt menys a cap turbulència antidemocràtica sinó més bé estan demostrant que els titelles estan fent la seua feina perfectament. Quan la societat estiga tan escamotejada, tan odiosa amb si mateix i segurament tan desesperada, implantaran el seu home de confiança per tal de proclamar-se salvapàtries i reencarnació de Cristo Rey.

L’analogia entre Rajoy i Fabra és evidentíssima. Tant un com l’altre estan col·locats a dit per tal de preparar el retorn del nacionalcatolicismes més ranci encarnat en el senyor Aznar, qui fa poc en una entrevista televisiva (Antena 3, Susanna Grisso) ha declarat: «jo estic per a opinar i ajudar, humilment, en el que faça falta», encara que ara afirma que «no vol ser ministre ni president del govern», però no ha dit que no vulga ostentar poder i control polític, entre altres coses per això té las FAES, entre altres el seu nou llibre “El compromiso del poder”. Després de veure l’altre dia el President Fabra fent les espantoses declaracions sobre el tancament de Canal 9 al Palau de la Generalitat ho veig veure clar, a priori, o de bestreta, vaig traure aigua clara del supòsit que em rondinejava pel cap. L’home, el president, estava abatut per les circumstàncies, els ulls empetitits i amb una tendència a la humitat lacrimal i el tarannà nerviós i la sensació d’angoixa eren paleses, el feia fins i tot ser incapaç de localitzar un focus de veu, mostrant-se com un home titella que estava rebent els pals dels periodistes i mentalment desitjant que allò s’acabés el més aviat possible. Fins deu vegades afirmà que calia eliminar RTVV per tal d’invertir en educació, sanitat i serveis socials (un apèndix: des de l’any 2009 no es fan oposicions de professor d’ESO, i per exemple al país dels músics i de la música l’any 2009 es van traure 8 places de professor de música, no recorde les altres places, quant ens consta renovar els concerts educatius, que no deixen de ser negocies privats, amb l’empresa més rica del mon amb seu al Vaticà, per tal d’oferir una educació de tarannà privat amb diners públics?, si això és invertir en educació,...; quant ens consta mantindre el conveni de sanitat amb Ribera Salud? 639€ per persona, estiguen malalts o no, «em sembla una forta inversió», però per a una empresa privada?; parla de serveis socials, quins els de la llei de dependència que no ha pagat o son insuficients o els diners de la partida de cooperació per a comprar pisos de luxe,...?)

Al senyor Rajoy les coses ara li marxen un poc millor amb les dades macroeconòmiques que sembla apunten a una milloria de les empreses internacionals, amics del poder de facto, però cada cop que apareix el terme secessionisme català, finançament, atur i dades de la seguretat social li apareix aquell tic en la dicció que ben be recorda a la pel·lícula “El discurs del rei” (Tom Hooper). Tots dos representen el seny sensat, el paternalisme, la bona fe, el trempat gallec l’un i la senzillesa castellonenca de l’altre (el mateix que deia volia veure TV3, a veure si ha tancat RTVV per a recuperar les emissions...) són titelles que tard o d’hora se’ls trauran de damunt i col·locaran els homes forts. El PP fa la tàctica del yin i el yang, el joc del policia bo i el dolent, al president Fabra, ratificat en el lloc poc abans del col·lapse radiotelevisiu (i qui entén de futbol, jo no, ja sap que li passa a l’entrenador ratificat) el blinden amb Castellano, Bellver i Ciscar, de la mateixa manera que Rajoy compta amb Alonso, Montoro, Santa Maria i Cospedal. Tots dos són poc carismàtics, políticament, i qui els veu en l’oposició?

Realment volen que creiem que ni Camps, qui desitjava el lloc de Rajoy, ni Aznar es quedaran de braços creuats davant l’ocasió de recuperar el poder? Pot ser no són ells qui prenen les regnes públicament, però de segur que canviaran els homes, apostaran pels forts, aquests, els d’ara, són caps de turc que preparen el terreny i s’erigeixen com a responsables polítics,..., i davant la feblesa, s’albiren eleccions abans d’hora? com diuen al meu poble: «són carn de canó».



 
next