Ahir al vespre no s’esperava l’eixida del Centenar de la ploma i dels gremis amb els seus estendards seguint Pere el Cerimoniós per fer la guerra contra Castella.
Ahir al vespre no s’esperava a Sant Vicent Ferrer predicant-nos que Ferran d’Antequera, un Trastàmara castellà, seria rei, per decisió dels compromissaris a Casp.
Ahir al vespre no s’esperava Basset, ni el penjadet, ni l’Arxiduc Carles. Ni feia olor de socarrat, ni ningú érem de San Felipe.
Ahir al vespre no s’esperava al Palleter, ni a cap francès.
Ahir al vespre no s’esperava al batlle Trénor Azcarrága encoratjant Franco per les desfetes de la riuada del 57, ni tampoc s’esperava al generalíssim per veure el “pla sud” en 1969.
Ahir al vespre no s’esperava Albinyana proclamant la sobirania del País Valencià davant un Monzonís histriònic.
Ahir al vespre el meu fill va viure la primera lliçó del que ens ha tocat viure als valencians. Ahir al vespre molts vam entendre que, «allò que val és la consciència de no ser res sinó s’és poble».
