Mira, continua il·lustrant-nos en el seu llibre dient: «el ius solis, és el nostre, no el ius sanguinis. “Ser valencià” no era ni és en primer lloc posseir aquesta o aquella marca distintiva, o estar adscrit per naixement a tal comunitat ètnica inalterable,…, sinó que era ser del “Regne de València”: no exactament ser això sinó sobretot ser d’ací» torna a afirmar el nostre venerable antropòleg, i insistesc no li falta raó i la definició és adient in secula seculorum i fins i tot ara, però trobe que arribat el moment en què veiem tanta alienació, tant de buidatge de sentiment nacional, que no són requisits suficients per poder dir-nos d’ací. Cal voler ser d’ací i voler ser-ho implica acceptar les condicions. Hi ha una dita castellana, que paradoxalment ells mai fan servir, ni per educació ni quan han pres terres alienes per tal de sotmetre-les als efectes de la colonització que diu “Allá donde feures haz lo que vieres”. Clar està que no s’ho aplicaren, ni s’ho apliquen quan arribaren per negoci en el XVII, ni per les armes en el XVIII.
Exemples de valencians que són d’ací però no volen ser-ho, amb les condicions que requereix la subrogació, hi ha milers (milions?, no sé, són dades demogràfiques, que desconec), són valencians anònims que fan la seua vida al país, treballen, viuen, voten cada quatre anys, es queixen en reunions familiars o d’amics i van fent (la majoria pequem de deixadesa, jo m’incloc) però altres valencians prenen cos i nom, a més compten amb nomenaments de ressò, i de tant en tant diuen la seua o els entrevisten en periòdics com Levante. Sense anar més lluny l’altre dia podíem llegir una entrevista al senyor Enrique de Miguel (Levante. Cerdà, P.), nou degà de la RACV, qui deia «disculpar-se per no parlar valencià, cosa que a l’entrevistador va sorprendre, pel càrrec que ocupa».
L’entrevista, evidentment no aporta res de nou. Veient el títol ja som conscients del tarannà de la RACV i del seu discurs, per tant no cal fer l’anàlisi del text, és més del mateix: que si llengua valenciana, que si l’AVL diu, que si nosaltres defenem,… demagògia reiterativa que avorreix. —Qui els fa cas?— em pregunte. Si ja hi ha una Real Academia de la historia de España, la gran, la que s’interessa per les coses importants d’Espanya i els dóna difusió, ells, els de la RACV, que investiguen i promouen la història de la porció provinciana, petita i subjugada d’Espanya, d’una comunitat perifèrica que sense senyes pròpies, acastellanados y donde viven nobles hidalgos y bravos caballeros, com el senyor de Miguel (segovià qui du 52 anys a València, i no a aprés valencià?, perquè «no vol»), no seria, és, diferent a qualsevol zona castellana, què aporten, què divulguen, a quins descobriments de caire exclusivament valencians arriben? A cap, perquè els seus estudis s’engloben en els camps que avarca l’acadèmia gran. La RAH. No els interessa la història dels valencians que eren d’ací, no els interessa els valencians que estimaven la terra per ius sanguinis, ni molt menys ells són valencians per ius solis, perquè «no volen ser valencians». Se senten i volen ser «espanyols acastellanados» (Laín Entralgo, mot recollit a Sobre la nació dels valencians. Mira, Joan F., 1997)
Ni la terra ni la sang fa el valencià que no vol ser-ho, aquesta malauradament, és la conclusió. Ni una opció ni altra sinó neix el sentiment de pertinença, de voler, de sentir-se i la primera i més visible (audible) és la llengua, sense això, sense el tret distintiu bàsic, poc valencià pots ésser. Altra cosa són els altres valencians, els castellanoparlants de comarques afegides, però això, és altre tema.
(PD: no vull acabar sense abans fer una observació. L’entrevistador se sorprèn que Enrique de Miguel, degà de la RACV, no sàpiga parlar valencià, ni patuès o… alguna llengua que defendre davant la suplantació i segrest, que suposadament, fa el català, encara que tothom sabem que l’interès passa per traure terreny al valencià en favor del castellà, això ja ho deien Fuster, Mira, Flor, Pardines i Torres,… Si tan sorprès estava el senyor Cerdà, per què no ho publica en valencià, per què un periòdic, suposadament contrari a la línea editorial de Las Provincias, no edita en valencià llevant dels articles de Mira, Franco, Bausset i Herrero?, potser algun més però em perdonaran l’oblit. Els diners tindran la culpa, o cosa de l’«acastellanamiento», no sé)
