A totes les escoles en què hi he estat hi ha una decoració comuna. Un ornament reiteratiu, imitatiu. A totes elles quan hi entres bé al rebedor, bé al vestíbul, al passadís o dintre les aules t’hi trobes amb aquell quadre vell on hi apareix un xiquet marxant a l’escola, a sota hi llegeixes una frase: “L’escola en català, ara i sempre”. Com que al Principat compten amb una normalitat lingüística molt més sospesada, valorada i acceptada que no a casa nostra, mai he sentit ningú escridassar-se, encara que siguen castellanoparlants, (que hi ha, no creieu que no, també hi ha de castellans i fins i tot als pobles més recòndits se sent el castellà al Principat però, tanmateix compten amb normalitat, acceptació de les regles idiosincràtiques de bestreta) ningú s’esquinça les vestidures per aquell retrat entranyable a la vista de tothom, que em recorda les ceràmiques valencianes de taller artesanal, almenys a mi em fa olor a València cada vegada que m’hi he apropat, «que em diguen nostàlgic, tan és».
Paral·lelament al quadre de ceràmica amb la frase encoratjadora, també és comú trobar-se als centres educatius altres eslògans esperançadors, animadors, concretament sol veure’s una sentència, un proverbi africà: “Cal tot un poble per a educar una criatura”. Moltes vegades, dinant davant la frase, he estat fent-li voltes al missatge, i cal reconèixer que la frase té una profunditat superlativa. Quin poble, qui formen el poble, només una criatura o és extensible a totes les criatures del poble, què diuen la resta de pobles veïns de l’eficàcia educativa?,… sincerament, el proverbi ofereix una quantitat d’incògnites, de respostes, de supòsits i de matisos excepcionals. Clar, després hom pensa que aquest proverbi està pensat a l’Àfrica, però quin recorregut pot tenir a Catalunya? Serà completament diferent al missatge que pot tindre al Senegal, o Camerun, o el Congo? Bé si fa no fa, el català, el poble català, almenys la comunitat educativa, és homogènia respecte als interessos que es volen aconseguir amb l’educació dels infants pel que fa a la llengua, la història, les ciències,… Però, i al País Valencià, com afectaria aquest proverbi africà acompanyant un quadre de ceràmica amb la frase: “escola valenciana, ara i sempre”? Som nosaltres tan homogenis, com una tribu africana, com per utilitzar tot un poble per educar una criatura, cobrirà aquest poble totes les mancances i necessitats de la criatura per tal que conega el seua passat i el seu present, vetllarà aquest poble pels interessos lingüístics de la criatura en esdevenir colonitzat? Em permetran dubtar de l’eficàcia en la cohesió i l’homogeneïtat del poble valencià. A però!, sembla que el poble en un esclafit de necessitat, en un moment de lucidesa i anàlisi de la situació de la tribu, creà una entitat per tal de cohesionar les necessitats del les criatures de la tribu, almenys per trobar la normalitat, per a cobrir la necessitat lingüística de la xicalla. Aquesta entitat està per fer l’escola, com deia el taulell de ceràmica en valencià, ara i sempre. Aquesta entitat fa costat perquè tot un poble, el valencià, estiga per educar en valencià, amb normalitat, sense entrebancs, la criatura, cadascuna de les nostres criatures que seran el futur de la nostra tribu.
El futur de l’entitat també està ara en joc, per això aprofite per demanar la vostra col·laboració amb Escola Valenciana mitjançant la seua campanya de micromecenatge. Per l’entitat que vetlla pels interessos educatius, culturals, lúdics, didàctics i pedagògics en valencià de les nostres criatures. De la nostra tribu valenciana, per la dignificació, per la normalització de la tribu, Fes Escola Valenciana, ara i sempre.
