Qüestió d’icones, banderes, símbols i colors cridaners

Ara fa prop d’un mes i mig vaig estar a la biblioteca de Sueca. Seguint la recomanació de Vicent Nàcher, excel·lent poeta d’Algemesí, vaig llegir el nou treball de Manel Alonso “Cròniques des de l’infern”. Un recull d’articles d’opinió força substanciosos, agradables en la lectura i addictius, no us negaré que es llegeixen en un sospir, a més a més la proposta de subjugar-los amb fragments de l’Infern de la Divina Comèdia de Dante és magnífic. Llegiu-lo per favor.

Vaig trobar el llibre a la Biblioteca de Sueca i la sort m’acompanyà fins aparcar davant mateix de Ca Fuster, considere totes dues coses un sortilegi, perdoneu doncs la banal. Al tornar-hi amb el llibre sota el braç i el xiquet de l’altra fent cabrioles i saltirons em vaig detenir davant mateix la façana de la casa d’estil medievalista de l’escriptor suecà. El xiquet encuriosit, mirava la placa metàl·lica que s’erigeix davant mateix per explicar al foraster, i potser a l’ingenu veí, que aquella casa és la seu de la intel·lectualitat valenciana del segle XX, no poca cosa. El xiquet, petit cal dir-ho, es veia atret pels colors de la cartellera. Com que no llegeix per l’edat, el seu recurs òptic és centrar-se en els colors, els símbols, les icones. Ràpidament, el xiquet innocent assenyalava el paràgraf intermedi (li venia a mà), no la lletra sinó la bandera. Evidentment el paràgraf està escrit en castellà i el símbol que l’acompanya és la bandera de l’Estat, obvi. El xiquet, incrèdul, contínuament assenyalava ara baix. El següent i últim paràgraf està escrit en anglès i òbviament la icona que acompanya el text explicatiu és la bandera de Gran Bretanya, obvi, si més no.

Qualsevol ment sensata, adulta clar, la del meu fill petit és innocent i maculada fins que jo maquiavèl·licament no la taque amb ideologies punyents, pensarà que el primer paràgraf està escrit en català (o valencià, encara que per rigor amb la casa del finat resident, seria factible utilitzar un català estàndard i no la variant nostra, però en fi, valencià normalitzat també ens val) Sí. Està escrit en valencià correcte. La primera opció és la nostra. Perfecte, tot normal, d’altra manera no s’entendria allò. Ep però! El meu fill, incrèdul, a banda que no arribava tan alt per enfilar aquell símbol, tampoc hi havia res que li pogués cridar l’atenció, com sí ho havien fet, la bandera de l’Estat Espanyol i la de Gran Bretanya. Per què? Per què!

Una imatge val més que mil paraules. Una bandera local esdevé bandera d’un país? Objecte iconogràfic d’una llengua! No cal ferir sensibilitats, —ja s’acostumaran—, pensaran; qui?, no sé qui decideix això però Sueca no és un poble curt d’intel·lectuals i escriptors de bona ploma com per a poder-los preguntar i assessorar-se una mica. Cosa dels polítics i l’acumulació de vots, i no crec equivocar-me molt, segur.