Sonar per simpatia

No sé si molts de vostès han estat mai a prop d’un piano? Bé, potser molts saben què és un piano i segurament alguna vegada en les seues vides n’han passat a prop d’un, però, no s’han donat les circumstàncies per tal que es produïsca el fenomen el qual vull al·ludir. Els ho explique. Els instrument de corda a més de sonar de manera natural, és a dir per fregament, per pulsació o per percussió, també poden sonar per simpatia. I no. No creguen que sonen per art d’encantament, o per afinitat amb la persona que hi és asseguda davant o al costat, no. Sinó que sonen per agermanament, solidaritat, o com és diu per simpatia amb altres fonts sonores. De tots, el més, podríem dir, simpàtic, és el piano. Però què és això de sonar per simpatia? Doncs, senzillament que les cordes a l’aire dels instruments de corda en percebre una font sonora produïda per qualsevol altre instrument o simplement un soroll (un colp, per exemple) absorbeixen les ones sonores produïdes per la font original de manera que aquestes vibren produint so, és a dir, sonen sense que ningú estiga tocant-les. I de tots els instruments de corda, el piano, és «el més simpàtic». Açò és degut a que les cordes són molt més llargues que qualsevol altre instrument de corda i compta amb una caixa de ressonància (tot el cos del piano) suficientment gran com per a que l’oïda humana puga percebre el so, bé notes o harmònics, amb facilitat, sempre que l’entorn sonor no siga discrepant (amb efecte doppler o emmascarament) Extrapolant podríem dir que un instrument de corda sona per confabulació en percebre les vibracions de les ones d’altre instrument, és a dir per simpatia.

Aquests cap de setmana, a Algemesí, també s’ha sonat per simpatia al teatre municipal. Per simpatia o per entossudiment dels amics de la Nova Muixeranga que s’han entossudit en portar per a la Muixerola 2013 els Obrint Pas. Ara ja podem dir que a Algemesí han actuat tots els grans dels darrers trenta (o més però) anys: Lluis Llach, Al Tall i el darrer dissabte Obrint Pas. Com tot feia indicar, i les cròniques ho avalen, sembla que va estar tot un èxit d’assistents i d’organització. No es podia esperar menys i així ha estat.

Però clar, més enllà de l’èxit que suposaren (i parle ja en passat, perquè cap d’aquests grups tornaran a actuar. De no ser que els Obrint Pas en un futur incert decidisquen tornar-hi) aquests concerts, una cosa s’ha reafirmat, cap d’aquest grups, ara ja mítics, gosen de la simpatia del partit popular. Ja sabien (els populars) que portar grups així són rendibles econòmicament i que no suposa una estratègia cultural descabellada però el problema és, o deu ser (utilitze ara la perífrasi de probabilitat, tampoc sabem si en la intimitat canten el Tio Canya; —Aznar parlava català—) que canten i sonen de manera simpàtica per a un sector de persones dels quals ells, en són molt conscients, no trauran vots, i clar, muntar un espectacle on l’equip de govern municipal (extensible al govern autonòmic) no en trauran cap benefici és voler fer-se massa el simpàtic. Una solució, (si volem ser, o fer-nos, tots els simpàtics, com els pianos)? Col·locar pianos a cada cantó dels pobles seria un bon experiment, amb el soroll de la política valenciana de ben segur que no deixaran de sonar, per simpatia, afinitat o rebel·lia. Alhora crearem uns espais de manifestació artística molt interessants: art de carrer, o art popular, o…; quan passen pel costat d’un piano paren l’orella segur que amb algun estímul sonor sona per simpatia. Ara que, també té nassos que els instruments musicals, éssers inerts, gosen de més simpatia que els polítics, éssers humans, —humans?—.