Una notícia breu, concisa i plena d’incertesa es feia ressò de la presència del «nostre empresari», per antonomàsia i valencià, de la direcció musical per segona vegada del mestre argentino-israelí Daniel Barenboim (per cert escrit incorrectament: Baremboin, (sic)), on a més destacava que aquest (el director) no recorregué a l’ús de la partitura, i per últim remarcava (la notícia) que cal reservar les entrades amb antelació (no diu quanta) i que el seu preu oscil·la entre els 30 i 940 euros.
Potser les presses, (tan angoixoses com sempre) poden produir lapsus, per què no? (tothom és humà), i la celeritat per traure la notícia produeix entrebancs que potser, per una cosa o altra, és passen per alt, o potser, i també, pensen que els lectors no depararien en filar prim la informació, simplement llegirien i s’empiparien perquè l’empresari, fat de diners i amb la que cau, potser (potser i vull remarcar-ho) havia pagat 940 euros (la més cara) per veure el concert vienès. Sospite que si hi era al pati de butaques (com es veia en la fotografia il·lustrativa) segurament no li haurà costat molta guita. Allò que també sospite és la poca fase documental que feren servir (i no vull culpar el redactor. —Déu em guard!—, per això supose, també, hi ha un cap de redacció, o de secció,… no sé) per a redactar la notícia, i allò que em sorprèn és que això, tal qual estava presentat pogués ser susceptible d’ésser notícia.
De fet avui, és a dir, des del dia 2 de gener, ja estan a la venda les entrades per al concert de l’any 2015, fins emplenar les localitats, el problema és, que com que no es requereix cap condició social (ais!) tothom que vol pot sol·licitar ser-hi, i si la demanda és superior a l’oferta (que ho és; pensen a nivell mundial, i no només europeu) es fa un sorteig. Pel que fa al mestre (director 2009 i 2014) no cal objectar-li res, bé llevant de la passejada entre els músics saludant-los un a un, feia una mica circense, però això, al públic de la platea, engalanats, «adinerats» i «entesos musicals» (o simplement melòmans), semblava agradar-los, i el xou, potser ho justificava (potser), però al capdavall el mestre Barenboim és com qualsevol podrà saber, un dels grans. O fins i tot, ara per ara, el més gran dels veterans directors, i per a dirigir unes peces que se saben de memòria no li cal partitura, però mai això és un gest de domini, de control o de supèrbia. No. Simplement és un fet natural i quasi sincrònic que qualsevol músic, fins i tot aprenent (o amateur), després de tocar una peça al voltant de vint vegades (o més, o menys, això és orientatiu) pot i és capaç de tocar-la de memòria sense dificultats. És més, aprendre les obres de memòria és una feina que es treballa als conservatoris i que no suposa cap esforç, així després quan es «toca de dalt a baix» (és una frase feta dins del vocabulari musical) pots concentrar-te més en altres aspectes com l’afinació, la respiració,… (ho fan fins i tot els xiquets) per això, no fer-la servir és un hàbit, i més per a un gran director com ho és Barenboim. (Un exemple didàctic, per a aquells que no s’hi veuen escoltant Haydn o Mozart, s’imaginen, posem per cas Metallica, Green Day, Jimmy Hendrix, Queen, o La Gossa Sorda o els Obrint, tant fa, fent un concert amb la partitura al davant passant les fulles el vocalista? Evidentment se saben les lletres perquè ho han cantat o tocat moltes vegades, doncs açò, en la clàssica, és igual, òbviament).
Sense acritud cap al senyor empresari d’alimentació, el qual es lliure i bé que fa d’anar-hi (si li ha tocat per sorteig o ha pagat els 940 euros), no és, al meu parer, gens estrany veure personalitats de poder econòmic, o de solvència en les almoines en aquest tipus de concerts (ni en aquest ni en òperes i altres estrenes de gran volada, d’upa social), només cal fer una mica de retrospectiva i veure que la música, la clàssica, ha tingut diferents etapes d’ús social: espiritualitat i religiositat (cant gregorià sempre dins l’església i per al clergat), aristocràtica (des dels trobadors, passant pel renaixement, barroc, classicisme, fins el segle XVIII) burgesa (a partir del romanticisme, cap al segle XIX fins el període d’entre guerres al segle XX) i de públic divers depenent del tipus d’obres (les avantguardes del XX fan que els oients i els intèrprets es tornen elitistes, però com que l’oferta d’estils i estètiques obre un gran ventall d’opcions, diguem-ne, que hi ha músiques per a tots els gustos i butxaques, se m’acut ara l’«Òpera dels 3 centaus» de Kurt Weill, però en altre moment en parlarem) Ara bé, allò que sí podem recalcar i fer-ho susceptible de notícia, és per què no s’intenta (des de l’organisme que promou el concert, clar: la Filharmònica de Viena) fer extensible als públics més desafavorits (econòmicament) el concert (i els assajos generals que també tenen demanda de públic encara que no els televisen), o per què no s’intenta humanitzar la cosa (el concert) i desvincular-la del glamur rancuniós (amb certs retorns aristocràtics i burgesos), i es deixa de banda les imatges de gent gravant amb mòbil com ix per les pantalles, o fins i tot els números circenses de les salutacions (altra cosa és fer partícip el públic fent ballmanetes en la famosa marxa o desitjar bones festes els músics) el qual s’està oferint a quasi tot el món, relacionant concert d’any nou amb rauxa i disbauxa, o altrament destacar, que avui ja és possible que aquest esdeveniment arribe a Àfrica mitjançant televisió i Internet. Què els pobres i els africans no perceben l’art musical del concert d’any nou, perquè no tenen formació uns i no comprenen la música occidental els altres? poden pensar, o què és demagògic?… bé.
Tampoc crec que tinguen molta formació musical molts dels assistents i una gran quantitat responen a la crida de l’esnobisme (en altres èpoques això era fer vida social, contactes socioeconòmics, o contactes diplomàtics esdevinguts als halls de teatres o palaus reials). De fet ací, tenim un teatre de l’òpera que si la cosa no canvia el 2015 (o abans) plegarà i es recollirà entre bambolines (és a dir els polítics agranaran cap a dins del teatre i que sapiguem poc o res dels negociats, amb diners públics, que s’han fet i s’estan fent), però ací hi ha més herba que tallar. Altre dia serà. Ja en parlarem, estigueu tranquils. Bé, no comenceu a indignar-vos i a sospitar altre enfonsament megalític, megalòman i melòman.
