Car, molt car ho va pagar Màrsies el sàtir de Celea per l’ofensa produïda a Apol·lo. Tant car que, com a perdedor, va ser executat de la manera més cruenta que aleshores, Apol·lo el Déu victoriós i reposat de les injúries, va decidir. Màrsies va morir espellat viu mentre suportava el dolorós procediment produït per l’ira jocosa d’Apol·lo, persuadit per la seua victòria musical davant Màrsies. Però no obstant, i malgrat la venjança del Déu, tot seguit encara es disposà a estendre la pell extreta del sàtir Màrsies sobre un arbre per tal que s’eixugués. Diu el mite grec que la sang rajada per la pell del sàtir, mentre s’eixugava estesa en l’arbre, ve crear el riu Màrsies. Però, per què va acabar morint així el sàtir Màrsies de mà d’Apol·lo? Perquè Màrsies era un excel·lent músic, tocava l’aulos de manera magistral (l’aulos és a més a més l’instrument iconogràfic de la música dionisíaca) i ho feia per als camperols de la seua terra de Frígia. Els camperols emocionats per la destresa de Màrsies van afirmar que ni el mateix Apol·lo (fill de Zeus) era tan bon músic com ho estava Màrsies, que a més de bon músic era una gran persona, perquè regalava les orelles dels afligits camperols avocats a les hores de feina esgotadora. En adonar-se’n Apol·lo de les afirmacions dels humans, camperols, jornalers i habitants de Frígia, va retre Màrsies a un combat musical. Apol·lo, ofès i enfurit arremetia contra Màrsies per no haver desdit ràpidament els camperols, per haver permès que uns homes, incultes, jornalers i de poca vàlua hagueren comés el perjudici i la manca de consideració afirmant que Màrsies, amb el seu aulos era millor músic que Apol·lo amb la seua lira. Aleshores Apol·lo va encarregar que les muses i Mides, rei de Frígia i músic d’aulos dionisíac (es creu que ensenyat per Orfeu), feren de jurat durant el combat de manera que aquell qui millor toqués guanyaria, segons el criteri dels jutges nomenats per Apol·lo, i aquell qui es proclamés vencedor, podria decidir el destí del seu adversari derrotat. Tots dos van tocar fregant l’excel·lència i les muses van estar incapaces d’esgrimir i donar un veredicte sobre el vencedor. Apol·lo, que comptava entre les seus virtuts la claredat, la llum, la mesura, la forma, i que produeix una música apol·línia amb gran força figurativa mitjançant el ritme, va decidir escometre un segon duel. Ara, en comptes de tocar cadascun en la posició habitual per fer sonar la lira (respectiva d’Apol·lo) i l’aulos (respectiu de Màrsies) ho farien de cap per avall. D’aquesta manera, Apol·lo va posar la lira del revés, de manera inversa i va tocar, però Màrsies no va poder fer-ho perquè el seu instrument de vent només contenia una llengüeta (canya) per on poder produir el so. Així, després de la decepció de Màrsies que havia confiat en l’honorabilitat d’Apol·lo va caure en el parany del Déu i les muses i el rei de Frígia, no van tindre altre remei que declara vencedor Apol·lo per impossibilitat de Màrsies en respondre a l’enfrontament. Apol·lo com a guanyador va decidir assassinar, amb la màxima crueltat possible Màrsies. Només esgrimia que aquest havia ferit el seu orgull. És a dir, tant li feia que Màrsies pogués arribar a oferir una excel·lència musical tan bona com la que fins aleshores creien exclusiva d’Apol·lo, i que aquest, Màrsies, l’oferís als camperols esgotats als camps de Frígia gratuïtament i a canvi només de gaudir de la generositat envers els desafavorits camperols. La venjança d’Apol·lo, com a guanyador era per desacato a l’autoritat i desobediència divinal de Màrsies.
Tot em fa pensar que els eurodiputats són fidels d’Ovidi i les seues Metamorfosis, d’aquesta manera només s’explicaria que la resta de mortals som víctimes vulnerables de les decisions externes, o potser s’estimen més la filosofia de Nietzsche i han pres com a conducta de la seua consciència allò apol·lini i allò dionisíac, així s’explicaria les mesures dirigides contra la societat d’herència grecollatina (Mediterrània o de definició púdica: països perifèrics del sud, pobres i intervinguts que només pensen en la felicitat que els atorga la seua mar lluenta i farcides de sirenes que només fan cants subversius de llibertat i conviden a la disbauxa enfront de la sensatesa i eloqüència «nordicogermànica») La darrera setmana, l’Eurocambra, després de reflexionar sobre les seues decisions i conductes filosòfiques, ha començat a llançar missatges sobre l’eficàcia de la troica i la seua legitimitat d’aquella triada econòmica, que com el Déu Apol·lo s’encarrega de recordar-nos que ells, i només ells fan sonar les finances amb música apol·línia, és a dir amb la forma i el ritme correcte. El Parlament Europeu, creu ara, després d’haver jutjat i condemnat a ser espellats milions de persones de països rescatats i intervinguts econòmicament, que el paper de la troica és més que qüestionable durant aquesta crisi, l’impacte de les decisions no han estan mesurades correctament sobre com ha afectat les mesures d’austeritat sobre les societats que s’han vist afectades pel desmembrament de la seua vida camperola, a l’antiga Frígia o la clàssica Grècia, o fins i tot a la cèltica Irlanda, o la mústia Portugal o la folklòrica Espanya. Es tant gran el descontent per les sentències que llança la troica sobre el seus Màrsies, perdedors i condemnats, que fins i tot eurodiputats neoliberals (com el senyor Othmar Karas) diuen que les receptes econòmiques de la troica s’han aplicat amb dogmatisme i amb opacitat en les preses de decisions. Però no és això tot, perquè també acusen als executors de la sentència apol·línia de falta de control democràtic sobre les seus preses de decisió i per això volen, que la triada econòmica, done comptes a l’Eurocambra periòdicament. Però tot fa indicar que la manca de base legal farà inviable tal reclamació i la troica seguirà aplicant la sentencia revelada per Apol·lo a cau d’orella.
Però Nietzche ho deia clar: allò apol·lini és tot allò que s’impregna de racionalitat i normativa. Mentre que allò dionisíac és tot allò que vessen les capacitats creadores de l’ésser humà i està vinculat al flux de la vida, sense lligams. Per tant si seguim sent tots camperols, ni que siga figuratiu això, que fantasiegem amb la música dionisíaca de Màrsies i a sobre tenim el «botxí troicà» recordant-nos la sentència per haver perdut la batalla amb Apol·lo, només ens queda reptar el poder de la troica apol·línia a duel, encara que siga amb un aulos, amb una ploma o un pinzell. Ara bé, una resposta untaria de subversió o desobediència civil coordinada també seria bona cosa per a recordar als apol·linis de la troica que les sentències s’executen sobre éssers humans i que aquests, com els camperols frigis, no som deus, si ens espellen ens dessagnem, ens cou i les conseqüències, probablement seran irreversibles. Caldrà preguntar-se què tocarem si la lira o l’aulos, o racionalitat o disbauxa, o apol·linis o dionisíacs? O no serà, com reflecteix el mite, que alguns són un poc tramposos i altres massa ingenus per confiar-hi?
