Impressions patètiques

24 gener 2014 01:00h
La impressió per molt que ens hi fiquen mai ens la podrem donar nosaltres, sempre, irremediablement, ens la donaran els altres. Qui ens veu, qui ens observa, qui ens escolta, inexorablement ens avaluarà i ens farà una opinió al respecte que pot ser descriptiva o figurativa. Fixen-se, Beethoven en 1798 escrivia la seua famosa sonata per a piano núm. 8 opus 13 dedicada al príncep Lichnowsky però l’editor després de sentir-la no pogué evitar titular-la: Gran sonata patètica, i així la imprimí. Altre cas fou el de Txaikovski, el rus que havia passat una vida plena de daltabaixos psicològics i sentimentals havia compost per fi la seua darrera simfonia núm. 6 en si menor opus 74, en 1893, i fou el germà qui després de morir el compositor i amb el vistiplau de l’editor qui l’editaren com a Simfonia patètica, només perquè era aquesta la sensació que els donava o que es produïa a l’escoltar-la. Per tant, l’oïda, el més suggestiu dels sentits els jugava una innocent traïdoria als respectius compositors que per la impressió causada decidien canviar els títols de les seus respectives obres, malgrat ells titular-les amb altres noms. Per això, diuen que l’opinió dels altres sol ser més objectiva, no obstant nosaltres podem parlar de nosaltres mateixos, bé o malament, però caurem en l’egocentrisme, perquè de no ser que siguem uns narcisistes, mai ens retractarem els defectes.

Ja em costa pensar que amb la quantitat de diners que s’hi destinen des dels parits polítics, tan de govern com de l’oposició, en assessors d’imatge, allò de les senyores de Fitur (i sembla que parafrasegem el famós quadre de les senyores d’Avinyò de Picasso) haja estat un descuit perdonable sinó que ha estat una opció dolenta, desafortunada, o com el mateix Fabra ha dit: «no és la imatge de València». No, el problema és que són així i així els veuen, és a dir fan aquesta impressió i per això, malgrat els esforços del President, la impressió ja esta feta. És a dir les voltes que ha fet la fotografia, al més pur estil de «il cavalieri berloscuniesc», amb el president de la Diputació amb les dues senyoretes ha fet que tothom es crees una impressió al respecte del País Valencià, si més no dels dirigents polítics, els quals poden aparèixer com els vinga de gust amb hostesses d’empreses privades exuberants o amb xicots oliosos musculats, però almenys haurien de tenir el decor de no fer-ho en hores de feina sufragades per tots nosaltres, és a dir en representació dels ciutadans que rebem els turistes (o posem per cas si volem que vinguen turistes amb la idea de veure’ns amb «monos» ajustats i tangues suggerents i homes musculats, oliosos i assedegats de fer unes dansades exòtiques en tanga?. I una cosa ha quedat palesa, a més a més de la de mostrar com es fa un ús objecte de les senyoretes, les quals amb la seua simpatia postural han llançat per terra milers de diners públics en campanyes per tal de lluitar contra la desigualtat d’oportunitats de les dones i la dignificació de la dona en qualsevol àmbit, afer o situació, deia que ha quedat palesat que de fraseologia van retallats (també). Oscar Wilde ja va dir, entre altres moltes frases dedicades a les dones, al meu parer no massa justes però, que: «no hi ha una segona oportunitat per a una segona impressió», per tant és obvi que quan el President ix a recriminar els atacs ho fa perquè és conscient de l’errada, és a dir que la impressió ha estat negativa o patètica. Fins i tot la damisel·la francesa i dissenyadora de moda Coco Chanel va fer seua la frase de Wilde i la va redreçar envers el mal gust que tenien molts sobre la moda. La francesa afegia: Mai (alto, mai vol dir: mai en la vida) hi ha una segona oportunitat per a causar una segona impressió.

I el problema és que cada vegada que ixen cap a Madrid, els nostres estimats dirigents polítics van a intentar impressionar, així guanyaran galons, però no s’adonen que molts es mostren com autèntics misògins malgrat comptar amb assessors d’imatge i missatge polític. De no ser, parafrasejant Dalí, alguns pensen quan van a Madrid: «que parlen de mi encara que siga bé», o era malament? I ací impressionat amb el tarannà d’aquests senyors, a mi només se m’ocorre una frase: «pitjor que, que parlen malament de hom, és que no parlen res», doncs això, que mai hem pintant res i sempre hem d’anar impressionat encara que quedem com a patètics.

next