Li preguntà Toni Puntí, durant una «microentrevista» a Carles Santos: «com és que feia això d’anar i tornar habitualment a Vinaròs, si s’hi podia quedar aquí», referint-se a Barcelona on representarà Canturia Cantada, i el polifacètic vinarossenc li respon que: «bé, …, altre dia s’hi quedaria, que anava i tornava en dues hores i…, Vinaròs té el mar».
A posteriori, després de mirar-me l’entrevista vaig recordar els meus anys d’estudis al conservatori. Fou allí on vaig sentir per primera vegada nomenar el Santos —com diu ell—. Ara no recorde si fou el professor de composició aplicada o el d’estètica de la música qui parlant d’avantguardes ens preguntà: «si allò era art o simple provocació i especulació?» referint-se a una de les fotografies que il·lustraven “La pantera imperial”. Ja us haig de dir que en aquell precís moment no hi vaig saber —o poder—, fer una anàlisi sensata del que veia. És a dir que en veure la fotografia d’una vulva fornida de vellositat la qual gaudeix o especula amb la introducció o extracció d’un petit bust del compositor Johann Sebastian Bach, fent tot plegat de consolador estriat o almenys de muscles allargats el qual produirà un gaudi inevitable en produir el fregament, no em va semblar en aquell moment més que una provocació mitjançant un llenguatge artístic, ja que la imatge de Bach (idealitzada amb el bust) no deixava de ser un artista real en una fotografia on produeix una acció no massa determinada (entrar o eixir, o totes dues). Però no en sabíem més. No teníem cap referència de la intencionalitat. Ni tan sols coneixíem al polifacètic Santos més enllà d’alguna referència puntual. Molt i massa intencionadament puntual, afegiria.
Mentre transcorre la entrevista pensava si pot ser Santos no sap que Barcelona també té mar. Per tant si té necessitat de gaudir-ne de l’observança o li cal una dosi de salnitre, pot satisfer la necessitat allà mateix. Però després, acabada l’entrevista i deixat en la reraguarda del subconscient vaig comprendre la frase: «… Vinaròs té el mar» Clar, és el seu mar. Això, només ho sent qui viu a la mar, vull dir qui ha tingut contacte amb la vaporositat que impregna i marca la vida dels qui han nascut al litoral, i per molta massa salina que t’hi envolte, no deixa de ser forana. Ara em pegunte si, qui és d’allò que s’anomena «de secà» o «d’interior», podrà formular-se aquesta experiència tan ambigua, tan vincularia, si tindrà aquest efecte d’atracció envers la mar, la seua mar? Jo ho vaig experimentar en viure una temporada a Manresa i a Vic, necessitava el mar, fins i tot en viure a Salou i a Cunit, dues poblacions costaneres i amb mar pròpia, no les sentia meues: «…, Cullera té el mar», pensava.
A recer del pensament que m’havia provocat el Santos vaig empipar-me una mica en llegir que una companyia petrolera la Cairn Energy vol dur, o vés a saber si ja està duent a terme, perforacions, provatures o sondejos sonors per tal de trobar masses de gas i petroli entre València i Eivissa. Però allò que més em va empipar fou que s’havien recollit al·legacions i que a València ningú havia mostrat cap inconvenient, mentre que a Eivissa sorprenentment (sorprenentment és l’adjectiu que el periòdic de Madrid empra) tothom havia manifestat la disconformitat d’aquestes activitats al·legant el mal irreversible que provocaven les proves i una posterior i possible industrialització del sector petrolier en les praderes de posidònies i els cetacis i tortugues mediterrànies. La notícia s’estranyava que una illa majoritàriament ocupada per turisme estranger i on tothora estan de tabola s’hi interessaren pel seu ecosistema marí, és a dir, de la seua mar. A mi també em va sorprendre, però sobretot que ací ningú haguem dit res, la poca importància que se li ha donat al fet i la desinformació administrativa, malgrat els estudis de la Universitat Politècnica de València (sembla que a petició de la Generalitat) contraindicant les proves i sondejos de l’empresa petroliera per l’alliberament de materials químics, els quals barrejats amb l’aigua seria mortífer i contaminant. Tot una transformació de l’ecosistema de la meua mar.
Reprenent a Carles Santos, i el record que em produí l’entrevista, ara entenia molt més allò de La pantera imperial i la fotografia de Bach. Clar ara veig que la fotografia és molt més artística, profunda i polifacètica que fa uns anys quan, embadocats pel classicisme i el romanticisme no érem capaços de veure mes enllà del paper pautat carregat de simetria, psicologia, ravates sentimentals i eloqüència en la interpretació de les obres dels ben recomanats compositors europeus de bona escola. Quina cabuda podia tenir l’obra de Carles Santos al Conservatori superior de València? Cap. Cap opció més enllà de la referència esporàdica, anecdòtica. Però vés per on que m’hi vaig replantejar omplir el buit, i ara entenc que veure un bust de Bach, compositor fetitxe del vinarossenc, entrant o eixint d’un vulva femenina representa quelcom molt més profund i barrinat que la simple provocació. Si entenem que amb Bach neix el nostre, el futur, sistema d’estructuració tonal de la música, podem definir que el naixement de Bach és un fet afortunat o el «principi del tot», sense el qual res musical ara seria com és, pot ser seria d’altra manera però no com l’hem conegut o el coneixem. Per altra banda, una vulva és un canal de part i un canal de part és la gestació, la creació, el principi idiomàtic de la vida, del pensament i no és res fortuït que el Santos emprés una vulva femenina i no altre element gestant (podia haver emprat un cervell, o un ordinador, o una incubadora d’ous de gallina). No obstant, i pensant una mica en el gaudi sexual, pense que el plaer consolatiu pot ser comparable pel plaer que manifesta Carles Santos per Bach i el seu piano. Un plaer, tan humà com el que manifesta un polifacètic artista nostre, com la mar, que per forces estranyes no té cabuda als centres d’estudis superiors de música valencians, més enllà de la controvèrsia anecdòtica i atrevida d’algun professor, i el qual en arribar a Vinaròs no farà altra cosa que «passejar la gossa». Ara bé, caldrà mantindre un contundència opositora per la nostra mar, qui se l’estime, de no ser que preparen una gran performance col·locant plataformes petrolieres des de València a Eivissa. Si això ho fes el Santos, com a performance dic, tocant un piano dalt de la plataforma, o…, l’irat Bellver esclataria per ser massa avantguardista. I ser avantguardista, polifacètic, admirador del Santos… són actes massa vinculats a l’esquerra, o associats al catalanisme, qui sap què pensa Bellver de l’avantguarda?
