Ens reeixirem després de tot. Sabem en quina dècada ens hi trobem i sabem que el gos morirà, si ha de morir, mossegant, recuperant la seua idiosincràsia creadora, la seua justificació de ser en aquest món, perquè per això és gos i per això la Natura l’ha fet cànid, tancarà les barres amb fúria i a fotre dolor, infecció i quasi si s’escau tocar-nos de mort. Tot el que puga, ho farà el gos, perquè és innat, i així són el gossos: «tan dòcil com és respecte al seu amo, és feréstec respecte als altres», explicava Fuster, és a dir trauen a la llum l’esperit de la fera ferotge, com la de Montllor. No els queda altra als nostres governants. Conrear i deixar una desolació social, cultural i política,… tan minvada que l’odi, el recel, el racisme i el populisme reviscole les poques espurnes, representatives dels escons a les Corts, que els puguen pertocar per sufragi. I això ho hem d’entendre així. Tombaran pel dret perquè són maniàtics i descreguts amb les pròpies institucions, les qual tanquen, bandegen o inoculen de por com estan fent fins ara amb tot allò que els incomoda, però ara ho fan sense por, sense amagar-se, sense respecte, i ens deixaran una mostra taxidèrmica del que fou. I tancaran més coses, perquè han perdut la por i el respecte i ho justificaran amb populisme i faran ús «pseudodemocràtic» de la seua majoria, encara efectiva i en vigor. Però malgrat ens reeixirem. Malgrat veure com l’oposició no és capaç de mobilitzar res, d’explicar alternatives a la ciutadania, de convèncer amb pedagogia les solucions, les viabilitats s’enlairen amb tecnicismes que molts no comprenem, cal que sumen a la consciència el descregut, els desconfiat, l’incrèdul, inclús els incultes que ara per ara, i com ja fa temps venien acusant grans pensadors, som la majoria els que no sabem, ni volem saber i per tant no volem ser res, en resistim al canvi perquè el canvi té connotacions porugues i per combatre’l cal pedagogia arquitectònica, mesurar les paraules i pensar-les i explicar-les, mentre els gossos, van roent les potes de cavall que queia pel forat del cercle de l’infern com contava Al Tall en el seu disc: Vergonya, Cavallers, Vergonya. A hores d’ara hauríem d’estar clamant «vendetta» per la destrucció insaciable i desmesurada, constrets per les trenes de la difunta Ginebra Piombo, o Valentia o Balansiya, tan fa qui o què però, tanmateix la societat encara sofreix de letargia. Mentre ells esperen que la tarongina actue com a «opiaci falleresc» i els acords de «l’estoreta velleta» adorma els llengua indòmits. Ens reeixirem, perquè de pitjors circumstàncies han eixit aquells que han cregut en els seus ideals, com feu Oliver Messiaen, presoner francès al camp de concentració a Silèsia (actualment Polònia).
Fa uns anys, abans de morir Messiaen, va recordar durant una entrevista, com havia estat el seu empresonament pels nazis: «Havia anat a la guerra com a peó, a fer rases. Després, durant els combats, em feren infermer. Cal recordar que arribà un moment en què l’exèrcit francès havia desaparegut de la zona, abatut, eliminat o esperonat per l’empenta nazi cap a París. Jo —diu Messiaen—, estava al bosc amb els companys i aleshores fou quan l’exèrcit nazi ens feu creure que ens envoltaven milers de soldats i ens feren presoners. Vam estar al camp provisional de Nancy fins que ens traslladaren a Alemanya. Silèsia és un lloc on fa molt de fred i hi ha molta neu. Allà, ens oferien una cafè de matí i altre de nit, cap al migdia, una sopa,…, aigua calenta amb pols. Així, entre els treballs forçats, escrivia el «Quatour pour la fin du temps» (Quartet per a la fi del mon o Quartet per a la fi dels temps, són les traducció més usuals). De no haver estat per la composició d’aquesta obra hagués mort contagiat per qualsevol malaltia, estava molt prim i envoltat de desolació. Érem presoners a un camp de concentració nazi de presoners de guerra, érem a l’Stalag VIII-A, altra cosa,…» L’entrevistador li preguntà com havia aconseguit escriure el magnífic quartet dins del camp de concentració, per l’actitud dels guàrdies,…, Messiaen ho explicava així: «No tenia res, ni tan sols piano. Ho vaig configurar tot així, de cap, d’oïda. Després amb el temps m’he adonat que no ha calgut canviar res d’allò que vaig sentir dins el meu cap estant allà».
Amb Messiaen, havien caigut també presoners el clarinetista Henri Akoka, el violinista Jean Le Boulaire i el violoncel·lista Étienne Pasquier. Al camp provisional de Nancy Messiaen havia composat un solo per al seu amic clarinetista (que més tard integraria dins el quartet nomenant-lo: abisme dels ocells). Arribats a Silèsia, compongué un trio per als instruments de què disposava, i fins més tard no acabaria els altres moviments del quartet, fins que va poder convèncer les autoritats de l’Stalag que li deixaren un piano, el qual afegí a la instrumentació, inusual i fortuïta.
L’estrena de l’obra fou a l’aire lliure al mateix camp de concentració, davant els guàrdies, vigilants i autoritats militars nazis del recinte i els propis presoners de guerra durant el gener de 1941. Fins i tot sembla que es publicà una ressenya en el diari del camp titulada: Estrena al camp; i que el mateix Messiaen recordava afirmant: «mai més no he estat escoltat amb tanta concentració i atenció». I qui ens escolta a nosaltres, posats a dir la nostra, invertebrats, els uns ací i els altres allà? Si veiem que els juristes deslegitimen els lingüistes per decidir de llengua i refermen els legislador a fer-ho, acceptaríem que un llop vigile el nostre ramat o que un xai vigile una llopada? Val a dir que ens hem acostumat a la «sodomàquia corruptelar», malgrat comptar-hi amb llums, idees i persones, o no serà que el gos ens passetja, ens fa jugar al se ús i gust, ens atipa la panxa, ens tracta com amics fidels i ens hauran ensinistrats a nosaltres, com explicava Fuster en el seu assaig sobre el gos (Causar-se d’esperar) i haurem de ser nosaltres qui tornem als origen i fotem la primera mossegada i tornem a ser, en la nostra fúria defensora, l’animal indòmit dels orígens? Ara, no ho sé. Perquè seguisc veient-nos dissipats, invertebrats, moguts per interessos partidistes, personals, universitats ací, AVL allà, esquerra dispersa, nacionalisme amb objectius d’icona electoral i un riu que es jacta de veure’ns als vorals cridant-nos, esperant que ens llancem al riu brau sense cordes ni salvavides…, però ells segueixen destrossant, legalment.
Bé que Messiaen, s’aferrà a la seua fe catòlica profunda per tal de mantenir-se amb vida i mantenir la ment lúcida mentre componia el Quartet per a la fi dels temps dins d’un camp de presoners de guerra nazi, nosaltres ens haurem d’agafar a la decència, la vergonya, a les raons que dia rere dia companys d’ací i d’allà recomanen, diuen, aconsellen, més enllà de la cita de l’Apocalipsi que inspirà l’obra de Messiaen on «un àngel baixa del cel, col·locant un peu a la terra i l’altre a la mar, coronat per un arc de Sant Martí, anuncia: no hi haurà més Temps» (Apocalipsi, 10: 1-7). No hi haurà més temps de repressió nazi, desitjava Messiaen, val que nosaltres patim una democràcia de goma, famolenca i despietada que no ha solucionat res durant massa temps, només ha servit de seient, de tro de culs lànguids amb jaqueta canviant, als quals ja els va bé la cridòria d’idees que no aplicarem perquè ens cal creure que ens reeixirem. Perquè, siga per fe, o per la maduració i gravetat, siga l’àngel de l’Apocalipsi o Sant Jordi amb el cavall, de batalles, rases, presoners, corruptes i camps ací també en patim.
A banda la teologia, ens uneixen massa circumstàncies a Messiaen i a nosaltres. Ens reeixirem. Sempre ens quedarà la música i el cant dels ocells.
