Ara per ara encara hi ha qui posa en entredit una pel·lícula guanyadora de vuit premis Oscar, quatre premis Globus d’Or, quatre Bafta i un Cèsar, pel cap baix bon currículum però, parlem d’una pel·lícula a l’alçada d’altres films mítics com Ben-Hur, Allò que el vent s’endugué, West Side Story i El Pacient Anglès, ara que també comparteix honors amb films com Titànic o El senyors dels Anells: el retorn del Rei, tanmateix no debatrem sobre gustos fílmics concretament, sinó que parlem d’un film que la història del cel·luloide ha col·locat entre les millors deu (o si volen vint) pel·lícules de la història de l’art dels Lumiere i que paradoxalment, no es va emportar cap premi a la millor música orginal, és a dir a la millor banda sonora original (BSO), fet controvertit que si més no pot dur una vertadera discussió quasi escatològica o resoldreu com feu Garci, per pragmatisme, o evidències de la temporalitat vital, d’aquesta manera el cinematògraf madrileny, durant un col·loqui en el seu programa sobre cinema, «Que grande es el cine», ara fa deu anys, en plena tertúlia digué: «Anda que también hubiera tenido narices darle un Oscar a Mozart,… puf! no hubiera podido ir a recogerlo». Garci en estat pur, que com saben, és un gran humorista, subtil i recobert d’elegància madrilenya amb els rudiments asturians, però en el fons és un còmic dels de tourné anual marcats per la gana de la postguerra (com aquells que retratà Emilio Aragon en Ocells de paper), és un còmic com ja no se’n pareixen i està ben rodat en aquestes coses del cinema, millor dit en l’anàlisi dels films aliens, no en els seus, tots són bons (dic jo, no ho sé) i el posat davant la càmera el té prou treballat per a dir aquestes eloqüències, còmiques o d’acudits de xiquets.

La cosa és que aquest any, i aprofitant que enguany els Oscar han caigut prou endarrerits, fa trenta anys que Milos Forman, el cineasta europeu que conquerí Hollywood, ens atorgà una joia del cinema, almenys al meu parer, com és Amadeus. I després de trenta anys, encara, hi ha qui pensa que fou un enganyifa, un frau històric i una manipulació, una sacralització del gran compositor salzburgès, de la seua vida, clar, perquè la seua música és inesborrable, no té cabuda l’esmena, ni a cap canvi per subtil, delicat i premeditat que siga. Però Forman no enganyà ningú, ni pretenia reinterpretar Mozart, ni tan sol crear un mite. Malgrat això, la visió romàntica d’un clàssic, feu que molts veiérem en Amadeus un mite en la història. Si no recorde malament la pel·lícula durant els cinc primers minuts ja deixa a les clares de què es tracta: A Milos Forman film, Peter Shaffer’s Amadeus, diuen els primers títols de crèdit És clara la cosa. La pel·lícula és una adaptació de l’obra de teatre del dramaturg anglès Peter Shaffer (escrita en 1979) el qual a la vegada havia pres la idea d’una altra obra de teatre molt anterior, de 1830 (Mozart mor en 1791), del dramaturg rus Alexander Pushkin qui havia escrit un cicle de quatre obres de teatre breus (The Little tragedias), posteriorment el compositor, també rus, Nikolai Rimski-Korsakov va compondre una òpera en un acte prenent com a llibret el drama de Pushkin. L’òpera s’estrenà a Moscou en el 1898. D’aquesta manera la mort de Mozart, molt més que la seua vida de compositor i creatiu musical i la seua complicada vida personal i social esdevé mitificada pel geni i la mentalitat romàntica dels seus predecessors. Les llegendes esdevenen història i ja en ple romanticisme la idea que Salieri, un músic italià reputadíssim en la cort austríaca (era compositor de cambra reial) fos capaç d’assassinar Mozart començà a estendre’s per Europa central i de l’est fins que Pushkin recull la llegenda i escriu un drama teatral (1830), Rimski-Korsakov escriu una òpera (1898), Victor Tourjansky filma una pel·lícula muda (1914), Peter Shaffer escriu Amadeus (1979) i Milos Forman la duu a la gran pantalla (1984). Així a través de diferents mirades, de diferents veus i sobretot diferents situacions socials i culturals la llegenda sorgida als voltants de Salzburg sobre un possible assassinat de Mozart per part de Salieri començà a prendre cos fins avui. Avui Mozart ja és un mite de la història consagrat, per a uns per la seua música i per a altres per la seua vida moguda i la seua mort dramàtica. Fins tal punt que malgrat comptar amb una universitat al seu poble natal (Salzburg) que vetlla per la seua música, biografia, interpretació i divulgació, parlem del Mozarteum, encara hi ha qui s’emprenya en veure Amadeus com un film que provoca una desviació de la rialla de Mozart, la seua frivolitat, la seua juguesca reincident i el seu talent musical per a la creació sobrenatural, o com el seu nom llatí indica: L’amat de Déu, el qual ha estat manipulat perniciosament per la història i els historiadors. Per això, només per això, hi ha qui s’emprenya.

Avui fins i tot malgrat comptar amb erudits en Mozart com l’austríac Michael Lorenz, el qual fins i tot ha documentat el taüt en el qual fou soterrat Mozart per a desmentir la creença, estesa per la seqüència d’Amadeus on es veu un taüt reutilitzable amb el qual dipositen el cos embolcallat amb un sac dins una fossa comuna, doncs malgrat haver estudiat cada moviment del gran músic del classicisme, encara hi ha qui dóna per bona i correcta la visió d’un Mozart juganer i tafaner. Però insistesc Forman no enganyà ningú, ell adaptà l’obra de teatre de Shaffer i amb prou feines pogué gravar al mateix teatre de Praga on s’havien estrenat diverses òperes de Mozart, com El Rapte al Serrall.

Aquest és el problema de les llegendes, que sense control, acaben esdevenint història, història d’un personatge, d’un poble o d’un país. I la història com vostès saben la escriuen els guanyadors, els supervivents a la tragèdia, en aquest cas a la tràgica mort de Mozart, però no hem d’oblidar que la història la pateix qui la rep, vull dir a qui acusa la història, en aquest cas Salieri. Potser per això la senyora Esperança Aguirre l’altre dia feia un sucós article on defenia la història, la bona, la que està absenta de llegendes, la autèntica i genuïnament espanyola, o com dirien alguns castellano-andalusa, i acusava a comunistes, socialistes i nacionalistes de voler aplicar una història que reafirmés la seua visió del món i en concret de les seus zones, perifèriques i diferencials. És per això que diu Esperanza, que quan ella era ministra d’educació s’envoltà dels millors historiadors, els millors que ella creia, és a dir al seu criteri d’història, per a elaborar un pla d’estudis, —com ella diu s’entesta a nomenar—, on s’elaborés un vertadera i pulcra història que els alumnes han de saber, però com per coses de la democràcia, els comunistes, socialistes i nacionalistes van tombar, afegiria jo: —en sagrada votació—, en pro d’una història partidista i sectària, que maltracta a l’alumne perquè no li ensenya allò que ella considera important, va haver-la de deixar fins ara, que té dipositades totes les seues esperances —pot ser d’ací li ve el nom propi—, en que la nova Llei Wert reprenga una història autèntica, sens ingerències nacionalistes: que ja veieu com estan d’exigents amb la independència, i tot això, és culpa de la història que allí estudien, explica la presidenta del PP madrileny.

>

Krzysztof44Pozn

Mozart tingué molt mala sort, en les finances, en l’època en què visqué que no comprenia la seua música, sobre tot les òperes, quasi com a tots els genis els ha passat, va sentir el rebuig de certa part elitista de la seua època. És molt significativa la seqüència de l’estrena del Rapte en el serrall, on després de la magnifica interpretació, el rei Josep II d’Habsburg puja a donar l’enhorabona a la soprano, Mozart li pregunta que li ha semblat i el rei li respon, després de consultar amb els altres compositor i directors de la seua cort que: «l’òpera tenia moltes notes (evidenciant una absoluta desconeixença de la música, és a dir era un melòman molt poc format en harmonia, ni contrapunt, ni en composició)», al qual Mozart li respon: «No ho entenc majestat, té les notes justes, ni una nota més ni una menys, les necessàries». Josep II d’Habsburg, desconcertat per la ingerència i gosadia del retruc de Mozart mira els seus treballadors musicals buscant afinitat i recolzament en els seus arguments, tot seguit li respon: «Sí, tal vegada. El nombre de notes que pot captar l’oïda humana, en una sola vetllada, és limitat. Jo crec que sobren encara algunes notes. Traient-les,…, quedarà perfecta. Sí és això», declara sa majestat, completament sumida en la ignorància, però amb la supèrbia que li atorga el poder, l’alt estatus de rei i senyor de tot allò que esdevé en el seus dominis. Aleshores Mozart, punyent i fotut per la idiotesa que acaba de dissertar sa majestat li respon: «I quantes creieu que sobren majestat?»

Després de trenta anys d’Amadeus, encara aixeca discrepàncies per la interpretació, suposada, que feu de la història Milos Forman, d’alimentar el mite de Mozart, però sincerament crec que no ho feu, sinó que la cosa estava clara des del principi, Forman adaptà el teatre de Shaffer, i pot ser, només se li pot acusar d’això, de reinterpretar els personatges del dramaturg anglès. Per a reinterpretar la història, per a crear personatges i mites salvadors de pàtries, aquesta o aquella, ja estan altres senyors amb títols i càtedres universitàries, i per tal que aquestes teories centrípetes arriben a les aules, ja compten amb el suport incondicional de la senyora Aguirre, mite popular i mitòloga aficionada, a la qual li podríem preguntar, com Mozart a Josep II d’Habsburg: I quina història és la que sobra, majestat?