Teatre

6 març 2014 01:00h
Deia John Cage, en el seu llibre Silenci (Cage, 2002), a propòsit de la musica experimental, mot que en principi a ell li molestava però que a poc a poc anà acceptant, que allò que ell feia, i que altres compositors europeus havien començat a explorar, «era una nova música» i que per tant, com a nova, original o genuïna en la història de la música (occidental) «calia una nova actitud d’escoltar-la». Fer-se a ella, adaptar-nos a les exigències o provatures i improvisacions era allò que el compositor ens plantejava, i a més, deia Cage que ara, amb «dos reproductors de casset (pensen que el llibre original, en versió anglesa és del 1961, per a allò del casset) i un modulador de so (una primerenca taula de barreges, similar a la que fan servir avui els discjòqueis) és suficient per oferir un concert». Cage, afirmava que la música, la nova, «sorgia de la natura», inevitablement, i a més aquesta, el medi natural, el nostre ecosistema o el nostre entorn immediat, «estava buit de silenci». Sentenciava que, després d’entrar a una cambra sorda (a la Universitat de Harvard) havia sentit dos sons, un agut i un greu, i l’enginyer encarregat del control de la cambra li va explicar que l’agut era el seu sistema nerviós i el greu la seua circulació sanguínia, aleshores Cage afirmà: «no escoltaré mai el silenci fins que em móra».

Així, Cage donava per fet que el món és sonor, i ple d’idees, amb sons convencionals o sorolls del medi que no deixen de farcir les nostres vides i a més apel·lava al desordre, prenent com a model la proposta de Bergson sobre aquest fet, és a dir que fins ara, la música occidental necessitava que totes les fonts sonores s’ubicaren en un punt (l’escenari) per tal que les regles (d’ordenació) de l’harmonia funcionaren, és a dir que l’oïda fos capaç de percebre la barreja de sons ordenats i estructurats d’una simfonia, una òpera,... seguint les regles dels tractats harmònics, doncs ara Cage, partint de la idea de desordre de Bergson proposa una disharmonia, clar, acceptant que les fonts sonores d’una audició són diverses, pròximes, llunyanes, una músic ací, altre per allà, una tos al final de la sala, un xiquet que plora al carrer, un paper arrugat o trepitjat, i esgrimeix una predisposició de l’oient, manipulat (en el bon sentit) o influït per la situació prèvia a l’audició, són estímuls sonors als quals, diu Cage, «molts no estan acostumats». Per tant cal fer-ho. Cal preparar-se i acceptar que es vol fer el canvi. Caminar cap a la nova música. Cap a la nova idea.

Al final Cage, conjuminant tots aquests nous factor, de la nova música, es pregunta cap a on ens condueix totes aquestes qüestions estètiques, i alhora tota manifestació artística, després de les desavinences superades de la II Guerra Mundial, i es respon, o ens indica: «cap al teatre» i afegeix, «aquest art s’assembla més a la natura que a la música», és a dir que trenca amb la concepció de fer música però, sobre tot amb la recepció d’aquesta música, on com hem dit, la predisposició, els factors externs de l’ésser humà que rep un estímul sonor són transcendentals per entendre-la, acceptar-la i fer-la seua. Posem per cas, una persona que patisca d’hipoacussia o acúfens sempre escoltarà una bagatel·la de Liszt o un nocturn de Chopin amb una contínua nota pedal aguda que farà percebre la música de manera diferent a la resta, o per exemple, un broker de borsa estressat i acostumat a l’acceleració del seu sistema nerviós, percebrà diferent el fragment del “Barber de Sevilla” de Rossini, o per exemple una persona que ha vist la mort palesa en un atemptat de bomba, una guerra o combat bel·licós, no percebrà o no li transmetrà la mateixa sensació, ni podrà fer-ho amb la mateixa predisposició, l’obertura de Txaikovski “1812”, es constrenyerà en sentir les canonades, o “Treno a les víctimes d’Hiroshima” de Penderecki, on els glissandos de les cordes li recordaran la finíssima radiació nuclear que elimina la vida de sobte, perquè les seus predisposicions envers la mort són subjectives i condicionades pels fets viscuts i no objectives, o són recreades per l’experiència prèvia i no suggereixen una explicació o una recreació, encara que siga sonora. I tot això com ho resol Cage? Doncs, partint de la base de que tota aquesta proposta estètica és pur teatre, i que l’ésser humà té visió a més d’oïda, diu que «és la nostra obligació fer-les servir, mentre estiguem vius». Per tant la nova música, la nova estètica necessita, la vista i l’oïda, si vol ser compresa, i si volem fer-la nostra, clar.


1812 Overture (Tchaikovsky)

I la realitat és, que Cage té molta més raó de la que a priori se li atorgà al geni de l’experimentació, perquè d’una manera quasi paral·lela a l’art, la societat, i sobretot la valenciana, estem vivint aquets procés de teatralització, si em permeten l’expressió, però malauradament, no hem fet molt de cas a allò que suggeria el nord-americà de que, noves músiques calen noves actituds d’escoltar-les, o pot ser, el teatre compta amb un guio que inocula deixadesa, com si férem tot el possible per no interessar-nos per la funció, perquè fil per randa, dia rere dia, durant aquesta setmana, (i amb retrospectiva, molts mes anys, d’ençà la cura de capfluixa decència que dugué la crisi del 2007) no hem deixat de veure titulars que en altres societats, amb una disposició i actitud nova a l’escolta atenta, amb els ulls ben oberts i amb una oïda analítica, disposats a percebre les fonts sonores amb aquella disharmonia de Cage, s’haurien sobrevingut furiosos davant els titulars: El Partit Popular valencià, segons la UDEF, pagava un 80% en negre (en B) a la trama Gürtel per fer actes electorals. Membres de Gürtel compren una finca amb diners de la visita del Papa. I l’última, el senyor Fabra, President i actor principal del teatre valencià, —«bernatibaldovià» deu ser la proposta—, vol celebrar amb una festa quan aterre el primer avió a l’aeroport de Castelló. I entenc, que açò forma part del nostre teatre de sainet renaixentista llorentí, escalantí o de l’autor que vulguen, però un dirigent, amb un mínim de decor, no deu dir aquestes coses, quan en l’acte anterior, entre bambolines, tothom qui ha volgut, ha sabut els desficaci i el descontrol de diners públics que ha suposat aquest aeroport públic, fins aleshores.

Si amb aquesta mediocritat ens hem de fer un lloc al món, ens han de venir a veure, escoltar i lloar, i si pretenem que ens contracten, ens compren i ens recolzen econòmicament o amb pactes amb grans institucions universitàries o acadèmiques, estem condemnats al fracàs, només que açò siga un llarg acte d’una tragicomèdia particularment valenciana, —cosa que dubte, perquè en alçar els ulls i veure en l’estat on estem inclosos i adonar-te’n de les propostes claudicants i centralistes, amb l’única viabilitat és la recentralització econòmica, social i acadèmica—, només ens queda esperar que el tramoista baixe el teló, i ja veurem quan s’alce si la pandèmia de palmers, incapaços de veure i oir, amb una actitud eloqüent cap al poble capdavanter en atur, deute, destrucció de drets socials, educatius i sanitaris, i líders en corrupció i ben quedats, no ens han escanyat el poc seny català que ens puga quedar per herència genètica o per tossudesa dels quatre intel·lectuals que fan d’actors antagonistes d’aquest teatre valencià, on els oients, nosaltres, no sabem veure ni i oir l’escena experimental que aquest governats sàdics i imprudents ens fan partícips de l’acte tercer, escena final.

Segurament, acostumats o condicionats per la desídia ignominiosa de la qualitat política que hem triat, som incapaços de reaccionar davant els sons experimentals dels polítics de torn, car un ciutadà d’Hiroshima, condicionat per la bomba que els caigué no percep igual l’obra d’homenatge de Penderecki, de la mateixa manera que un nòrdic acostumat a una democràcia justa, clara i comunitària en proporcions de bens col·lectius, no pot percebre aquets sainet valencià amb la ignorància i tranquil·litat que nosaltres vivim aquest teatre, de llums, festa i colors llorentins. Que només admet un ordre, uns sons ordenats amb tractat contrapuntístic escolàstic on les veus dissidents o es tanquen, o es retallen.

I com recanalitzem les coses, com fem que la gent obriga els ulls i afine l’oïda? Evidentment la resposta política és inevitable i ineludible, però no pot ser l’única, i és un error recolzar la nostra reeixida només en el discurs dels partits polítics. Perquè si ens posem a traure càlculs, cada partit té els seus votants de base i poc o gens varien, i ningú salta de la dreta a l’esquerra, i en tot cas és molt poc significatiu (a tot això si es dóna el cas, que ho dubte). Per tant, l’enfrontament, o la resposta política, sí, però no pot ser l’única, perquè només crea més votants al partit governant, o abnegació dels representants polítics i per extensió de la pròpia organització política democràtica i social; i qui respon a la ingerència política? Doncs, cal fer memòria, i veure que el nacionalisme valencià es reprengué en el segle passat en el món universitari i d’ací, malgrat minvar i passar processos de reconversió, o abdicació —cada u sabrà—, doncs d’ací ha de tornar a renàixer, però cal altre discurs, que no pot ser de llenguatge i girs polítics, perquè això ja està inventat i no hem aconseguit massa èxits, sinó que ha de ser complementari, diferencial amb els polítics, i sobre tot proper, rigorós, aclaridor, constructiu, reflexiu i erudit amb l’ideari valencià. Què aquell nacionalisme arrossegà altra mena de gent convençuts de compartir un enemic aliè, el franquisme, i comú? Sí, d’acord, però quanta gent ara per ara és indecisa amb els postulats i ho és per un mancança d’informació, de consciència nacional que mai no s’ha construït a base d’arguments culturals i artístics, allunyats del rèdit electoralista?

Més enllà del discurs nacionalista de construcció d’un país —cal anar a pams—, cal emprar la cultura, l’art i els mitjans —conscients dels pocs recursos audiovisuals en valencià—, per fer comprendre, paulatinament, a la gent del carrer què és, voler ser valencià, que és fer-nos-ho nosaltres amb els nostres recursos, i que allò que tothom consumeix en algun moment del dia, setmana, any,... és genuïnament valencià, i no d’altra procedència, cal fer aprendre a la gent, al senyor que cull fruita per deu euros el dia i després està al bar, el vell que passeja el net pel parc, la xica que despatxa pa al supermercat, l’aturat o aturada que abans tenia un comerç, tothom consumeix cultura i de ben segur no sap d’on prové, o contempla art, o alguna manifestació artística o cultural i creu que això és genuïnament hispànic, o creu que és valencià, però sempre ha estat ací i ho arracona al folklore arcaizant. És ací on els catedràtics, professors, intel·lectuals, escriptors, artistes, manobres, artesans i botiguers amb visió de país genuí, amb ganes d’escriure la nostra nova música, amb visió i oïda renovada, amb una actitud moderna, han d’eixir dels seus despatxos i veure què fa la gent, què pensa la gent, com encaixa la gent el discurs intel·lectual sobre la llengua, sobre la història, sobre suposades ingerències catalanes o vés a saber d’on, altrament, seguirem condemnats a un discurs antagònic, de xocs, que mai no es trobaran i només la desfeta del partit governant, potser, —tot està per caminar i en qualsevol cas serem també nosaltres els daminficats—, dóna alguna importància parlamentària al nacionalisme valencià. El qual estarà assetjat diàriament i no sé —almenys ho espere—, si es preparen arguments per a suportar l’envit que des d’una suposada oposició neoliberal espanyolitzant els atacaran amb ingerència i mala praxi contínuament.

Cal una cultura de base valenciana extensible i explicativa a tothom, i respondre amb art, amb cultura: una dansada no és una variant de sevillanes ni de buleries, un cant d’estil no és un pal del flamenc, la Llotja de Mercaders no és una sucursal antiga del Banc d’Espanya, la nostra literatura, amb Segle d’or inclosa, no és un pretext per als escriptors castellans, ni adscrita a les lletres hispàniques, si no de cultura o àmbit català, la nostra taula de canvis i sistema econòmic, fins i tot recuperar el nostre clergat (en el sentit patrimonial dels monestirs amb ordres autòctones i independents de Castella),..., cal respondre amb contundència, amb arguments extrapolítics, que arribe a la població, i d’això nosaltres alguna responsabilitat tenim, si no, seguirem predicant a una audiència, a banda dels convençuts, que no vol veure i no vol oir la nova música. I aleshores el teatre valencià, espanyolitzat, no acabarà en el tercer acte, de nosaltres, dependrà voler ser nosaltres, els valencians. Si no aconseguirem farem real el silenci, i això que només és un efecte que es produeix en el cervell.

next