Però, tornem als descobriments i les troballes. Jo diria que són fets diametralment oposats. Descobrir implica intencionalitat, voler descobrir o buscar un objectiu que poden ser diversos, mentre que la troballa té moltes connotacions que depenen de l’atzar, la casuística i fins i tot l’aleatorietat i la indeterminació, el que passa és que tendim a barrejar els conceptes, sobre tot perquè ens deixem endur pels sentiments, aleshores és quan la cosa no queda clara, no sabem explicar-ho, ni quantificar-ho, ni traure conclusions, per tant vivim en una eterna situació d’incertesa, ens hi fem, aprenem a viure amb la ignorància, però, el forat d’obscuritat roman i ens acompanya de per vida, generació rere generació.
Uns exemples en la literatura, en la història i en l’art ens donen les claus per entendre els procediments. Recorden la pel·lícula, “Finding Forrester” (Descobrint a Forresterer; hi ha traduccions que indiquen: A la recerca de Forrester, tan fa perquè la causa és la mateixa), la cosa és que malgrat el títol, el jove troba per casualitat d’un test d’intel·ligència i la indeterminació de la pilota de bàsquet, al vell lletraferit escossés que viu reclòs en les seus dèries i pors dins la penombra de la seua casa. No hi ha intencionalitat, ni pretextos, és cosa de l’atzar, del destí si volen i hi creuen. Altre exemple, oposat a l’anterior, és la intencionalitat de descobrir una ruta marítima que enllacés les Espanyes amb l’Índia, una ruta alternativa, com bé saben, la qual Cristòfor Colon va dissenyar, estudiar i planificar, però vet ací, que torna a aparèixer l’atzar, i la troballa del Nou Món també respon a la troballa fortuïta i no al descobriment, malgrat els pretextos i antecedents. Contrari al cas colombí és aquell científic alquímic que busca la pedra filosofal des de l’estudi, els camps de la ciència ben determinats, els càlculs i les provatures per tal de descobrir l’essència de l’eterna joventut, i quan la descobreix crida: Eureka!. Ha estat troballa casual o descobriment premeditat? opte per la segon opció. El problema el trobem en diferenciar la recerca conscienciosa amb la troballa fortuïta, com per exemple el cas d’Adolphe Sax, el belga tocador de clarinet baix volia perfeccionar aquest instrument i, cal recordar que tenia un bon context i pretext, hi vivia a un taller de construcció d’instruments propietat familiar, l’home encabotat en la perfecció del mecanisme i sonoritat del clarinet acabà construint allò que avui coneixem com a saxo. Havia descobert un nou instrument, no l’havia trobat, perquè allò era nou, encara que partia d’un precedent, de la matèria i la forma del clarinet baix.
La història ens presenta multitud d’exemples de descobertes i troballes, i sincerament, és difícil en alguns casos determinar quin factor predomina en els fets, si troballa fortuïta o descobriment premeditat. Altra cosa és quan allò ja existeix, quan la cosa, la persona, l’objecte ja està entre altres civilitzacions i nosaltres ho desconeixem, per diversos factors, però vivim ignorants a l’existència, i no creguen que només és cosa dels valencians això de viure habituats a «autodesconèixer-nos», i si volen els posaré un exemple que llegia fa unes setmanes. Llegia en una entrevista a Kent Nagano, prestigiós, pot ser dels millors ara per ara directors d’orquestra del món, que a casa seua no hi tenia cabuda ni els Beatles, ni el rock and roll, viva la seua infantesa i anys de formació adolescent reclòs del món californià que li oferia l’oferta de gaudir de la platja, les modes hippys i de Frank Zappa, per a ell només era motiu d’estudi i atenció la música de tradició occidental i europea que li feia entendre el seu professor «germànic-polonès», mentre mirava per la finestra del seu professor tot allò, declarava que «quelcom no tenia sentit». No podia fer que tot allò que contemplava s’inclogués en la seua formació musical. Descobria alternatives de vida, de música, de gaudi, però viva allunyat, malgrat tindre-ho davant dels ulls, no ho trobava proper. Per què no l’interessés? No, i ara declara els motius, quan diu que «els meus pares eren un poc conservadors i m’ho vaig perdre tot»
Però, tanmateix, l’atzar el faria retrobar, almenys en part, tot allò que en la seua infantesa li havia estat negat, evidentment, la música occidental, aquella que l’havia format, el pretext que en parlàvem abans, va tindre molt a veure, i de manera casual va conèixer Pierre Boulez, qui preparava al seu estudi de l’IRCAM unes obres de l’eclèctic Zappa, i declara Nagano que en tornar a Califòrnia, amb la curiositat que li havia descobert Boulez, demanà partitures de Zappa i es proposà d’estudiar-les. Quan havia omplert el buit mitjançant la investigació s’adonà que era fascinant descobrir l’obra de Zappa. «Havien passat dues dècades i jo m’havia perdut el gran escàndol, però podia apreciar el geni que romania en la seua música», afirmava Nagano referint-se als descobriments que havia fet de la música de l’eclèctic músic de Baltimore. Més tard, Nagano ja s’havia llaurat un prestigi als auditoris més prestigiosos dels EUA i el propi Zappa el trià per dirigir part de les seus obres junt a l’orquestra de la London Symphony. Aquell fet, diu Nagano «fou l’inici d’una gran amistat», entre tots dos músics. Encara que allò que no afirma, malgrat deixar-ho entreveure, és que tot allò que s’havia perdut o que fins i tot podia haver conegut molt abans, és que no havia crescut, personalment i acadèmicament, d’esquenes a aquella música rock i l’eclecticisme i transgressió de l’electrònica de Zappa per centrar-se en dominar la música de tradició europea, sinó perquè havia viscut amb la censura dels seus propis pares, com ell declara, «un poc conservadors». Una censura acceptada, a la qual en veure’s alliberat del jou paternal i amb la formació intel·lectual suficient, acabà investigant i fent-la seua. —És que era seua!—, estava allí davant de casa, al seu propi context, al seu propi Estat.
Amb les declaracions de Nagano observem que la censura ha tingut molt a veure en els descobriments i les troballes de les persones, a pesar d’educar-se en un ambient de profunds convenciments intel·lectuals i acadèmics com en el cas del prestigiós director californià, la censura, autoimposada o aplicada, ens allunya de poder accedir a determinades propostes, diferents pensaments,… no cal exemplificar-ho més, si fa no fa, ací al País Valencià, hem viscut com ho havia fet Kent Nagano, d’esquenes a les propostes que brollaven del país, sense anar més lluny i amb l’avinentesa de la recent actualitat, tenim el cas Raimon, què li falta per cantar i escriure per tal que descobrim el nostre cantautor viu per antonomàsia? La resposta seria profunda, meditada i premeditada, però hi ha tants factors aliens, politics i contextuals que seria etern i això ja ho ha denunciat fins i tot ell mateix, però fins que no rebutgem la censura ignominiosa que ens inoculen els «polítics espanyolitzants», i que en la gran majoria hem acceptat, no deixarem de fagocitar-nos, com a poble que ja és pejoratiu això, però com a cultura no té perdó (de Déu, si són creients) no voler escoltar la música que en altres indrets pròxims la consideren pròpia i irrenunciable. Ningú rebutja l’eclèctic Zappa, ni les bandes silencien les cordes de saxofons, ni els reis Catòlics declinaren apoderar-se de l’or del Nou Món, ni el jove Jamal deixà de fer seu la prosa de Forrester,… però al País Valencià censurem la veu que canta al vent i el cervell que musica els poetes.
Fem-ho nostre, allò que és nostre, perquè naix entre nosaltres, està davant de casa, al nostre país, apoderem-nos dels grans i parlem de qualitat, la història ja rebutjarà els mediocres, descobrim-ho o trobem-ho, però no acceptem la censura com a pretext, ni com a forma de guiar els pensaments. Sinó seguirem vivint manipulats i si «a jocs de daus ens acomparen», sempre eixirem perdent, almenys menyspreats. Diguem no!, tan senzill com això.
