Les veus provenien per sobre del meu cap. Veus infantils, vibrants, alegres,… Em cridaven i em reclamaven amb absoluta llibertat i febril il·lusió per tal que jo, immòbil, respongués amb el meu somriure als ésser que demanaven per retrobar-nos. —Obonme, Obonme!—, cridaven des de d’alt. Era desesperant. Tenia els ulls oberts, però tanmateix veia foscor i l’aroma que al principi era agradable, aquell que m’havia il·lusionat, ara es barrejava amb una pudor a carn d’antílop podrida. Repugnància i fàstic, això sentia, mentre les veus vibrants ara s’elevaven i es multiplicaven, es feien incipients i denotaven que els seus propietaris començaven a témer, o es mostraven porucs. De cop i volta, després de tornar a escoltar el meu nom i un sanglot desconsolat, un bri de força em va ajudar a traure els braços empresonats per sota del meu cos i la llum es féu, immediatament, insuportable.
—Ràpid, dóna’m la mà!—, va dir una veu, la qual era impossible d’adjudicar degut a la ceguesa que el flaix de llum solar m’havia provocat al colonitzar, sens permís, les mes òrbites oculars, a més la funció del sentit auditiu estava descontrolat, ho sabia pel vertigen que em feia trontollar el cap, com una baldufa sobre els meus muscles que eren incapaços de sostenir amb fermesa els músculs del coll i alhora aquest no s’estava per exercir i exigir verticalitat al cap. No sabia on era, només que uns dits ferms em prenia el canell i en un tres i no res era assegut sobre l’herba mullada i olorosa. No vaig poder fer altra cosa que refregar el palmell de la mà pel terra i tot seguit ensumar-me-la. Era necessari, la carn fètida havia col·lapsat el meu organisme i aquella olor fresca i vivaç m’ajudà a recuperar, en part, el sentit de l’olfacte i la circulació sanguínia, que recuperava el ritme dels mortals.
A poc a poc, les ninetes dels ulls recuperaren la funció de dilatació i constrenyiment requerit per tal de visualitzar les formes, els colors, els detalls. Quan vaig recuperar pràcticament totes les funcions vitals del meu cos al noranta per cent, va ser aleshores quan vaig atorgar identitat a les veus que em reclamaven entre els vius. —Estàs bé, ara ja estem tots tres junts—, va dir Idanwe, mentre Totanwen es recollia amb rapidesa les llàgrimes que feia un no res havia vessat per la incertesa de la meua vitalitat. Ens vam abraçar i sense temps per mirar enrere, per comprendre on havia estat, d’on m’havien tret i què havia passat, Idanwen, el major dels tres, va dir: —No hi temps per perdre, hem d’arribar als matolls del marge del llac Kivu aviat—.
D’amagadetes ens vam col·locar rere uns matolls frondosos, davant nostre i sense despertar l’atenció de ningú, una colla de gent es preparava per celebrar alguna cosa. —No fem cap soroll. Intore, està a punt de començar—, va dir Idanwen. Tots tres miràvem l’esplanada que s’expandia al nostre davant. A l’esquerra les últimes gotes del llac Kivu anaven i tornaven, ballant al ritme que les canoes, les quals feia poc havien navegat per les aigües, li havien marcat, a la dreta, a pocs metres, Kibuye i des de les últimes cases l’horta, explotada fins munyir-li l’últim àtom de fertilitat per tal de subsistir, de dur-se quelcom a la boca, la vista em feia recordar la frase del malaurat vell Kirisimbionem «viure és un dret, sobreviure és intolerable, vivim en pau i dignitat amb la terra, només som uns animals més, fills de la mare natura», aquelles afirmacions i altres semblants li van dur sempre problemes amb els missioners blancs que veien en el predicador animalista un perill per l’hegemonia del catolicisme. Tanmateix per darrere dels arbres van aparèixer uns homes vestits amb els mateixos atuells i el públic va emmudir. El cant dels ocells presagiaven el clímax que presenciaríem minuts després i com quan s’aveïna una estampida d’elefants o com quan el goril·la d’esquena d’argent arriba al punt màxim d’excitació i aleshores sacseja els arbres desesperat per penetrar la femella que l’alleujarà la pressió sanguínia del seu membre reproductiu, els ocells diversos, van alçar el vol xisclant i esvoletegant pels núvols mantenint les distàncies entre el cel dels Déus i la terra Natura, ben bé defugien, o bé anunciaven la presència dels homes que pocs segons després d’advertir la seua entrada al bell mig de l’esplanada arbòria i florida ja pronunciaven una refilada enèrgica de paraules i vocables efusives, punyents, provocatives, esclaridores, amenaçadores, penetrants i glorificant. «He mort en la batallà cent homes, sóc Imsimbiae, el guerrer, el triomfador», va acabar dient el primer home, al qual li seguien molts més i així cadascun d’ells anava dient la quantitat d’ésser humans que havia fulminant de la terra. Mentre cridaven els exabruptes mots de mortaldat, els altres membres del batalló es balancejaven sobre el seu eix bípede estratègicament i sostenien amb fermesa la seua llança sobre el muscle esquerre mentre que amb la mà dreta mantenien mostrant un petit escut rectangular que poca cobertura i defensa els donava, per tant l’estratègia de combat era pegar primer, encara que això acabés per extirpar un bon tros de la pròpia carn en el xoc cos a cos, l’arma era la violenta i furiosa punxada de llança, a cos descobert, a matar sense pietat ni remordiments, sense pensar en la pròpia carn sensible que es pogués esgarrar dels seus cossos guerrillers. Cobrien els caps amb una llarga cabellera feta amb fils de cànem o filatures daurades, com una perruca postissa que els donava una aparença quasi demoníaca, que els meus ulls, encara alterats pels esdeveniments, no estaven capaços d’esclarir. A més del doll de veu que en si mateix era esgarrifós, cridava l’atenció la vestimenta colorista que empraven, igual per a tothom, sense distincions, l’única cosa que diferenciava a cada membre del batalló de la mort, era el nombre d’homes morts. Seguia atent les declaracions, tothom havia mort desenes d’homes i tanmateix em preguntava com podien fer-s’ho per combatre en un entorn tan verd amb uns pantalons que poc o res ajudaven al camuflatge, amb aquell color blavós potent, i només m’ho esclaria d’una manera, aquells homes eren valents, decidits i bel·ligerants amb la seua pròpia vida, no els valia cap sentiment d’estima a la seua existència terrenal, altrament com s’explicava la quantitat de morts en un entorn hostil amb tan poc de decor per no ser descoberts, recercaven el xoc, la finalitat era matar, i quant més millor, més llarga seria la declamació com la que ara escoltàvem rere el matoll.
Acabades les declamacions expiatòries i meritòries, compassats pel ritme binari dels peus, començaren a avançar cap el bell mig, tots alhora, un rere l’altre en diverses fileres, alçaven un peu rere l’altre, i aleshores els sonalls encastats als turmells feien de metrònom festívol mentre cantaven una «melodia salmòdica» i responsorial i amb caire alegre, potser donant gràcies per haver tornat de la batalla sans i estalvis per a poder donar a conèixer els seus èxits sanguinaris, el cant cerimoniós els feia dirigir-se cap al davant. Després, col·locats al mig, i sense deixar de cantar mostraven les seues armes estenent els braços, desprotegits es lliuraven a les mirades del públic local. Tots els homes eren idèntics, aquells que quedaven més al nostre costat, a pocs metres del matoll on estàvem ajupits, eren tan semblants entre ells, amb el mateix vestit, les mateixes armes, la mateixa negror en la pell, que ens era impossible de reconèixer cap guerrer, de sobte, amb un moviment brusc es regiraren sobre ells mateixos mentre sacsejaven les seues cabelleres postisses com dansaires posseïts per l’esperit del triomf bèl·lic, del Déu de la guerra. Els càntics creixien en intensitat vocal, els moviments cinegètics es feien ferms, persuasius amb els sonalls que marcaven el batec de l’esdeveniment, més girs, a un costat i a l’altre, com si mostraren i proclamaren la seua estratègia, a temps lent, per tal d’ensenyar les seues tàctiques d’atac per fer-les comprensibles al públic que se’ls mirava emocionats, no però tan atònits com nosaltres tres que sentíem els colps de la terra de les potes d’aquells guerrers com rebufs de goril·les enfurismats. Tot seguit els moviments es feien circulars, descompassats, i una verborrea envaí l’esplanada, aleshores el bantu, llengua comuna, altre tret que els unia i els feia indiferents, començava a fer-se inintel·ligible amb tants homes cridat i parlant alhora, fins que arribat el moment, recuperaren el responsori cant conduit per un sol home, mentre la resta romania agenollats i amb les llances estacades al terra. Però a poc a poc aquella relativa calma anava creixent novament, amb intervencions oratòries com les primeres quan s’havien presentat i a poc a poc els salts i els girs aeris anaven gradualment exagerant-se fins que passats uns segons tots prengueren posició de defensa empunyat les seus llances, semblava pels moviments que atacarien el públic que paulatinament s’havia amuntonant a l’esplanada on feia uns minuts havia començat la representació.
—Els atacaran—, va dir Totanwen esglaiat. —Sss!— va reclamar-li Idanwe qui temia perquè fórem descoberts. La cridòria i els càntics del guerrers creixia de manera exorbitant, aleshores Idanwe va esclarir els dubtes de Totanwen: —Estan proclamant la victòria del poble rwandès davant de l’enemic comú,…—, va dir convençut el major dels tres. —Quin enemic?—, li vaig preguntar jo que no treia paraules per descriure’m allò que contemplava. Aleshores després d’uns segons de silenci, el petit Totanwen va dir: —No sabia que els rwandesos compartíem enemic,… sempre ens hem combatut entre nosaltres—, va afirmar segur del que deia. —Però ara això no passarà, aquell temps a passat, i els colons belgues ja no hi són—, va respondre amb rotunditat, —tots som un, s’ha acabat l’etnologia—, va afegir després.
A mesura que els càntics s’enlairaven i els crits es feien exponencials va trencar la uniformitat dels timbres uns amahembes, unes trompetes fets amb les banyes d’antílops, els bufs retronaven en els nostres timpans jovenívols i expectants, tot seguit, després dels bufs perllongats i aclamatoris els tambors ingoma feren del ball una amalgama polirítmia, uns homes corpulents, però amb trets físics semblants als dansaires guerrers percudien per darrere de la gentada els ingoma amb fúria, reclamant l’atenció del públic, format per tot el poble que s’havia adreçat a l’esplanada del costat del llac Kivu. Els salts eren portentosos, xerrameques incomprensibles, tothom mirava l’espectacle que fregava l’estrenuïtat col·lectiva de la gent. Als pocs segons un home vestit amb túnica blanca, amb clara diferència amb la resta d’actors, i que havia estat envoltat pels tambors ingoma va fer-se pas fins el mig dels guerrers que seguien saltant i amenaçant amb les llances, com declarant l’enfrontament a mort al públic, quan l’home va tocar amb els peus el centre neuràlgic del guerrers, va posicionar la seua llança de manera horitzontal al terra i va dir: —És l’hora dels elegits—, ben solemnement, mentre alçava la mirada lentament cap al darrere de la muralla humana, com esperant resposta des de l’horitzó, que engolia l’escenari improvisat. A l’instant una remor que feia cremar els sentiments començava a apropar-se des del poble, lentament, sense detenir-se, creixent en intensitat de volum, fins fer-se eixordadora, s’aproximava als homes i dones, xiquets i xiquetes, vells que havien estat contemplant la dansa intore, orgullosos dels seus guerrers i defensors del poble rwandès, sense saber com, els anteriors dansaires tribals s’havien proveït d’uns matxets que amenaçaven a tota mena de persones, sense explicació i sense mitjançar paraula, als qui eren capaços de reconèixer, els colpejaven en el crani, a altres els arrossegaven sense pietat, els miraven els nassos i l’alçada, fins i tot amb el matxet semblava que mesuraren els fèmurs de les persones que retenien entre uns quants mentre un guerrer esbrinava la llargada, cridaven Tutsi, tutsi! mentre les dones ploraven i ofegaven el crit en la tristesa i la desolació, ningú entenia que passava ara, la turba que provenia del poble s’uní als guerrers que colpejaven els caps d’aquells que reconeixien com a tutsi, la joia anterior, la cerimoniosa unió s’havia esvaït i la por, la persecució, la mort i la desfeta tornava a la regió dels grans llacs centreafricans.
Jo des de l’amagatall vaig voler intervenir, tampoc no entenia que passava, veia com demanaven documentació mentre els homes agenollats pregaven clemència contestada sense dignitat sinó amb el repetitiu colp de matxet al crani, mentre aquell que semblava un dels caps de la revolta exclamava: «cap tutsi val una bala». En una revifada de dignitat vaig aixecar el peu per eixir, aleshores Idanwe em va agafar del braç mentre amb el cap negava i desaprovava la meua intenció, mentre Totanwen començava a mostrar símptomes de pal·lidesa facial, recordava el petit dels tres allò que feia una estona havia dit Idanwe «tots som un mateix poble», però el petit Totanwen sabia que mai havia estat així que l’antiga Rwanda-Urundi sempre havia estat una terra de lluites ètniques, primer els Hutus sotmeteren el Twa, després els Tutsi feren el mateix amb els Hutus amb el col·laboracionisme colonial d’alemanys i belgues, malgrat ser una minoria, l’estirp ètnica dels tutsi havia infligit una esclavitud als hutu que eren la tribu nombrosa, impedint-los accedir a l’ensenyament, eliminant-los com a éssers humans, fills de la mare natura, i això, després de la descolonització havia conduit a massacres, venjances i retrets ètnics sagnants i ignominiosos amb unes connotacions de clara indulgència europea que deixava, amb la passivitat i els interessos econòmics de rere fons, els atacs constants. Ara, assassinat el ministre, els hutu clamaven vendetta i allò a totes passades havia estat una trampa ben planificada pels hutu, en la qual amb la confabulació i el tecnicisme bel·licós que caracteritzava a sengles tribus, havia funcionat a la perfecció.
Morts per tot arreu dipositats en fossats, xiquets que corrien, homes que assetjaven grups de persones demanant-los pel mestissatge, la línia paternal els atorgaria, als pocs que es lliuraven de la mort, el salconduit, si el pare era hutu els fills eren hutu, per tant es lliuraven del colp, però si el pare era tutsi encara que la mare fos hutu, tothom moriria. De sobte entre els arbres vaig veure dos xiquets que corrien. Jo i Totanwen ens vam quedar glaçats, atònits, la nostra pell fosca s’havia capgirat cap al blanc i els porus havien deixat de segregar suor, potser el cor se’ns havia detingut davant la presència i identificació dels dos xiquets que corrien fugint o escapant de no sabien qui. De seguida identificàrem que els dos xiquets que fugien érem jo i Totanwen. Què estava passat i què significava tot allò, si estàvem amagats, si estàvem veient aquella dansa dels herois, ara convertida i proclamada com la dels elegits, com era possible que estiguérem corrents entre la mortaldat i els assassinats?
Alguna cosa ens lligava a l’amagatall, Idanwe, la por, el desconcert, la inseguretat de no saber què passava. Els xiquets, nosaltres, corríem, alhora que érem conscients que estàvem amagats, fins i tot fèiem moviments esquívols com intentat d’advertir els xiquets, d’«autoadvertir-nos» dels perills dels matxets que colpejaven els cranis. Va ser impossible. D’entre la gent va aparèixer Idanwe, ràpidament vaig mirar al meu costat, Idanwe havia desaparegut i ara el veia davant, en l’esplanada junt a dos guerres que feia estona havien dansat. Separat per pocs centímetres Totanwen pregava als Déus, estava vençut i incapaç de reaccionar a res. Després vaig veure com Idanwe deia quelcom als guerrers que s’adreçaven enèrgicament cap al nostre matoll i mur de protecció. Havíem de fugir, ens agafarien, no sabia per què Idanwe ens havia traït, ell que m’havia atret amb la seua veu de llimb on em trobava feia unes hores, era el nostre amic, havíem corregut carrers, havíem compartit malifetes, ens havíem criat els tres junts com a germans i ara ens traïa, ens delatava, descobria als assassins hutu el nostre amagatall. Havíem de fugir però les cames no responien als impetuosos desigs de fugir del llac Kivu, mentre els guerrers seguin aproximant-se i Idanwe rebia una acaronada abraçada del seu pare que mantenia ferm un matxet ensangonat pels cranis perforats i torturats. Els guerrers estaven damunt nostre, ja no teníem eixida. Morirem aviat, en poc segons. Intentava agafar Totanwen que deia en veu baixa: —sóc tutsi, sóc tutsi,…—, però era impossible, era com si s’allunyés del meu costat, quan vaig alçar els ulls cap al cel, aquell cel blau que es farcia d’ocells que xisclaven sentències de mort, els matxets dels guerrers baixaven a tota velocitat cap al meu crani igual com l’altre ho feia cap al cap esfèric i pelat de Totanwen. Només vaig tindre forces per encongir el cos i pregar que la mort fos sobtada, aleshores la flaire a carn podrida d’antílop em va sobrevenir.
L’impacte era imminent quan vaig despertar-me alterat, amb un crit d’auxili. Estava suat, dolorit pels constrenyiments, la respiració era dificultosa i la por i la desconeixença eren factors delirants. Als pocs segons, advertida pel crit va venir Meri van Splieguer: —Què passa, Obenme?—, va dir-me la dona que m’eixugava el suor que recorria el meu cap i remullava els llençols blancs del llit. —Idanwe ens ha traït i… novament ha començat la masacre a Rwanda—, li vaig dir jo sense pràcticament veu ni forces. —Què dius,…, com coneixes Idanwe?—, va dir la meua protectora. —Per què no l’hauria de conèixer, érem amics fins que…—, li vaig explicar estranyat. Aleshores la senyora van Splieguer va fer una respiració profunda i em va dir: —Totanwen i Idanwe eren amics de ton pare, Obenme, i sí Idanwe va trair ton pare i el petit Totanwen,… tu eres molt petit quan per súplica de ta mare que era hutu, però casada amb un descendent dels Twa, ton pare, em va demanar que et tragués del país quan la ONU ens va extradir a nosaltres. El que no sé és com has tingut aquest somni, és ben estrany.
Els contes no supleixen els genocidis però dignifiquen els records
