De sempre, a Europa, hi ha hagut uns Medeci, uns prínceps austrohongaresos que lluitaven entre ells, fins i tot essent de la mateixa dinastia, per tindre els millors artistes, músics, lletraferits, científics, dins de les seues corts. Feien comptes i declaraven als seus secretaris financers que destinaren bona part dels seus ingressos en finançar projectes artístics, i fins i tot científics, i apadrinar els seus creadors. És a dir que l’artista, músic, poeta, escultor, astrònom,… podia viure a la cort i treballar, l’aristòcrata i mecenes cobria totes les seues despeses. I la finalitat, més enllà del sentit crític o el gust del padrí econòmic, era xalar davant el príncep més pròxim, amic o enemic, de la seua nova adquisició artística, ben bé que no l’havia fet ell, però com que l’artista l’havia creada sota el paraigua financer del mecenes, tot allò forjat a la seua cort era seu i s’enorgullia del mèrit que se’l feia exclusiu i propi, i no de l’artista, és per això que molts no gaudien l’èxit en vida, els recollien tots qui pagava, els mecenes.
Amb els daltabaixos aristocràtics arribaren els burgesos, després l’administració pública i finalment la combinació d’ambdues vessants, la pública i la privada. Avui, com sabem el crofunding és la via per tal d’aconseguir la delejada llibertat creativa i la viabilitat econòmica, i els mecenes com que en són tants, ja s’acontenten en rebre el detallet de l’autor i veure el seu nom en els crèdits, és a dir que els mou l’altruisme creatiu o sentir-se part de la creació, a petita escala, però tanmateix volem agenciar-nos, com els vells mecenes europeus, d’una petita porció de l’èxit que li correspon a l’artista. Però hem de reconèixer que aquesta mena de «multimecenatge microeconòmic» ha estat la salvació perquè molts artistes hagen pogut seguir dient la seua, i per això benvingut siga, i per molts anys.
El problema és, si el País Valencià ha tingut aquesta manera d’entendre la creació artística, la dels grans mecenes, perquè posats a demanar padrins caldrà primer veure qui poden ser o qui estaria disposat a fer de Gai Cilni avui. I siguem sensats, avui el capital, és per als passes del València CF. Fet lícit —Déu en guard de condemnar-ho—, però és a les llotges dels estadis on s’ordeixen segrestos entre burgesos valencians, compravendes amb inversors àrabs, americans, transaccions borsàries… i no a les llotges dels amfiteatres o els halls de les galeries d’art. Per tant si per la localització, pels llocs que freqüenten els que tenen diners, qui d’ells té l’opció de convertir-se en mecenes si no està impregnat amb l’art ni familiaritzat amb ell?; difícilment dedicarà cap xavo a finançar una escultura, una manifestació de street art, una performance o una òpera,…, en qualsevol cas voldrà una llotja més privada i amb hostesses més guapes, perquè fins i tot el futbol tant li fa, és un pretext per trobar-se en l’ambient del crèdit fluctuant.
I si volen poden fer una ullada al sistema de mecenatge del Palau de les arts, si el comparem amb el Liceu de Barcelona, l’hecatombe i fallida financera hauria de ser immediata, mentre ací sis empreses aporten el seu mecenatge, al Liceu compten amb setze, onze mitjans que els donen cobertura, sis patrocinadors, vint protectors i disset col·laboradors. Que diguen que al Principat hi ha una forta burgesia que apadrina les seus coses idiosincràtiques? Sí, però també s’han llaurat una certa estima per la manifestació artística a la qual no estan disposats a renunciar, i no tots els inversos són catalans. Per això el primer que feren fou assegurar-se, com a mínim, un 50% d’inversió privada que els done la delejada llibertat creativa i no dependre dels «capritxos artístics» dels polítics de torn. Que de polítics capritxosos amb l’art sí que en som capdavanters, sinó, com m’explique la dèria de l’alcalde de Gandia amb l’obra de l’escultor Antoni Miró?
Doncs això, que calen mecenes orgullosos del progrés de l’art, no polítics i empresaris pendents de la trampa, la vanaglòria i la mediocritat.
