Però, enguany, el festival de música contemporània (Ensems) porta per lema: «Escucha esto/Listen to this», falca, reivindicativa i dignificada, estreta del darrer llibre del crític musical del New Yorker, Alex Ross. De l’extens llibre del nord-americà, molt recomanable de llegir i traure l’aigua clara, si no ho han fet ja, es basa tot plegat, en la pròpia experiència, per fer la reflexió el director del Grup instrumental de València, conjunt resident del festival, capitanejat per Joan Cerveró, el qual ha publicat una sucosa justificació al voltant de l’edició del festival.
En primer lloc, se’ns plantegen les preguntes existencials que tot experimentador, de qualsevol disciplina, es fa: «¿cual es el estado actual de la música?, ¿dónde estamos?, i ¿hacia dónde vamos?», la sort és que tot açò, aquest qüestionari existencial, es resoldrà en les diferents xerrades que organitzarà el festival. No obstant, Cerveró, ens fa cinc cèntims i no s’està per afirmar que des de 1971 quan el compositor rus Alfred Schinittcke publicà Polystylistic Tendencies in Modern Music fins ara, malgrat els diferents articles, assajos,… ningú ha estat capaç d’ubicar-nos, pel que fa a creació musical, el lloc on ens trobem, i afirma que: «posiblemente porque no nos encontramos en ningún lugar». No obstant, ofereix una solució al per què encara ningú ha sabut, o pogut, oferir una etiqueta, que al cap i a la fi és el que esperem, l’etiquetatge, que algú ens diga: la música que feu ara s’anomena…., per això, apel·la a la clavillada esdevinguda en el segle XX en la «música clàssica» (optem per acadèmica i admirada per un ampli sector, però també això és discutible perquè les experimentals també són acadèmiques) la qual fou tan gran, que malgrat caldre recórrer a ella (a la «clàssica») per a justificar les evolucions, han arribat a tal punt de distanciament, que la música de les últimes avantguardes i músiques recents han quedat en «el andén de la utopia, el archivo de los experimentos o la colección de CD».
Assenyala la «música clàssica», i a tot el tramat humà que la viu, com a responsable de tal distanciament i la condemna de desnonar als «miserables de la modernidad». I em pregunte, quina culpa té la música, com a manifestació, de tal malifeta, perquè si la música té una clara diferència amb altes manifestacions és que necessita d’intèrprets per reproduir-la i compositors per a crear-la, per tant els dilapidadors, els cacics i deshonestos seran els homes que decideixen interpretar-la, produir-la, programar-la, perpetuar-la i supeditar-la al cim de la grandiositat, i no la pròpia música que ja fa prou en subsistir, o és que les sales de concerts i auditoris estan plenes de joves i adolescents un dissabte al vespre? Com diu Ross al seu llibre, als EUA la majoria etiqueten la «música clàssica» de ser elitista, per a persones grans, riques i avorrides, i ell ho desmenteix dient que la mitjana d’edat no és molt més superior a la del públic d’altres manifestacions artístiques, sí, per contra, els intèrprets són cada vegada més joves, i que els preus de les entrades són extremadament assequibles. A més, pense, no competeix en desavantatge una simfonia de Mozart amb els seus atractius estilístics davant un concert de Miley Cyrus ensenyat els pits joves i turgents? —On anem a parar!—. Jo també gaudisc veient com sacseja el pompis i mostra els pits deliciosos, o vostès no, i ho sacralitzen? Mozart o Cyrus? Per favor: Cyrus i les seues mamelles jovenívoles. Els recomane, arribats en aquest punt l’article de Fuster: “Observacions d’un voyeur” (Notes d’un desficiós, 1980), ens ajudarà a entendre la condemna de la vista respecte a la ment, per lúcida que en siga. Així i tot, pense que cada esdeveniment musical ha de lluitar pel seu públic, i són els intèrprets i els compositors qui ho han de fer bo i consumible, en cas que vulguen dir la seua mitjançant la composició musical, és a dir que creen per a donar a conèixer, o hi ha algú que cree per al no-res?; i a l’hora de condemnar altres músiques (que no siguen les que nosaltres fem) els experimentalistes no s’estan també de condemnar, igual com fan els academicistes clàssics, tota la música que ben prompte s’afanyaren d’etiquetar de lleugera, volent excloure-la del món de la música acadèmica? I que em férem de la tradicional, i més la nostra, la del Cant al ras de Massalfassar, o les del Dia de la Mare de Déu de la Salut d’Algemesí, i fins i tot l’«òpera litúrgica» del Misteri d’Elx? A quin conservatori superior se li dedica cap atenció i consideració, per més d’un professor, que algú hi ha, però? Ara això no lleva, i ací li done tota la raó, que l’academicisme clàssic ha lluitat per reduir a la marginalitat tota experimentació. Per por?, tal vegada. Per por a perdre el control dels pocs oients, comparant en xifres mundials, que té un concert dels Stone o de la Rihanna, o de Dani Martin (ex Canto del Loco) a les festes majors d’una ciutat gran del País Valencià. Així i tot, cada estil té els seus oients, i no és cap bestiesa afirmar que tota la música està vinguda al desavantatge, tots sofreixen les ignomínies dels gustos, i la poca educació musical generalitzada —mal endèmic de l’època contemporània i localitzable a vora la Mediterrània—, i el que cal reeducar són aquests, la sensibilització cap a l’art, la vinculació massiva a la moda extramusical (desvincular bellesa física de proposta estetico musical: qualitat de la música), i després cadascú triarà quina música li ve de gust escoltar en cada moment. Altra opció seria tocar el Bolero de Ravel despullats, i aixecant-se dalt de la cadira en cada solo,… però això, ara que pense també seria experimentació, o performance,…, no?
Tanmateix, el senyor Cerveró, ens llança més interrogants: «Qué tiene que ver en estos momentos la creación musical contemporánea con los auditorios? ¿A quién le interesa? ¿A sus gestores y programadores?, ¿Al público?, ¿Creen ustedes que aquellos que, después de presenciar un concierto o una ópera del [archi] trillado repertorio de la música clásica, van a interesarse, o se interesan, por los compositores actuales, sus obras, o que se está cociendo dentro de la creación musical?» I tot ho resol dient que malgrat ser idealista respondre un sí, cal dir un no rotund a tot. I torna a assenyalar la bretxa entre la música d’avui, contemporània, i la clàssica, les quals afirma, no tenen quasi relació. I ací em qüestione, si totes les músiques són músiques, i això reclamem, no s’haurien d’estudiar i conèixer, almenys, al mateix enclavament: el conservatori? No serà ací, en l’àmbit de l’academicisme per antonomàsia, on no és treballa, des de la base formativa, per tal que els propis músics no faciliten la bretxa? S’està tractant fit a fit totes les músiques als centres de formació de músics professionals? No. Per tant no estaríem dient barrabassades si afirmarem que l’enemic, amb tot els respectes, el tenim dins de casa, o dins del gremi. El xoc entre estètiques, «arcaiques» i contemporànies, no condueix a enlloc, bo sí, a facilitar nosaltres mateixos aquesta bretxa que denuncia Cerveró, ja que la divulgació, coneixement i acceptació de la música d’última avantguarda, la que portarà a programa el festival, és tan desconeguda, llunyana i forana dins dels propis músics com ho és del públic general. Per què cal explicar-li al públic, per exemple, “Beniflorem” d’Emilio Calandín, per tal que ho entenguen, si justifica per ella mateixa la seua plasticitat sonora que embolcalla les danses mimètiques, i no cal explicar, per exemple, La Passió de Crist de Ferrer Ferran, o La Vall de la Murta d’Andrés Valero? Doncs perquè tant els intèrprets com els oients escolten, malgrat certa llunyania, —lleugera—, encara l’atracció al tradicionalisme musical del segle XX, i més encara tenint en compte el repertori bandístic —i alto, que no assenyale les bandes que ja fan prou—. Ho senten quotidià, no es trenca la sonoritat, ni els crearà problemes de comprensió auditiva. Quina transcendència té festivals semblants com les Nits d’Aielo i art, dins del conservatori? No s’haurà fet la màxima d’una etimologia desencertada del nom de la institució, és a dir que el conservatori és on es conserva, a mode de llauna hermètica, el tradicionalisme europeista de la música del XVII al XIX, i la resta són, experimentacions que cal arraconar?
Però, caldrà ser justos, i no només té responsabilitat la institució acadèmica de no valorar totes les músiques per igual i donar-les cabuda i cobertura didàctica, perquè els legisladors, governants i responsables polítics d’educació, ni s’adonen, no volen saber, ni molt menys escoltar. Quantes vegades s’ha parlat del marc universitari i la seua idoneïtat per incloure els ensenyaments musicals superiors? Fa més d’una dècada que se’n parla i no s’ha avança quasi res (i fa poc feren un congrés que deixaren les coses prou clares i, algú ha pres nota?) No interessa, o no volen interessar-se. No seria una bona solució, dins d’aquests marc universitari, oferir bons màsters, pràctics i focalitzats a perfeccionar i especialitzar-se en estètiques contemporànies, músiques tradicionals, i altes vessants musicals, no només des de l’historicisme i erudició, que això des de musicologia ja se’n fa, si no també des de la pràctica i la creació? Per què un dolçainer pot fer el grau professional de música, però no pot especialitzar-se en música tradicional amb la dolçaina mitjançant un grau superior adequat, i per a dolçaina? Per què un compositor no pot fer un màster en música electrònica, malgrat haver-hi un laboratori al conservatori i bons docents i compositors al capdavant?,…
«Ensems apuesta por la autonomia sonora», acaba la reflexió, que ben bé podria encaixar-se, i em recorda a allò de «l’art pour l’art», doncs la música per la música, és justifica a si mateixa, i és d’allò més encertat afirmar-ho, l’autonomia sonora és primordial i ineludible, i més tractant-se de música, subrogar-la a l’explicació, a la falca, a la targeta explicativa, la condemna, de bestreta a la raresa, a l’underground, fins i tot a certa marginalitat quan és tot just ben el contrari, ara també cal posicionar-se i cal reconèixer que difícilment serà culte de masses ara per ara —i tampoc crec que hauria de ser aquest l’objectiu de cap música que vulga justificar-se per la seua qualitat sonora i artística—, si prèviament no s’ha treballat des de dins, des de l’acadèmia, des de l’administració competent que ha de vetllar per potenciar les veus que sonen contemporànies, i lluitar per explotar, d’una per totes, el material humà que roman quasi en l’ostracisme en un país farcit d’instruments per a sonar aquestes músiques d’avui, i com molt bé afirma el director del festival, la música d’aquesta edició (i la de darreres edicions) atorguen, sonorament, una manera d’explicar i entendre el món, des dels sons de les diferents músiques.
Per això, secunde la demanda de l’autonomia sonora, ara bé, també ajudaria, si d’una per totes i ja va sent hora, juntament a l’autonomia sonora, exigírem, —ens autoexigírem—, certa idiosincràsia, personalitat, fer palesa i evident aquesta manera de veure el món, com acabava dient Cerveró, sonorament, per això no estaria gens malament que a més a més de fer servir sons, sorolls, efectes i instruments, a l’hora d’explicar, reclamar i defendre, exigírem la nostra autonomia característica: música contemporània, sí; valencià per explicar-ho també. De festivals contemporanis i castellans ja se’n fan molts, i també són internacionals, per això aprofitem el mot ensems, fem-ho juntament, contemporani i valencià.
«Escolteu açò/Listen to this»: és tan internacional com altes formules lingüístiques, i també és autonomia idiosincràtica, almenys de la zona del món des d’on s’organitza el festival, autèntic i propi. Així si més no, guanyarem com a mínim genuïnitat i personalitat, per dir la nostra, perquè, com moltes altres frases que recull Alex Ross al seu ben estimat llibre, «la música és la música», va confirmar-li Alban Berg a George Gershwin, òbviament, i ensems és fer-ho conjuntament per encimar la cultura del País Valencià, i lluitar per ser almenys capdavanters en alguna cosa, tot i si volem no diluir-nos, també musicalment.
