Els darrers dies les societats, representades per la FSMCV (federació per cert, que segons diuen compta amb 45 anys d’història, és a dir que es creà quan estava ben viva la recuperació preatonòmica dels símbols i que dugué a que moltes associacions i sindicats recuperaren allò del «PV» a les sigles però no ho féu la FSMCV, cosa que em fa pensar en les discrepàncies, posicionaments i ideologies ben oposades dins de l’ens, però si més no a priori sembla una declaració d’intensions) han divulgat les conclusions del seus III Congrés, sota el lema “De la memòria a la innovació” i s’han establert uns punts bàsics, que segons ells, cal aconseguir i assolir a mitjà termini: «reforç d’allò bàsic, societats de serveis i comunitat creativa». D’una manera o altra, és a dir amb paraules diferents, el discurs o pregària tant del senyor Pau Rausell com del senyor Josep Francesc Almeria es poden resumir en que: calen més diners. Mentre Rausell indica que l’administració ha d’incrementar els pressupostos pels «enormes efectes externs que provoquen» les societats musicals «i els seus imperatius estratègics» i es lamenta que l’administració «no va en aquesta direcció», per altra banda Almeria apel·la per, «potenciar el suport públic i “redissenyar” la llei de mecenatge per a incentivar la inversió privada…» Per tant concedeixen ells, i crec que tothom que vivim de la música, que calen més diners, atenent els estudis econòmics i culturals que sengles personalitats i institucions han publicat.
Però tanmateix com deia al principi, si de la mateixa manera molta gent que no té o bé gust per la música o simplement que no consumeix activitats culturals musicals, no té consciencia del que representa una societat musical i les seues formacions tal vegada perquè veuen una quotidianitat que la banda estiga a la processó tal, o que faça un concert a la plaça major, també és ben cert que no es té la mateixa consciència del simbolisme cultural de la banda als pobles i viles que a les ciutats com ara València, on les sinèrgies de modernitat, fan diluir totes les propostes fins semblar arcaïtzants i representar una diferenciació d’estatus: la banda de poble, l’orquestra de grans palaus de la capital…, contràriament al que exposa la UV, la qual indica que les societats musicals «són un potent mecanisme de socialització, […], constitueixen l’autèntic (i tal vegada) element diferencial valencià i es manifesta a qualsevol lloc del territori, […], es tracta d’un fenomen estructurat i l’element simbòlic amb major capacitat per a estructurar i suportar estratègies de vertebració i cohesió social», manifesten des de la Universitat de València. He de reconèixer, tenint en compte les declaracions, que és una obvietat que l’administració pública no està valorant la profunditat i conseqüències de les societats musicals i com aquestes influencien en diversos factors socials: educació, divulgació musical, actes institucionals, associacionisme, conservació i creació de patrimoni musical,…, però tota la culpa d’aquest forat econòmic és culpa de l’administració? És a dir, el problema que hi ha de fons, a més del reconeixement per la tasca susdita, és econòmic: deutes de pressupostos, retallades i promeses que mai no arriben. Això ho sabem tothom però, i les societats, no tenen cap responsabilitat? Quantes d’elles han sobrepassat la seua funció primigènia de fer de punt de reunió d’amants de la música per compartir experiències musicals amateurs, i amb els anys dels diners a borbollons, s’han aventurat amb centre autoritzats (eufemisme de Conservatori privat) tot i per donar feina als músics de la banda que arribats a cert nivell d’estudis, era una manera de tindre-los contents i seguiren participant de la vida musical de la banda, tan necessària?
Tant polítics com representats trauen de seguida les xifres de bandes, alumnes, professors,… però ningú es pregunta, calen en alguns casos i pobles, un conservatori professional públic i dos centres autoritzats (conservatoris privats)? Jo no he oït ningú dir res al respecte. I aquests centres autoritzats amb quins criteris funcionen? Tothom critica la privatització de l’art, la cultura, l’educació, la sanitat, però que hi ha de la proliferació dels centres autoritzats, que funcionen en paral·lel als centres d’educands, vertader forat sagnant dels comptes de moltes societats musicals, no és una mena de privatització? I no val a dir que és un sistema de crear llocs de treball, perquè la precarietat econòmica està en l’ADN des de la creació als finals dels noranta, i els criteris didàctics i fins i tot la preparació de molt del professorat és d’allò més surrealista. La premissa de ser un virtuós de la flauta, del violí, de la tuba, no és ni hauria de ser mai un criteri per proclamar professor de tal, al centre autoritzat de la societat musical tal. Entre altes coses, perquè per això es creà l’especialització de pedagogia en una instrumental, però al País Valencià sempre ha imperat cert caciquisme (allò de l’alumne del solista tal), certa presumptuositat del virtuosisme imitatiu, i allò de tindre content al músic estrella perquè quan vinga el certamen de València faça els solos i assage la corda. Per tant, i no vull dir que siga un criteri uniforme a totes les societats musicals, centres autoritzats i escoles de música, però des dels temps dels primers professors de conservatori que havien fet estudis a França o centre-Europa s’ha estigmatitzat la figura del docent músic (s’hi nota l’alteració dels mots, no músic docent, que ja hi ha molts, sinó ben bé docent que ensenya música o instrument a pensar i explicar el per què i prendre les decisions d’aspectes musicals, artístics i culturals, no perquè ho feia Rampal, Leister o Barenboim, que això escasseja) i s’ha potenciat la figura del virtuós sense habilitat per explicar, però toca no sé quantes notes per segon (ara pense que s’ha fet tot el contrari que l’escola d’estiu Marlboro i la ideologia de fer-ho amb clama i tranquil·litat promoguda per Rudolf Serkin, sense renunciar al virtuosisme però estimant la lentitud, la reflexió i el diàleg humanista, psicològic, filosòfic i intel·lectual de la musical i no parlotejar de si Wenzel Fuchs toca amb el clarinet tal i les canyes tal i tothom a imitar sense reflexió i pensament de viabilitat,…)
No serà jo qui demane condemna i foc per les societats musical i les bandes, tot el contrari em sume al maltractament ignominiós, com deia suporten en molts casos l’agenda cultural dels pobles i de vegades en condicions infrahumanes —culturalment parlant—, però hauríem de deixar per uns moments de mirar-nos el melic i veure si alguna cosa hem fet malament respecte a embarcar-se en projectes educatius que no estaven en el tarannà de les bandes, algunes amb més d’un segle de trajectòria, que no era altra que la d’ajuntar apassionats de la música per fer música de manera amateur, i si gràcies a això, des de l’escola d’educands, aquestes sí són vitals i necessàries per aconseguir cert nivell en les interpretacions, alguns músics, molts o pocs, això tampoc fa, feien estudis reglats al conservatori (públic), la banda estava —i hauria d’estar—, ací per donar suport en allò que calgués.
Aquest esperit de les bandes me’l va resumir molt bé fa uns mesos un magnífic pediatra i amant de la música (a més de pare de músics) em deia a propòsit de l’arribada de les processons de setmana santa: «fa temps que no toque, perquè he d’estudiar, la feina,…, però aquesta setmana santa pense tocar. Només em col·loque al mig, ben arropat pels músics joves i talentosos, jo al bell mig del conjunt (la banda) escolte les harmonies de les tubes, el contracant dels saxofons,…, i gaudisc. Gaudisc moltíssim»
El meu estimat pediatra m’acabava de resumir, inconscientment, allò que apuntaven des del III Congrés de la FSMCV, recuperar allò bàsic: la banda com a punt d’encontre de músics amateurs, educands i professionals per compartir experiències musicals; societat de servei: la banda és una eina de la societat que participa de la programació cultural del poble i a més expandeix tant el nom del poble com del país arreu d’allà on hi participa, i a més, si em permeten el paral·lelisme, són autèntics Athletics club de Bilbao, si allà tots són bascos, ací tots són valencians i del poble, cosa que no passa amb els equips de futbol valencians i aquests, sí compten amb bons ajuts públics i institucionals); i la comunitat creativa, ja que gràcies a moltes bandes molts compositors de marxes mores i cristianes, d’obres per a banda, de pasdobles,… poden divulgar les seues composicions, es fomenta la convivència musical quasi a diari, i en molts casos, gràcies al repertori de les bandes es pot tocar obres fonamentals de la història de la música transcrites per a banda, (i que de cap manera molts músics tocaran amb orquestra en la seua versió original), és si més no, una manera de fer repertori, un repertori que no està a l’abast de tothom i que s’assoleix i es coneix pels músics i els seus oients i assidus, mitjançant la banda del poble.
Si no existiren les bandes, òbviament caldria inventar-les, però estic segur que no com ho són ara, sinó com foren pels anys 1890, associacions amateurs d’amants de la música. No obstant, gràcies, i pensem en un futur lluny del canibalisme polític i de les amistats que aquest ens ofereixen, però això serà altre tema.
Retrobem-les!
