En aquets pas endavant en el repertori especialitzat, és a dir en l’augment progressiu de la composició per a banda hi jugà (i hi juga), sense dubte, un principal paper el Certamen de València (més projecció té el CIBM, però a nivell intern, territorialment, i per a formacions més reduïdes, el Provincial també hi juga un bon paper en la divulgació de noves obres), ja que l’exigència i la competitivitat entre bandes, augmentà paulatinament el procés d’interpretar obres originals, com a mínim en l’obra obligada de cadascuna de les seccions, afavorint que compositors tant valencians com estrangers s’hi dedicaren. Un fet paral·lel al valencià és l’holandès, ja que a Holanda o Bèlgica,…, sempre han tingut una forta tradició bandística, similar o fins i tot major que la esdevinguda ací, fet que ha afavorit l’aparició de compositors els quals compten amb un estens catàleg d’obres originals per a banda, si ben és cert també, cal reconèixer que les dimensions i grau de professionalització aconseguit al País Valencià, és bàsicament inaudit arreu del món. Tampoc és menyspreable l’aportació britànica o francesa, on compten amb bons i reconeguts compositors, amb uns llenguatges més avantguardistes en èpoques on ací encara gaudia d’èxit el melodisme neoclàssic, l’aportació estrangera si més no replanteja l’aspecte tímbric de la banda i dels seus recursos sonors molt abans que no ací, encara que no han comptant amb un component tan desenvolupat pel que fa al desplegament i proliferació de bandes (civils, cal destacar-ho això) pels seus respectius territoris.
Tot seguit els faig una selecció d’obres per a banda, podríem dir estàndards, del repertori bandístic i que, com dèiem, s’enquadren en el període històric del segle XX (segona meitat) i segle XXI, amb això hem de tenir en compte que de cap manera trobarem una simfonia a l’estil Mozart, ara això no trau que moltes d’elles oferisquen un llenguatge tonal, comprensible i amb melodies ben bé classicistes. Com a característica generalitzada trobem que quasi totes les obres originals per a banda ofereixen un rere fons programàtic, és a dir tenen una pretensió descriptiva i segueixen una argumentació extramusical per tal de unificar els criteris sonors de les mateixes. L’ordre no respon a cap criteri qualitatiu ni de preferència, si no cronològic, és més el catàleg no pretén pontificar, ni molt menys, fins i tot és obert, com no podria ser d’altra manera.
L’obra: Nicolas empra la banda simfònica per descriure París al llarg de la seua història, però musicalment. Fàcilment audible, es poden fer una idea dels estils de música que gaudiren d’èxit a París. L’acordió i la bateria fa d’aquest poema simfònic una mena d’extrapolació dels Camps Elisis on poden imaginar un amor fervorós i romàntic com més tard plasmaria la pel·lícula Amelie. Què cal destacar? Ja he assenyalat que la instrumentació compta amb acordió i bateria fet que li dóna originalitat tractant-se d’una obra per a banda, però de totes les seccions, el fragment que recorda el barroc francès amb els solos del fagot, són potser els més deliciosos.
Symphonie pour quatre-vingts instruments a vent. 1960. Ida Gotkovsky
L’obra: Potser és de les poques obres originals per a banda que eludeix per complet la programàtica. Justificaria Brahms: música pura, sense pretensions ni simbolismes extramusicals. Llenguatges dissonants que ben bé podien haver firmat Nielsen, Vaughan Williams,… però amb la brillantor francesa i la consciència d’escriure per a banda. Què cal destacar? Amb una instrumentació habitual i unes línies melòdiques carregades de dissonàncies amb desimboltura, potser el fet més cridaner és la inversió en els moviments, ja que el primer moviment el qual segons la tradició indica que ha de ser un Allegro, Gotkovsky opta per un moviment lent, aquell que habitualment hauria de ser el segon, no obstant és una simfonia breu que evoluciona de menys a més. Música pura, descriuria el mateix Brahms, ben lluny del wagnerianisme. Amb uns contrapunts que exigeixen concentració per escodrinyar cada línia que s’amaga i apareix per les cordes del conjunt.
Mare Nostrum. 1976. Miquel Asins Arbó
L’obra: Poema simfònic de llenguatge consonant on espúries dissonàncies no enterboleixen les delicioses melodies mediterrànies. Encara s’hi conserva l’abús pel repic de caixes i trompeteries que recorden a la marcialitat tan inherent en la seua música. No refusa, per moments, el recurs andalusí que recorden a Turina i el folklorisme neomudejar (alhambrisme) tan recurrent en el nacionalisme musical espanyol. Què cal destacar? L’havanera de l’última secció acaba prenent embranzida i per moments, a més velocitat, acaba per transformar-se en un breu son cubà, cosa exòtica tenint en compte el títol: Mare Nostrum. Altra opció podria haver estat la “suite 1936”: suite descriptiva sobre la guerra civil.
Simfonia n2. The big apple (La gran illa).1993. Johan de Meij.
L’obra: d’entre tot el seu catàleg el qual compta amb diferents obertures, concerts (per a instrument solista) i tres simfonies, moltes d’aquestes originals per a banda i transcrites per orquestra, la Simfonia n2 The big apple, potser la més avantguardista en el llenguatge, ara és sens dubte la més original pel que fa al material extramusical, el qual com el subtítol indica, és el famós malnom de la ciutat de New York. Les seues simfonies són descriptives, és a dir que faciliten la idealització d’allò que representen mitjançant la música, per tant poden fer-se una idea. Què cal destacar? La representació sonora del soroll del tràfic i el bullici de les voreres de Manhattan.
Simfonia n 2. La passió de Crist. 2000. Ferrer Ferran.
L’obra: Com ell mateix explica narra, musicalment, mitjançant cites bíbliques, la vida del Messies Jesucrist. Estem davant una simfonia però que ben bé podia ser un grandiós poema simfònic straussià sense pauses per la funcionalitat descriptiva. Què cal destacar? La instrumentació és sorprenent, alhora que exòtica amb una banda: darbukkes i altres instruments de percussió africans flautes de bec,…, però de tot allò diferencial fins aleshores, són els fragments aleatoris tant en la introducció com en el moment de la crucifixió, on tots els instruments toquen notes aleatòries per fer l’efecte sonor d’una turba parlotejant; la segona vegada, metre un saxo baríton clama redempció, la turba instrumental amb notes aleatòries crea una atmosfera efervescent que no deixa indiferent ningú.
Apocalypse. 2005. Derek Bourgeois.
L’obra: Concebuda per portar als límits la tècnica de direcció i inseparablement la tècnica instrumental, sobretot dels metalls, per moments tens la necessitat mental, que pel darrere de l’horitzó (o idealitzat en la ment si es que s’escolta amb els ulls tancats) apareixeran seqüències de la pel·lícula homònima de Mel Gibson: Apocalypto. Ritmes amalgamats, trencats i síncopes allà on creus és impossible, amb fortíssimes dissonàncies i una instrumentació de gran envergadura fan d’aquesta obra descriptiva una lluita constant contra el ritme binari o ternari, tan fa perquè és de vegades seguir la pulsació. Si vostès són dels que necessiten la dualitat: un , dos, oblideu-vos accents a contratemps, sincopes que aparentment cauen fora de lloc i una dificultat extrema fan d’aquesta obra una de les millors dels darrers anys. Què cal destacar? Tot. Ara és sorprenent, i no deixe de recalcar-ho, l’ús dels glissandos en els metalls, amb els trombons fins i tot «fàcil» de produir, però en trompetes i trompes és una gosadia o llicència del compositor, la qual exigeix un domini instrumental fregant l’excel·lència de cada intèrpret, amb el fet afegit, que ho fan tots els membres de les cordes (i no una sola trompeta o trompa).
El patriarca. 2007. Rafael Talens Pelló
L’obra: Talens et porta a plantejar-te si cal triar Sicània, Cançons de mare, Valldigna,… No obstant sembla que a cada obra el compositor fa una passa endavant pel que fa al tractament de les melodies populars i el llenguatge, el qual comença a trencar-se a poc a poc a cada obra o fent-se més esquerp o dissonant, sense renunciar, com ell sempre ha estimat a una tornada a la melodia. És la darrera obra simfònica de Talens i un homenatge a les músiques i figura de Salvador Giner en la celebració del seu 175è naixement (fet pel qual el CIBM de 2007 programà música d’aquest darrer compositor), el poema simfònic fa un repàs de les melodies reconeixedores i unides, de vegades de manera forçada. L’ús d’efectes de so (com els reclams d’ocells) i les sobtades dissonàncies trenquen o arriben al seu zenit en la carrera del compositor. Què cal destacar? És la primera i darrera obra que conjumina un llenguatge dissonant sense complexes. No renuncia a la melodia, mai ho havia fet i ara tampoc, però, les harmonitzacions són diametralment oposades a Cançons de mare o Sicània, ni modalitat ni atonalitat sinó que dissonància i melodies conviuen, de vegades forçades, però si més no és la darrera paraula simfònica del mestre de Cullera.
Simfonia n5 en Do. 2009/2012. Andrés Valero Castells.
L’obra: «No cal renunciar a res» declarà l’eclèctic Valero en una entrevista i ho duu fins les últimes conseqüències en la 5a simfonia. Si vostès tenen una mica de bagatge musical —que estic segur d’això—, s’adonaran dels motius melòdics, harmònics i rítmics que formen el primer moviment. Per al segon crea a partir dels versos de Carlos Marzal una mena de llenguatge propi, semblant al sistema dodecatònic de Schönberg però amb el tret de Valero i el coneixement profund dels plans sonors de la banda, mentre que el tercer moviment és tal vegada el que deixa més record al melodisme i tractament harmònic de es darreres obres de Valero, ara tampoc la tonalitat com a tal és ben tractada, en un bon sentit: dissonància a dojo però, atenció sobre el Do, com a declaració de principis, polaritat o centre tonal de Bartok potser seria el recurs. Què cal destacar? Els motius en préstec del primer moviment, els clústers o nebuloses sonores del segon moviment fan pensar en una producció de música electrònica només que és una banda i per descomptant l’enginy compositiu és agosarat, inaudit per a banda i fa albirar un futur compositiu per a Valero sensacional.
Fora d’aquesta selecció s’han quedat compositors tan vàlids i prolífics com els nord-americans Alfred Reed o Philip Sparke dels quals se’n faria difícil la tria d’una obra que recollís els mèrits de sengles compositors, no obstant posats a fer-la, del primer potser per l’exotisme que representaria a Europa em quedaria amb la Second suite for band (Latin-Mexicana) i del segon la ja coneguda per aquestes contrades The Year of the dragon. Del belga Jan van der Roost seria de justícia comentar la Simfonia Hungàrica. O altres valencians com Cervera Lloret amb Paisatge Llevantí, Francisco Zacarés amb Valhalla,…
