Aparentment Zappa, és un transgressor, com diuen els cultivats crítics de rock, en tots els aspectes personals i musicals, i un agosarat i atrevit inconscient segons els academicistes. La seua inquietud per l’avantguarda és innata, això de vegades s’ha confós amb l’excentricitat representada amb els seus posats davant la càmera, amb el cabell rebel i llargarut i la cigarreta com a model de bohemi compositor —que ho fou, tot s’ha de dir— i ho ha dut fins les darreres conseqüències tant en la música rock com en l’acadèmica. Zappa no és un músic de rock que en un moment determinat pren part o interès per la música acadèmica i compon un oratori (com féu McCartney), sinó que la seua música, des dels inicis ha estat una música eclèctica que ha begut d’ací i d’allà, de Stravinsky i Varèse com del doo wop, jazz i R&B. Creant així un estil propi, una marca de compositor que ofereix una manera d’entendre la música, tota la música, com a eina de servei social i eina crítica tant de la música, de l’art, com de la societat.
Les critiques o l’etiquetatge sempre prové per part dels cercles acadèmics, altrament els crítics de rock, ho veuen com un mèrit per enaltir la seua bona música rock. En certa manera és com si el compositor de rock encima l’èxit total o el triomf si està capaç de fer una peça acadèmica, aleshores, els rockers el veuen com un «semideu» que és capaç de compondre una simfonia, mentre que oposadament, els acadèmics ho veuen com una intromissió o gosadia, poc més o menys com un sacrilegi o pecat intel·lectual, i li tancaran les portes, com s’ha fet —i es fa— amb Zappa, (i tants altres, i com s’havia fet, i potser encara es fa, amb el jazz) fins el punt, que quan aquest proposava els seus treballs acadèmics, veia condicionats els seus treballs rock (amb Mother of invention), com a música excèntrica o massa avant-guarde, i tot just al contrari, jutjaven els academicistes la seua música acadèmica com a massa pròxima al rock i la deixadesa popular del jazz. Poc formal amb els canons del conservadorisme de la tradició musical europea.
Res més lluny de tot això, Zappa representa la perfecta simbiosi de les músiques en ple segle XX, la del músic sense fronteres o sense ancores estètiques, i la seua música compta amb premeditació, estudi i anàlisi que ja voldrien haver tingut molts compositors posteriors i actuals. Potser Boulez, el director aleshores de l’IRCAM va veure clara la proposta de Zappa i no dubtà en estrenar moltes de les seus obres orquestrals (com també féu Nagano, el director californià, qui estrenà molta música de Zappa, prèviament el compositor el trià per fer les estrenes)
La gosadia, tal vegada, fou que Zappa havia estat un avançat al seu temps i proposava la inclusió total de la música dins d’un mateix recipient artístic. La seua música de vegades frega el caos sonor i el desordre (com abans havia fet el dodecatonisme fins arribar el serialisme integral, per això era integral, per posar seny i ordre), amb ritmes que et porten al desconcert bicèfal i dual, ara bé estem davant d’un excel·lent compositor, un vertader eclèctic i capdavanter en allò del «do it yourself», i tal vegada això a les discogràfiques d’aleshores els molestava i els acadèmics del conservadorisme tradicional europeu els crispava les orelles. El mèrit, a banda de la seua música, és voler enquadrar la música dins de la mateixa tradició: «la de la bona música». Creure que un cabellut amb guitarra no pot compondre música acadèmica de qualitat és trair l’essència primigènia de la funció social de la música. Un dels iconoclastes del segle XX, que s’ha convertit en iconòmac dels underground que lluiten per trencar les tanques de l’etiquetatge de la música, potser s’entendrà el greuge que és comet apartant figures així, el qual a poc a poc sembla va donant-se a conèixer, encara que Robert P. Morgan, professor de la Universitat de Yale, autor de “La música del S XX”, escrit en l’any 1994, només li dedica tres línies per indicar que «la música de concert influí en la seua música rock». D’això només fa deu anys.
El cas de Paul Mccartney porta altres camins de disconformitat amb ell mateix i del patiment (en silenci) d’una nafra a l’estomac que el duu a la tensió mental contínuament. Tot començà amb la desaparició dels Beatles, aleshores Lennon en un tres i no res triomfava en solitari i era considerat un bon músic i compositor de delicada melodia i profund missatge social (Imagine). McCartney era el compositor dels Beatles juntament amb Lennon i d’ençà la dissolució de grup (1970) sempre ha treballat per autodemostrar-se que ell és millor compositor, o millor músic, que Lennon (només cal recórrer a l’anècdota de la cançó Yesterday i la inversió en els crèdits sobre l’autoria).
Aquesta dèria, d’autocomplaença, de recerca contínua pel reconeixement, és probable que l’haja pertorbat la creació, o no, i realment la possible transgressió de la música més avantguardista dels Beatles no ha estat capaç de materialitzar-la en la seua música acadèmica. Els dos oratoris: Liverpool oratori (1991) i Ecce cor meum (2006), no passen per ser meritoris intents de grandiositat, —tornem a l’anhelat reconeixement i acceptació pública que persegueix McCartney—, si ben és cert que el darrer (oratori) fou el millor disc dels Classical Brits 2007, i que és evident que l’anglès està atent a les crítiques per esmenar els defectes (els oratoris són eternament llargs, al final la magnànima paciència del redemptor es complau de l’oient) està molt lluny del seu propòsit, que no és altre que convertir-se en una mena de Händl neomodernista.
McCartney requereix d’instrumentadors i orquestradors que endrecen els gegantins oratoris farcits de records musicals a The Beatles —recorden allò dels tributs, doncs ací McCartney ho fa a l’inrevés, només que s’autohomenatja—. Els crítics digueren que la seua música recorda o té influències de Strawinski, Bersntein,…, a més de voler la influència, els oratoris es basen en bones melodies neoclàssiques amb harmonies clares i és probable que inevitablement recorreguera a melodies prèvies; tribut, préstec,…? qui sap. No hi ha cap experimentació, i podríem dir que és fidel al seu principi pop, senzillesa compositiva sense assumir extravagàncies sonores. Això no trau la dissonància ocasional, però és anecdotari.
Altra cosa escoltem en Standing Stone (1997), on el poema simfònic, encara que no apareix definit així, és un poema descriptiu. És el millor treball acadèmic fins aleshores de McCartney però no deixem d’estar escoltant Strauss, Debussy, Ravel, Mussorgski,… és com si l’anglès hagués triat melodies, plans sonors i instrumentacions de molts compositors i els hagués barrejat. Gens menyspreable la feina, ni molt menys, però manca de creativitat pròpia, d’experimentació o si volen de certa valentia de mirar cap endavant. Working classical (1999) és un exemple de rock simfònic, semblant al que faria Sting en Symphonicities (2010), són cançons de McCartney repensades dins d’un context orquestral. Els crítics la valoraren més pel component social, el paral·lelisme del títol amb la classe social treballadora de Liverpool, d’on prové l’anglès, i la qual sembla homenatjar i reconèixer. Frega la gosadia, tenint en compte la pedanteria amb que s’exhibeix pels teatres i sales de concert quan s’estrenen les sues feines acadèmiques, però el títol de sir, obre moltes portes i ell hi juga el seu paper vehementment. (Tot just ara que els «clàssics» volem fer-nos brètols, McCartney vol pedanteria, és que…)
McCartney va més enllà en el 2011. Presenta el ballet Ocean’s Kingdom on dos regnes imaginaris, un marí i altre terrestre lluiten per la supremacia. Música incidental, suposadament, per al ballet homònim i encarregada per la companyia New York City Ballet, però la gosadia i l’èxit anterior en vendes dels seus altres quatre treballs acadèmics l’impulsaren a fer una simfonia en quatre moviments. El binomi, Sir McCartney i música acadèmica, és un fet consagrat i pot oferir-se al públic un ballet amb música incidental, malgrat tothom ser conscient que és una simfonia i no una sèrie de peces, programàtiques o d’efectes sonors per fer de suport, «semblant a una BSO». El públic, enfervorit per l’exbeatles, s’ho empassa i respon encimant-lo. Altrament la música combina plans sonors que per moments recorden un Chill Out o repeteix obstinats rítmics com si fos una peça minimal. Si busquen referències, crec que McCartney és un fervent seguidor de Howard Shore, perquè tot em sona al Senyor dels anells (P. Jackson) i la mà de P. Martins li dóna un exagerat caràcter simfònic americà lluny dels seus darrers treballs acadèmics. Els crítics de The Guardian i del New York Time no s’empassaren l’obra i feren una crítica, potser massa ferotge envers McCartney, aquest tampoc no enganyà ningú, només que hi juga, i molt bé, que ara per ara és l’únic Beatle que pot fer el que ell fa.
Se’m fa difícil decidir què és millor com a producte musical Sting o The Police? Recorde aquell videoclip de Every breath you take, on Sting, aleshores The Police, toca el contrabaix, potser els sembla un indici dels seus treballs acadèmics. Res més lluny, ja que el contrabaix havia format part dels conjunts del primer hot jazz i ell havia tocat en grups de jazz, fins que l’electrònica revolucionà els instruments i els repertoris, aleshores el baix elèctric arraconà el «timbre asprenasal» del contrabaix.
No obstant, The Police es va dissoldre i els treballs acadèmics de Sting han sigut ben diferenciats entre ells. El darrer, Symphonicities (2010) és una reedició de les cançons del grup però, embolcallat amb un llenguatge simfònic (rock simfònic). Malgrat que en general tingué bona acollida, en bona part perquè és fàcilment audible i desxifrable les cançons del grup, només que de rerefons s’escolten violins i una base electrònica a mode de llençol acústic fluctuant, es va emprenyar, (i molt), per les crítiques musicals d’alguns mitjans anglosaxons com The Telegraph que l’acusaven de revenir-se, sense proposar quelcom nou, aleshores declara: «per a algunes persones sóc un imbècil pretensiós», alhora s’hi referia a les critiques per immiscir-se dins d’un conjunt orquestral i oferir les mateixes cançons des d’altre prisma musical.
Òbviament aquesta mena de peces «renaixentistes-medievals», pel tarannà trobadoresc tardà, s’han interpretat per cantants especialitzats, però Sting és un tipus sense complexes i és atractiu escoltar-lo, com sense una tècnica depurada (academicista) pel que fa a la vocalització, fa l’esforç per reproduir el sentiment que sobreviu en les cançons de qui ell reconegué «fou el primer rocker d’Anglaterra». No és una feina de compositor, naturalment, si no d’interpretació i moltes hores d’estudi, la Deutsche Grammophon no enregistra qualsevol cosa (també és ben cert que és subsidiària d’Universal Music Group, la seua discogràfica com a músic de rock). Altra cosa és veure’l en directe, aleshores podem fer l’exercici de tancar els ulls i deixar-nos endur, ara bé si els obrim, veurem patir les cordes vocals de Sting, si més no els tendons del coll, fan una feina per col·locar la veu, destacada.
Tanmateix tant Zappa, Sir McCartney com Sting són músics que s’han capbussat en el món acadèmic de diferents maneres i amb diferents pretextos, jugant-se-la, conscients que la crítica dels encorbatats acadèmics sostindrien amb força el mur infranquejable del conservadorisme musical centre europeu, ho feren amb el jazz i segueixen fent-ho amb la World music, i fins i tot amb la música tradicional (no m’agrada gens això de tradicional envers World music, al remat per als músics tribals africans la nostra música ètnica tradicional també és World music. Cosa de discogràfiques); en un món comunicat i exponencialment obert al consum de música de qualsevol lloc del món, és inapropiat, i fins i tot certament censurador mantenir tancades les portes de l’acadèmia a les bones músiques, allò que deia Zappa, «la música que m’agrada és la bona música», tan fa qui la fa, quina aparença tinga o com li agrade aparèixer a l’escenari, si és bona, i allò més positiu si treballa en pro del progrés artístic i musical, què mal els fa als lacònics catedràtics dels conservatoris?
Són tres personatges que, de diferents maneres i diversos graus de qualitat, han lluitat contra l’hegemònica concepció elitista de la música, en quin moment s’han fet portadores les elits d’un llenguatge artístic de comunicació de sentiments? Difícil ubicar el dia, però la música és de tothom i tothom hi té dret a dir la seua, malgrat l’elit i els murs. Gaudim-la.
