Deia Joan Fuster, tan melòman de sabata i batí, com predicador d’aforismes mastegats rere les ulleres lectores, que «la música és una conspiració contra el silenci». I té raó —tota la raó—, sempre i quan rebutgem el silenci o l’entenguem com a conseqüència d’una inacció. Si no ens movem, si no creem, si els músics no toquen, no es belluguen dalt l’escenari, —que per això són músics—, triomfa el silenci. Per altra banda està el silenci utilitari: el recurs tècnic, però això ja cau per la banda de la tècnica, és a dir emprar el silenci com un element més del llenguatge musical i compositiu. Fuster, si no l’he mal interpretat, feia referència a la música com a eina o conseqüència social, com a resposta sonora de la civilització que té i mostra inquietuds, amb ganes de dir i de fer, i posava al mateix nivell qualsevol música, perquè afegia, «siga Bach, o siga rock,…», —estandaritzador del llenguatge temperat que establiria el futur de la música fins avui l’un i el llenguatge, i estètica, en què es bifurcaria la música acadèmica de la música popular l’altre—, per tant sempre hi hauran unes músiques o altres que estaran dient la seua, lluitant —«conspirant», deia Fuster—, contra el silenci, el resultat plausible de la inacció que al·ludíem.

És per això que aquest país, paral·lelament als cicles de concerts dels palaus, de bandes i acadèmies diverses, té una vitalitat musical inaudita —i això ja ho han dit moltes altres persones, i jo mateix ho referme—, perquè, extrapolem, si els festivals, a banda dels cicles de concerts diversos, que es celebren en aquest malavingut país, foren un indicador, com aquells que es fan servir per l’estadista aplicada a les sociologies i l’estudi dels comportaments de les masses, o ben bé els pobres i malaguanyats contribuents, si els festivals foren un algoritme estadístic aplicable, com ho és l’adquisició de llibres, estic segur que l’afirmació: «la cultura —en totes les vessants— d’una societat és la que determina quin grau de progrés ha assolit», potser el País Valencià estaria marcat com a punt de referència i ressenyat arreu de les revistes més especialitzades —culturalment i sociològicament—, com a paradigma de la cultura, el progrés i la civilització.

Si fa cosa d’un segle al País Valencià hi havia dos o tres orquestres mal comptades on poder escoltar fragments d’alguna «simfonia beethoveniana» i quatre sarsueles reestrenades, —després de l’èxit previ a la Gran Via madrilenya—, ara la vida musical valenciana, gosa malgrat les sinèrgies governamentals que posen pals a les rodes amb IVES i mecenatges, d’una acció virulenta, excepcional i diversa que «conspira contra el silenci», com dèiem més amunt. Consideracions a banda (que ja hem parlat en articles precedents) a casa nostra comptem amb un ventall de festivals de folgada excel·lència, internacionalment reconeguts, fa uns mesos es duia a terme Ensems 2014 festival de música contemporània, poc després s’iniciava el Festival de música, història i art festival de música antiga de València, fa uns dies finalitzava el Gothejazz, en la seua segona edició,…, estem parlant de festivals de música amb grups residents capdavanters com el grup instrumental de València (Ensems), Capella de ministrers (Festival de música antiga de València) o els músics del col·lectiu Sedajazz (Gothejazz), que a més comparteixen cartells amb músics internacionals de la mateix alçada, vàlua i trajectòria.

Avui i fins el 5 de juliol comença el SBALZ 2014, el festival de música de metalls amb seu a Alzira i que compta amb els Spanish Brass luur metalls com a grup resident. L’SBALZ no és un festival convencional, és a dir, així com la majoria de festivals ofereixen concerts de diferents propostes internacionals centrades amb un mateix criteri musical (música contemporània, música antiga o jazz) el festival alzireny manté una ferma lluita contra diversos camps de la música ——ben bé hi planteja solucions— i va més enllà amb una programació que abasteix diversos camps de la música, al voltant això sí, dels instruments de vent-metall.

Els cinc membres valencians del Spanish Brass luur metall formen part d’un dels quatre millors quintets de metalls del món —la tria és personal: Canadian Brass, Mnozil Brass i German Brass, a més dels valencians—, els quals juntament a professors i instrumentistes internacionals com Javier Bonet, Wolfang Gaag, Craig Morris…, s’hi dedicaran a fer classes matinals, tant per a intèrprets com a per a grups de cambra. Per les nits s’hi presenten diversos concerts, dels quals en destacaríem el de la nit del dia 1 de juliol on actuarà el grup resident (SBLM) amb l’al·licient que presentaran el nou treball discogràfic arran del seus 25è aniversari i el qual promet igualar l’èxit del darrer “Metalls d’estil” —un dels millors discs de l’any 2013, molt recomanable per la fusió amb la veu del Pep Botifarra i per les composicions de Ramon Cardo exquisides—, el dia 4 de juliol actuarà la Banda de la Societat Musical d’Alzira comptant com a solistes amb Javier Bonet (trompa) i Craig Morris (trompeta) i el darrer dia, 5 de juliol, clausuraran el festival els alemanys del German Brass qui s’han caracteritzat, d’entre els millors conjunts de metalls internacionals, per les seues versions de música acadèmica —amb tot i això compten amb un divers repertori—, sempre sota una sensibilitat més seriosa, de refinament i pulcritud interpretativa o com ells es defineixen són« tradició i progrés» i amb una acurada sonoritat, podríem dir, centre europea compactada i homogènia.

Però no és tot això, l’SBALZ 2014, a més de les classes i els concerts, també inclou un concurs de composició, i això tal vegada és el que més genuïnitat li atorga, mostrar-se compromesos per abastir tots els camps possibles al voltant de la música (de metalls): interpretació, composició i divulgació. Ja es coneixen les tres obres finalistes: Cova Negra, SBALZ overture i Aires de corral, ara només queda esperar la resolució del jurat el dia del concert de clausura (5 de juliol)

No queda altra que recomanar-vos el festival, perquè no és un festival qualsevol, és un compendi multidisplinari, que com assenyalàvem al principi, «conspira contra el silenci», dignifica la salut musical del País Valencià, i esclareix un tarannà cap al progrés musical, amb qualitat i fet a casa nostra.

Acabava l’aforisme Fuster dient: «Però, ha existit mai el silenci?» la resposta amb retrospectiva dels festivals valencians és obvia, ací no, contra això lluita el festival SBALZ mitjançant trompeteries i metalls diversos d’estil valencià, que per això es fa a Alzira,…, i això és ben nostrat.

>