CIBM 2014: professionalització, hegemonia i participació (I)

10 juliol 2014 01:00h
A una setmana de l’inici del Certamen Internacional de Bandes de música de València (CIBM 2014) com digué Juli Cèsar al voral del riu Rubicó quan es disposava a creuar-lo per adreçar-se cap Roma: «alea iacte est». Que en paràmetres musicals no significa altra cosa que, ara per ara la feina ja està assolida, és a dir els ritmes interioritzats, les entrades dels instruments assolides, els gestos del director estandarditzats i les obres, pràcticament per cadascun dels membres de les bandes, memoritzades i fetes pròpies. Comptat i debatut ara només queda dedicar-se a mecanitzar els procediments però, amb la delicadesa a tindre en compte, de no semblar un reproductor artificial, perquè potser ací és on es marquen les diferències entre unes interpretacions i unes altres, totes elles fregant la professionalitat o fins i tot essent-ho, i per tant aconseguir que aquell dia, en aquell instant la interpretació siga natural, intensa i significativament musical i artística. Oblidar-se dels mesos d’assaig i fluir com si aquell instant fos la primera execució de la partitura, de no ser així caurà en la mecànica de la pianola, del cilindre de cera d’Erikson, i els sentiments, les inflexions de les dinàmiques, les respiracions, tot allò que fica la pell de gallina en sentir el crescendo immens o el diminuendo descomunal no provocaran absolutament cap percepció excitant i sorprenent en aquells que se’n diuen oients. Aquests, en la majoria dels casos, amb la idea preconcebuda de recolzar els seus, deslliurant-se de l’objectivitat, ara bé, per això està el jurat professional.

Amb el temps que queda poc o res canviarà, la feina grossa, amb els de casa —com es diu en l’argot bandístic— ja està feta, res més pot quedar per polir, tret d’acoblar algun membre d’alguna corda que arriba en els últims dies, o condicionar els plans sonors o els efectes que es vol aconseguir a la sala el dia de la interpretació.

Enguany el CIBM arriba a la seua 128a edició. Es durà a terme des del 17 fins el 20 de juliol al Palau de la música de València i comptarà amb tres seccions més la secció d’honor, cadascuna d’aquestes delimitada pel nombre de músics mínims que cal presentar al certamen.

La història del certament es remunta a l’any 1886 i ha passat per diferents formulacions organitzatives, des de ser un festival per a bandes valencianes amateurs, fins a dedicar seccions separades per a bandes civils i bandes militars. En el 1902 es creà una secció de bandes estrangeres la qual amb el temps desaparegué, fins 1977 que es mamprengué la participació. La història del Certamen, ha estat una font fiable, on la cronologia de la participació i l’evolució en la tria de les obres, en augment significatiu de dificultat, ha mostrat a les clares el progrés qualitatiu i quantificador de les bandes valencianes, la seua progressiva professionalització, ha assolit l’hegemonia —quasi exclusiva— pel que fa la percepció al País Valencià del que és cultura musical i ha evidenciat la participació de determinades zones del país, mostrant així que el concepte de banda i els objectius d’aquestes és divers segons la zona i la cultura local característica. S’observa clarament que la majoria de bandes participants pertanyen a la zona de les comarques centrals, tret d’alguna participació de bandes alacantines de les comarques septentrionals i algunes meridionals de la zona de Castelló. Això es deu bàsicament al concepte de banda i sobretot als objectius i funcionaments que la cultura col·lectiva els demana, així podríem establir que les comarques centrals i septentrionals del país bàsicament són homogènies en quant al repertori, actuacions i objectius musicals, mentre que les meridionals estan condicionades per la música festera i tot el món dels Moros i Cristians. A banda quedarien les bandes de fora del País Valencià, on la majoria al llarg de la història, procedeixen de països nòrdics amb forta tradició bandística com Bèlgica, Holanda,..., també és destacable la procedència portuguesa en els darrers anys.

Altra cosa que caldria destacar és, que el Certamen en certa mesura servia de taulell, o plafó d’anuncis, on mostrar al país les evolucions o l’assoliment esdevingut en les bandes vingudes de les zones agrícoles, anys en què l’èxit al certamen era sinònim d’un potencial cultural destacable dins d’un país eminentment agrícola i ruralista, tret de les zones amplament conegudes com a nuclis fabrils. Per cert, bandes rurals, d’origen organitzatiu burgés, perquè són els petit burgesos de les localitats agrícoles, qui amb el vistiplau de l’església local (d’ací que algunes incloguen noms religiosos, com per exemple: El Cercle catòlic de Torrent), fan el pas endavant per formar instrumentalment i musicalment els desitjosos llauradors, manobres i jornalers dels pobles i és al voltant de 1900 quan la primera gran formada de bandes comencen a fer la seua aparició, si ben és cert, que algunes bandes són més que centenàries i es remunten a la dècada dels vuitanta del segle XIX, fins aleshores la música de la València decimonònica com explicava Elvira Alsina anava per aquesta avinguda: «l’oferta musical que desplegava la València decimonònica passava per les audicions en cafès, music-halls, cabaret o concerts a l’aire lliure —ací hem d’incloure grups de cambra o petites bandes de ball—, sens oblidar la gran popularitat que aconseguí la música en la seua vessant escènica; és a dir l’òpera i la sarsuela».

Sovint creguem, sobretot quan posats a defensar causes justes com són les denunciables retallades pressupostàries, fins fregar el 50% menys dels pressupostos d’anys anteriors, a les bandes i societats musicals, que aquestes i el seu món de democratització o immediatesa musical —vertadera aportació mereixedora de lloança—, maltractades ara per governs retalladors i afavorides en els noranta del XX pel repartiment a tort i a dret d’autoritzacions per fer centres autoritzats (conservatoris concertats i privats, i d’ací és d’on ve el problema d’ajustar els pressupostos escarransits dels darrers anys, de muntar paral·lelament a les escoles de música centres concertats d’ensenyaments reglats de música, quan al mateix poble hi ha conservatoris públics, però això dóna per fer altre escrit i no vull generalitzar, ja que no totes les societats musicals han portat aquets anada i han sigut fidels a l’esperit de les escoles de música), aleshores ningú alçava la veu davant el mateix partit de govern que facilitava l’educació concertada i esmunyia la pública (ara, si això passa en l’educació primària, secundària o universitària, tothom aixeca les armes), tanmateix creguem que les bandes de música estan entre nosaltres des del tercer dia de la creació o, poc més o menys que les va portar Jaume I, posem en interrogant altres fonts o propostes musicals professionals, com l’òpera i la sarsuela, la música de cambra sobretot de grups autogestionats i lluny dels tentacles de les agències de representació artístiques, però també hauríem d’incloure colles de dolçaines i tabal, orquestres de pols i plectre, corals, batucades, performers i un llarg i saludable etcètera —afortunadament—, preguntant-nos si mai hem tingut tradició en el seu consum o en la seua organització —que això no vol dir que el País Valencià fos un centre neuràlgic per exemple de música escènica però, en quant que burgesia valenciana, poca o molta, demanda existia al marge de la visita obligada a Madrid o Barcelona—, quan les bandes, si en alguna cosa han influenciat en l’oferta musical, justament ha esta en derogar o, com dèiem democratitzar, el consum i l’accés a la música, arraconant, en la mesura que allò fos possible, el gran auge que tenia la música escènica com l’òpera i la sarsuela al voltant del 1900, i desdibuixant el panorama eclèctic de propostes musicals a nivell local (només les grans ciutats potser poden suportar programar altres agrupacions professionals que no estiguen vinculades a les bandes), ja que és difícil concebre concerts de «música clàssica» als pobles i a nivell professional que no estiguen d’alguna manera vinculats a les societats musicals, com a conseqüència, el ventall de possibilitats laborals (sempre des d’un punt de vista de professionalització, de feina o de viure de la musica) és veu complicat i dificultós.

Però, per què la burgesia se sentia, i se sent, propietària de la cultura i òbviament de l’òpera, i no ho és tant del món bandístic? Cal considerar que en el moment de l’esclat bandístic, la «burgesia propietària de la música escènica» vivia la musicalitat i proposta social del wagnerianisme i el verisme italià i això implica seguir unes pautes conductuals explícitament capitalistes, es delectava entre pomposes i artificioses senyores i senyors com a exercici de la ximpleria i l’èxit musical es mesurava per la merda dels cavalls a les portes dels teatres. Més tard encara estaria per arribar les avantguardes d’entre guerres, els Weill i Brecht, Hindemith, Milhaud amb Cocteau i Le Six fins i tot abans Satie, Gerswinh, Coopland,... compositors amb un ferm compromís social per la democratització de la música i la composició de «música clàssica» per a les classes populars. «A Europa la música ha deixat de ser un assumpte per a uns pocs», la frase de Weill feia replantejar la música en totes les seues vessants com una cosa per a tothom, fins i tot arribaria als EUA i el jazz faria de les seues entre les classes populars. Ací, poc després una guerra i una postguerra ens negava apropiar-nos del negoci de la música per a tothom, tret de la democratització, com una illa de les bandes, però el problema és que alhora que molts aprenien els rudiments dels instruments, s’allunyaven d’altres músiques tan acadèmiques (òpera, sarsuela i cambra) com populars (d’això s’encarregava la secció femenina, del fet museístic i poc identitari de la conservació dansaire i musical de tradició oral). Si alguna cosa hauríem d’haver après, ara nosaltres amb perspectiva històrica de les avantguardes dels anys vint del XX, és que la cultura, i per extensió l’òpera i la música, és per a qui vol comprendre-la i per tant gaudir-la, no per a qui se la puga permetre. Si encara avui és propietat de l’elit burgesa, o es té aquesta concepció de l’òpera, i d’algunes propostes no escèniques, serà, bé perquè als descendents dels proletaris amb estudis universitaris cap als anys setanta i vuitanta no els va interessar fer-se-la seua o exigir genuïnitat de classe i pertinença, per tant encara avui no senten cap confrontació ni oposició (aquesta setmana, els Amics de l’òpera juntament amb la Fundación Libertas 7, estan debatent la programació de la pròxima temporada al Palau de les arts amb modernistes i avantguardistes òperes com Manon Lescaut, Don Pasquale, Norma i Nabucco, i la sarsuela Luisa Fernanda. Programació com veuen molt verista, sense lloc a la modernitat que atraga joves abonats, que captive a les classes populars,... tot just el contrari del que estan fent teatres internacionals, amb folgada solvència econòmica, però que també havien detectat les davallades pressupostàries i l’assistència de públic, i estan treballant per modernitzar les programacions, per incloure compositors vius, joves i avantguardistes, propostes més transgressores, que òbviament no és portar el duet Pimpinela) —encara avui paguem les conseqüències de no tindre òpera en valencià, tret dels anacronismes—, o bé perquè avui en dia no exigim que l’elit política deixe alfabetitzar les classes populars, com per exemple sí feren amb les bandes cap a finals del segle XIX.

Solucions a Europa i EUA pel que fa a la democratització i divulgació de la cultura hi ha hagut, si nosaltres com a societat no hem estat capaços d’apropiar-nos-ho, d’exigir alfabetització i mostrar rebuig a l’apropiació il·lícita de la música, és per fer un estudi en profunditat (que no és el lloc ací ni ara), i trobar respostes que presenten solucions. El problema per al diàleg és que des dels centres academicistes clàssics, molts d’ells membres de la pròpia elit burgesa, no volen saber-ne res i des dels sectors musicals més reivindicatius, pròxims als col·lectius de la música en valencià tampoc consideren la «música clàssica», feta amb compromís social i de vinculació al país, com quelcom que els puga aportar massa novetats, o si fa no fa cap o gens d’interès. Posats, obligadament, ha atorgar presència o demanda de consum entre nosaltres, pels anys de país amb establiments i funcionaments forals, les capelles de ministres són per perpetuïtat, les que més temps han estat entre la nostra societat valenciana. No hauríem de dir ajuden aquest secor i aquest no, si no més bé preguntar-se per què hi ha alfabetització, amb quins interessos i quines circumstàncies han permès que l’elit, encara avui, s’apropie de determinades propostes culturals finançades amb diners públics, no només hem d’exigir responsabilitats polítiques pel balafiament de teatres sumptuosos i faraònics, fora de lloc i de demanda, i de determinades nòmines, si no també demanar la part de cultura escènica que ens correspon, com a mínim com a contribuents. I per què permeteren que les bandes formaren part de les classes populars? Naturalment, la banda ràpidament cap als anys vint (del XX), durant les avantguardes europees, era sinònim de ruralisme, per tant d’exclusió o rebuig per part de la burgesia i d’això sí en sabem per les declaracions en altres vessants culturals. El vertader èxit de les bandes roman en la velocitat de propagació en la divulgació i en la immediatesa amb que un xiquet percep un conjunt musical del poble, això és genuí, propi, ara també a altres zones del món es fan coses semblants, sense anar més lluny el sistema nacional d’orquestres juvenils i infantils de Veneçuela (conegut com “el sistema”) és un exemple estudiat, perseguit (en un bon sentit) i desitjat per mig món occidental. D’aquets sistema veneçolà han eixit grans directors, cotitzats per les millors orquestres com Gustavo Dudamel, el trompetista Francisco “Pacho” Flores,..., o per exemple el pressupost dedicat per Finlàndia, només a la música, és dues-centes vegades superior al que hi dedica EUA. Tampoc tot és qüestió de diners, si no de repensar-se la situació. Creure que tot va bé, pel reflex saludable que poden donar les bandes, que sempre estan ací, participant, competint als certàmens diversos i a peu de carrer, és enganyós, sobretot des del punt de vista laboral, del futur musical que els espera als centenars de xiquets i xiquetes, que amb il·lusió, omplin a vessar les escoles de música de les societats musicals.

No obstant, les bandes democratitzen els coneixements musicals o, si més no, brinden a la porta de cada casa i quasi a qualsevol poble del país, la possibilitat d’aprendre música i sentir la metafòrica pertinença al col·lectiu, en aquest cas musical i bandístic. Aquesta pertinença —absent en altres àmbits socials o polítics— es veu reforçada per la participació en els certàmens, en aquest cas, el Certamen de València, el qual a més d’aconseguir un alt grau d’adhesió a la banda per part dels seguidors dels pobles, democratitza la cultura en aquelles classes que Elvira Asensi recull com a «gentada» o «gernació» en un bon sentit del terme, —«muchedumbre», és el terme emprat— (el text referent està en castellà: “El Certamen de Valencia: identidad y confrontación musical en la Valencia del siglo XIX”. Em permetre de traduir-ho) i que explica són, «la nombrosa presència de persones que pertanyen a les classes populars en diferents espectacles. La gratuïtat, —referint-se al Certamen en concret—, que comença a caracteritzar-lo, així com el fet que es realitza a l’aire lliure, —representació que des del 2010, (es feia a la plaça de bous des del 1888) ja no és així, perquè totes les seccions participen al Palau de la música, perdent així molt d’atractiu i guanyant elitisme i formalisme però els organitzadors decideixen i aquestes són les normes, o bases, lliure seran d’acceptar-les en tant que participen—, explicaria en part aquesta massiva afluència», acaba explicant Asensi respecte a l’assistència dels àmbits rurals del país cap al cap i casal, per motiu de la celebració del certamen i sempre per la participació de la banda local.

La participació en el CIBM de València ha estat clau en la professionalització de les bandes civils. L’objectiu de moltes d’aquestes bandes, de preparar-se per a guanyar-lo o almenys aconseguir un meritori èxit, ha fet que durant els darrers cinquanta anys, bandes que a priori perseguien o es fonamentaven, com així consta en moltes en els seus estatuts, en l’amateurisme, freguen la professionalització almenys per uns mesos durant el certamen. La competitivitat del certamen ha fet que bandes amb objectius amateurs, de gaudi col·lectiu interpretant música, treballen de cara a una professionalització aconseguida amb l’alt nombre d’estudiants en el sistema reglat, amb l’objectiu de ser músics professionals, i la combinació dels que ja ho són. Per tant ens hem de plantejar, si el nostre país compta amb vint bandes, per daltabaix, amb més de cent trenta músics, al voltant de més de dues-centes al voltant dels vuitanta membres i un gran nombre al voltant dels cinquanta, els quals de bestreta, els joves que encara no ho són, volen ser professionals de la música, si a l’any és graduen al país al voltant de dos-cents músics (o potser més entre els tres conservatoris superiors del país), amb titulació per a poder optar a places de treball com a músic, i les ajudes i subvencions només les pensem en l’ajut a les bandes que a priori, com dèiem es fonamenten en l’amateurisme i són associacions sense ànim de lucre, per tant els músics no cobren si no que estan basades en un contracte no escrit de retroalimentació musical, la cosa es fa per moments insostenible. L’altre dia l’exconseller de cultura de la Generalitat de Catalunya, el senyor Tresserras deia que «el mercat subvencionat de la cultural a Catalunya dóna per a mil artistes, mai per a cinc mil». Doncs si així estan les coses per allà, com ens ho farem nosaltres que som més pobres, més petits i no contemplem la diversificació professionalitzada pel que fa a l’hora d’atorgar subvencions que haurien d’eixir d’educació cap a les societats musicals i no de cultura, o en qualsevol cas una combinació equànime segons la dedicació i les necessitats. El problema és que aleshores és dispararia el pressupost d’educació amb clara direcció al sector concertat i això no té bona premsa, (però això també és un altre tema)

Per a moltes bandes el CIBM és l’objectiu, la raó de ser. Per a la societat valenciana hauria de ser una fita important de la socialització musical, semblant a les olimpíades musical d’Olímpia a la Grècia clàssica. Un èxit de la societat civil i un tema d’estudi sociològic i cultural que encara està per fer amb actualitat i modernitat.

(En la segona part d’aquest escrit farem un repàs a les bandes participants en el CIBM 2014)

next