És tremendament difícil d’explicar una sensació que s’ha generat des del bressol i, en un moment de la història col·lectiva d’un poble, ha passat al torrent sanguini, o tal vegada s’ha inoculat, ferventment i amb tota consciència de causa, a recer de la llar (i la fàbrica), madurant-ho fins passar a formar part de l’ADN. Aquesta sensació d’amor/odi fermentat a la banda, o parlant d’artistes, respecte i ambició, només és comprensible des d’una educació vívida característica. Avui podríem dir que al País Valencià no hi ha cap poble sense banda, o cap banda sense poble, però poques poblacions, viles i ciutats compten amb dues bandes simfòniques, fet esdevingut majoritàriament per excisió de l’agrupació primigènia en algun moment de la història contemporània. Ubiquem-nos doncs; la segregació i el naixement de dues entitats musicals esdevé al voltant de la primera dècada del segle XX, per daltabaix. A poc a poc s’estabilitzen i caminen en paral·lel pel que fa a envergadura social i gruix de músics, això fa que, normalment, els èxits, els de memòria col·lectiva i recordatori cofat siguen semblants. Pocs pobles compten amb dues bandes simfòniques equiparables en nivell, gruix social i llaurats triomfs, contràriament, i afortunadament per al nivell i salut musical de les bandes, cada vegada més el ventall de pobles amb una banda de gran format (aproximadament cent músics podríem establir com a llindar) va en augment. Però, el sentiment viscut i transmès que avui ens ocupa, crec amb vehemència, que només els pobles amb dues bandes civils abastament professionalitzades són, qui més bé poden sentir, i potser explicar, la sensació que es viu quan en fites importants hi coincideixen en l’envit les dues bandes.

Aquest envit pren desmesura, empenta, il·lusió, tot i desembocar en aquella ambició que al·ludíem, si la fita és el Certamen de València. En joc, ací, hi ha a més del prestigi de la societat musical, i òbviament, el premi, aconseguir la major distància entre les dues bandes rivals, que alhora són del mateix poble. Guanyar el Certamen però, deixant a la primera banda rival, la del mateix poble, el més davall possible de la classificació. En cas de no guanyar, quedar per davant a tot preu. L’empat no val a ningú, això de l’exaequo, tan típicament estès en els certàmens quan no es vol trencar palletes —no entraré ara en la foscor dels intermedis—, els músics, els que senten l’escut de la seua banda a la pitrera de la jaqueta, ni ho esperen ni ho desitgen, ni tan sols s’ho plantegen. Cal guanyar la banda de la vorera, o del barri, d’enfront. Potser, i em permetran exemplificar-ho —encara i tot amb reticències, però m’excuse—, poc més o menys, és com les ciutats que tenen dos equips de futbol, el primer equip rival i que cal abatre és el del mateix nucli poblacional, només que ací, —i em permetran també afegir—, la lluita no és per fer gols a milers d’euros per partit, sinó que tot això, les societats musicals, amigues o «enemigues», ho fan per amor a l’art. Per la música i l’orgull de la societat musical.

És per això, per aquest conreu de la rivalitat sana i artística, —compte!—, que aquest és l’àmbit on es desenrotlla tot açò, que quan dues bandes del mateix poble han de participar en una mateixa fita musical, no s’hi troben gens còmodes. Diguem-ne que, hi ha un morbo, atractiu i nerviosisme afegit, un augment de responsabilitat envers els seus incondicionals socis i melòmans. L’equiparació, la comparació i la crítica està servida. És irrefutable i inevitable. El poble espera l’actuació de les dues bandes, al mateix escenari, amb els seus músics, el seu estendard i el seu programa. Els incondicionals de cada societat no veuran res millor interpretat que la música feta per la seua banda. Però estan els altres. Els que acudeixen per gust, per plaer o engrescats per la fita, els que no són ni d’aquesta ni d’aquella. Els que més o menys són imparcials i donaran un veredicte, una opinió, una sensació explicada. Els qui esperen l’envit amb impaciència, prèviament anunciada pel cartell i avalada per la història.

Tot això, i molt mes, és un mà a mà. Una mena de combat musical. Entre dues bandes del mateix poble que sense premis, sense punts, ni mencions d’honor, ni exaequos, ni jurat professional,… fan any rere any el seu mà a mà per presentar-se com a primer oponent i rival davant la banda veïna, la de la vorera d’enfront o del barri limítrof. Banda contra banda. I parlar de mà a mà és posar de relleu: Bunyol.

A Bunyol porten fent concerts semblants al mà a mà, banda contra banda del mateix poble, des del 1892, encara que el format actual data de 1974 i l’actual esdeveniment l’acull l’auditori, a l’aire lliure, de Sant Lluis des del 1987. Quaranta anys pujant a l’escenari —vint-i-set al mateix de Sant Lluis– per mostrar oposició musical i oferir gaudi sonor als seus conveïns, els incondicionals, però, també als arribats i ben acollits públics diversos vinguts de tot arreu.

El mà a mà es celebra a l’auditori a l’aire lliure situat entre el barranc de Ripoll i el riu Bunyol, a l’oest de la població, entre una massa arbòria idíl·lica. La sensació d’estar en una recreació d’un teatre romà, amb el retoc del «neo», és més que evident. L’acústica, tenint en compte que és un auditori a l’aire lliure, és optima. No li podem demanar tampoc que sonoritze com una sala tancada i les bandes estan fetes a les proves de so, a més de ben treballades per a oferir sonoritats adaptades a l’auditori, no obstant des de les fileres més altes vostès percebran pianos (o pianíssims) suggerits, vull dir que el so s’esmorteix per l’obertura i l’aire (lliure), i els forts (o fortíssims) disminuïts, contràriament si s’hi col·loquen a les primeres butaques, tot semblarà amplificat. Si poden, i queden entrades, col·loqueu-vos el més centrats possibles.

Malgrat que en els seus inicis participaven altres bandes valencianes oferint un programa que ocupava matí i vesprada, amb el temps es deixà en un cara a cara entre les bandes bunyoleres: “L’extraordinari concert musical a càrrec de les dues bandes “ —com antuvi s’anunciava—, la tradició de l’envit i la desimboltura dels musics bunyolers va fer que la brega musical i el llenguatge col·loquial guanyés la partida, els músics en arribar la fita es deien que «anaven a fer un mà a mà». Ara per ara, la Societat musical l’Artística i el Centre instructiu musical l’Harmònica, —popularment coneguts com «Los Feos» i «Los Litros»—, ofereixen sens dubte un concert que esdevé un autèntic envit musical que cap de nosaltres pot permetre’s de perdre. No és cap barrabassada si afirmem, que la qualitat oferta és difícilment superable per altres esdeveniments musicals i bandístics, fins i tot superior a la secció d’honor del Certamen de València en moltes edicions.

En la present edició (2014), la qual tindrà lloc el 16 d’agost (a les 22:30) actuarà en primer lloc L’Artística (l’ordre altern, d’un any per a l’altre, està establert des de 1892) i en segon lloc L’Harmònica. Aquest és el programa:

Interpretaran en primer lloc la 4a simfonia “Simfonia de les cançons (lieder)” (estrena estatal) del compositor holandès Johan de Meij. La simfonia té sis moviments basats en cadascun dels lieder triats per de Meij. Els autors dels lieder són Friedrich Rückert, Heinrich Heine i Hugo von Hofmannsthal, i els lieder seleccionats són (en ordre dels moviments): Un any ha passat ara, Quan la seua estimada mare, Reunió, Dos germans, Primavera anticipada i Cançó de l’Arlequí. Composta per a banda simfònica, veu solista (mezzosoprano) i cor de xiquets, s’estrenà en 2013 en el festival Mahler de Dobiacco (Itàlia), és per això que la música de l’homenatjat se’ns recordarà una i altra vegada.

Aquesta simfonia està dividida en dues parts. La 1a part empra els textos de Rückert, el mateix autor que emprà Mahler per escriure el seu cicle de cançons, “Cançons dels xiquets morts” (Kindertotenlieder) i que després reutilitzà, com a material melòdic (i programàtic) per a la seua “1a Simfonia” (Titan), és per això que el primer lied de la simfonia de de Meij comença amb unes notes tingudes que recorden fefaentment l’inici de la 1a simfonia de Mahler. Durant els següents lieder la inclusió, reaparició i de vagades encaix forçat de motius melòdics literals de la 1a simfonia de Mahler apareixen entre línies melòdiques amb una sonoritat hollywoodenca (melodies efectistes, amb efecte pop, o si volen estil Broadway) i una tendència a la profunditat (melodies que descendeixen cap els sons greus per aconseguir simbolisme), justificada per la temàtica mortuòria dels textos. A partir del lied de Heine (quart) comença la segona part de la simfonia, encara que no hi ha interrupcions, hi ha un canvi en les textures sonores, un llenguatge més modernista, pels efectes sonors d’instruments de percussió, i melodies dels metalls, molt a l’estil de les darreres composicions per a banda, les recurrents fanfàrries i corals, quasi sorollosos i amb dosi d’apoteosi. No obstant, malgrat que de Meij insisteix en que el tema (extramusical) de la mort continua sent el fil conductor, el lied sembla més una honra a la batalla, a la guerra. Els dos últims lieder, de Hofmannsthal qui, com saben fou el llibretista de capçalera i amic de Richard Strauss, justifiquen un renaixement, (respecte a la mort que ha dirigit els lieder anteriors), segons de Meij. L’últim lied comença amb les campanes (tubulars) i el cor de xiquets recordant novament la 1a simfonia de Mahler només que amb tendència cap a la tonalitat major (associant-ho amb l’alegria que suposadament ofereix l’arlequí) anhelant aquella renaixença i esperança.

L’obra de de Meij té dues lectures, com a pastitx, amb les melodies mahlerianes en préstec és de molt baixa qualitat, ja que amb l’inici imitatiu ja queda obligadament justificada la reverència cap a Mahler, després l’oïda quasi s’anticipa, preveu quan sonarà la següent referència, en préstec literal, i per tant es perd l’interès. Potser la primera vegada el sents i exclames: oh Mahler!, però després de recórrer una dotzena de vegades al mateix motiu es fa repetitiu. Per altra banda com a composició que homenatja Mahler sembla un arcaisme ancorat, exactament en el dia en que Mahler concebí el cicle de cançons o la 1a simfonia, un llenguatge romàntic fora de tota avantguarda que ni tan sols pretén renovar-se, com per exemple la “Simfonia clàssica” de Prokófiev o “Pulcinella” de Stravinsky. El fet d’utilitzar el cor de xiquets sembla més un recurs estètic i simbòlic, pel poc pes que tenen dins del conjunt. El material nou, el pensat per de Meij, és d’un caire arcaic que no està en la línia d’obres del mateix autor molt més avantguardistes. És una obra discreta dins del catàleg de l’holandès, la qual hagués funcionat millor si l’hagués instrumentat per a piano, trompa i veu, perquè el pes de les fustes és anecdòtic, només amb una trompa per recordar Mahler, el piano per a les harmonies i la veu seria suficient. El handicap d’estar en alemany (com ha de ser), no sé com pot encaixar en la seua estrena a Bunyol. L’Artística ha interpretat i enregistrat moltes obres de Johan de Meij, podríem dir que és quasi una formació especialitza en la seua música i de segur faran el possible per traure-li el suc que hi pugen trobar. Caldrà furgar profundament en la partitura.

La següent obra és la “4a Simfonia en Mi bemoll Major” del compositor suís Thomas Trachsel en quatre moviments: Introit, Scherzo, Adagio i Final. Composta el 2013 amb el subtítol de “Vida eterna” amb el qual l’autor pretén fer un gir a les melodies tràgiques i dramàtiques de les simfonies precedents. Segons les notes al programa (ofertes per l’autor), la simfonia està estructurada en la forma clàssica però com que hi compta amb un tema principal que es desenvolupa durant els quatre moviments (la norma clàssica seria dos temes contrastats durant el primer moviment), escrits sense interrupcions, i que contrasta amb els altres temes dels altres moviments, la percepció de la simfonia en quatre moviments (estàndard) s’esvaeix i reapareix un estructura clarament de sonata d’alguna manera pensada en un únic moviment. Potser estem davant el recurs de la sonata cíclica emprada per «clàssics» com Beethoven, Frank, Berlioz o Liszt?, haurem d’esperar a l’audició. Degut que la seua interpretació és una estrena absoluta, no hi cap audició per a poder fer uns comentaris previs, només i atent a les simfonies precedents (i simfonietes) podem dir que el llenguatge del suís és una reminiscència del romanticisme tardà amb els efectes i recursos contemporànis com els efectes sonors de la percussió i els corals i fanfàrries dels metalls, per tant a priori no podem esperar grans innovacions del llenguatge. L’Artística ja ha interpretat obres de Trachsel (qui també és bon amic d’Adams), per tant, de ben segur oferiran una bona audició d’aquesta estrena. Caldrà esperar doncs per jutjar amb fets.

L’Artística estarà dirigida pel seu director titular, l’holandès Henrie Adams, novament reincorporat dels seus compromisos com a director adjunt de la Banda Municipal de Barcelona.

La segona part del mà a mà serà per a l’Harmònica. Interpretaran la “68a Simfonia, La torre de Babel” opus 316 (estrena mundial en concert) del compositor britànic Derek Bourgeois, en quatre moviments: Allegro amb foc, Lent moderat, Allegro misteriós (Scherzo) i Tema amb variacions. Composta en 2011 en la seua versió original per a orquestra, és a petició de l’editora que fa aquesta versió per a banda simfònica en l’any 2012. Ja coneguem pel País Valencià bones mostres de la música simfònica del britànic, fa un mes, en la secció d’honor del CIBM (2014) era obra obligada de la secció: “Fantasy Triptych opus 145”. El subtítol: Torre de Babel, és segons l’autor, una conseqüència de l’amalgama d’estils que conformen la 68a simfonia: contradanses, jazz, cabaret, melodia acompanyada, el Scherzo (3r moviment) amb un poc de ballets russos de Stravinsky, trompetes recordant la 3a Simfonia de Mahler mentre la melodia per moments sembla “L’aprenent de bruixot” de Paul Dukas i al final reprèn un aire a oest americà de Copland o Goffre, per reprendre la melodia inicial (és un Scherzo fabulós), tampoc podem deixar les pinzellades impressionistes amb els acompanyaments desplegats de l’arpa,…: Bourgeois . Malgrat que segueix una estructura de simfonia clàssica, Bourgeois fidel a la seua concepció avantguardista no segueix cap norma (acadèmica) pel que fa al tractament dels temes (motius o melodies), per exemple el 1e moviment, el qual podria ser una forma sonata (amb dos temes contrastats) Bourgeois n’introdueix tres contraposats, de manera que ells generen la forma, l’estructura. Per contra el 2n moviment si s’adapta a la forma clàssica: sonata monotemàtica (d’una sola melodia principal), corresponent als moviments lents de les simfonies clàssiques. El 3r moviment, el Scherzo, és on deixa lluir tot el virtuosisme dissonant que emmagatzema la ment de Bourgeois i que va alliberant amb dosis eloqüents, ací en el Scherzo, aprofitant sempre les dobles intencions (Scherzo/broma) deixa llibertat a les anècdotes més avantguardistes, amb un llenguatge vivaç, fresc i mordent. La secció de les fustes (clarinets bàsicament) tenen feina per reproduir el virtuosisme exigit pel britànic, amb ritmes trencats, amalgamats, amb acompanyament de xilòfon i percussió a la turca desmesurada. El darrer moviment s’inicia amb una melodia romàntica, molt hollywoodenca, que recorda pel·lícules dels anys vuitanta, a les llargues melodies de Barber, al melodisme americà de Copland i certa influència del romanticisme francès de la música popular dels seixanta (em recorda a Mickey Nicolas en Listening to Paris i els cabarets parisencs); la melodia va desenvolupant-se fins aconseguir el final desitjat: conclusiu i en fort. Estem davant una molt bona obra, composta pel més vell dels quatre que formen el programa, però clarament el més innovador i avantguardista. Va estar enregistrada per la Royal Symphonic Band of the Belgian Guides i l’Harmònica ens l’ofereix en première. Bourgeois s’està convertint en un renovador del llenguatge avantguardista de música original per a banda, si bé aquesta és una transcripció, tampoc no és pot considerar del tot així, però el llarg catàleg i la visió per triar pretextos programàtics originals, vius, moderns i jocosos està fent del veterà britànic un vertader renovador dels programes de concert bandístics.

La següent obra serà la 7a simfonia “Simfonia rèquiem” opus 135 (Estrena a Europa), del compositor nord-americà James Barnes, en quatre moviments: Pròleg: The Hornets Nest (Shiloh, Abril 1862), Marye’s Heights (Fredericksburg, Desembre 1862), Longstreet’s Assault (The Third Day at Gettysburg, Juliol 1863) i Aphoteosis (Appomattox, 1865). L’obra fou un encàrrec de la United Status Army band (EUA) l’any 2011 amb un rerefons programàtic basat en al commemoració del 150 aniversari de la Guerra Civil americana. La “simfonia rèquiem” intenta posar de relleu les principals batalles de la guerra civil: Shiloh (o Pittsburg Landing), Fredericksburg, Gettysburg, Appomattox; és per això que al llarg dels dos primers moviments entre corals i ritmes de guerra, com tantes altres músiques han representat, tampoc Barnes és molt original en el llenguatge descriptiu en aquesta ocasió, se sent el repic dels redoblants de guerra amb la coneguda melodia enèrgica cridant a la càrrega. Amb el 3r moviment, una mena d’himne cerimonial i amb el pretext de servir d‘homenatge als caiguts, segons xifren més de 668000 entre Confederats i Federals, empra una melodia de caire melancòlic que guanya sentiments profunds passant entre els saxofons, les fustes i delicats contrapunts dels metalls. A poc a poc guanya en densitat sonora i l’himne pren un caire més religiós. Això, la religiositat, símptoma de redempció, pau i perdó, està ben exemplificada amb el desenvolupament dels corals dels metalls, amplificant la melodia del 3r moviment que abans era cosa de les fustes, ara pren ressò en els metalls en el 4t i últim moviment que perfila una amplitud de tessitures magnífica, sobretot quan fa pauses suspensives i deixa els instruments més greus produint una nota pedal tremendament greu que bé simbolitza un orgue però també representa les esquerdes, profundes de la terra i la definitiva capitulació del sud americà posant fi a la guerra.

No és una obra, aquesta, de massa virtuosisme i la durada dels corals del 3r i 4t moviment es fan pesats de suportar. Se sent un contrast entre les enèrgiques batalles dels primers moviments amb un clar contrast rítmic i de pulsació amb els dos últims molt més sumptuosos i magnànims. Això fa que es quede descompensat i necessites conèixer molt bé la història de la Guerra Civil americana per a no perdre el fil, o sentir-ho com una música hipnòtica que intenta dignificar la història d’un país, però que als europeus (i no diguem als valencians) ens queda una mica lluny. Pecarem de desconeixença, però potser haurien d’invertir l’ordre de les obres que interpretaran els músics de l’Harmònica, probablement l’èxtasi que oferiran amb la primera obra de Bourgeois quedarà una mica oblidat entre corals llargaruts de Barnes. Els músics de l’Harmònica estaran dirigits pel seu director titular, el gallec, David Fiuza.

Com els indicava al principi de l’escrit, descriure els sentiments que viuen els músics bunyolers en un mà a mà és feina de llunàtics, de lletraferits bucòlics,…, això només ho poden descriure ells. Els protagonistes, els quals any rere any, a la Foia, apugen l’excel·lència de la música simfònica de banda.

Un mà a mà és una fita musical que cap valencià s’hauria de perdre.