I malgrat tot, els circuits, en la mesura que això es done en gènere i nombre, de “música clàssica” del nostre país, aquesta nova temporada, s’engegaran. Marxaran, això sí, com sempre, de manera sistemàtica i prèvia adhesió a l’establishment governatiu, sotto voce, subtilment rere el backstage —això també hauríem de saber-ho ja—. Entre els privilegiats hi ha una borsa gegantina de treballadors de la música —compte amb la inversió quantitativa— que fan per viure dels ossos que llança Pozzo, el benfactor beckettià del segon acte; i que carai! amb dignitat, forjada amb una formació sòlida, es llancen a l’escenari bé posant-se un instrument a la boca, bé calfant-se el cap per acoblar uns passatges al «so jazzi» del conjunt o totes les coses alhora indivisiblement: gestió, creació, interpretació i divulgació, almenys explicar-ho amb dosis sinèrgiques, pedagògiques, si fa no fa una retroalimentació públic/artista. A això, ara li poden dir «sort creativa multidisciplinària»; sort per ser uns pocs elegits, creativa per la qualitat i desimboltura i multidisciplinària per dominar o conèixer totes les vessants de l’art dels sons, silencis i sorolls ben intencionats. Res més lluny, —no ens equivoquem—, no és cosa de privilegiats si no de copiar o traure del calaix la formació musical d’antuvi, la de l’Europa de perruca i polsims a la cara, imitem el model de músic, rebutjant l’elitisme i accés a la música, és a dir el músic tot terreny que toca, improvisa, composa i explica amb vehemència cognitiva els seus projectes o la visió absurda de la vida que ara per ara proposa l’establishment. Potser, i ens adonem que els músics també poden ser humanistes, mai no és tard si esprem Godot.

Ens han obligat a conèixer i reconèixer noms oficials. A base de cartellera reiterativa, com en totes les altres vessants de la cultura, en la música i a més l’acadèmica, tres fan ball, el quart és l’alumne predilecte que ha acceptat de bon grat la claudicació necessària per a ser músic de cort; m’apuntava un amic, confident i guru que amb un possible canvi de govern, lleugerament més progressista, veure’m cursos accelerats de valencià i oficines portàtils als carrers expedint carnets de «valenciania», afegisc, i traduint webs, títols i fins i tot noms propis i si cal passar per capelleta i rebatejar la criatura tot siga pour l’amour de l’art. No ho dubte però, malament rai si aleshores no apuntem que mentre esperàvem Godot i ningú sabíem qui era, i què faria, mentre quatre feien fandangos oficials hi havia qui lluitava per presentar propostes arrelades a la seua terra, sofrint naturalment, determinat rebuig, negant-los el suport institucional, per sort i de vegades exclusivament local, com si no fes ja prou de mal, les directrius impositives al preu de venda al públic i l’impost sobre el valor afegit.

Davant la incertesa establida en el brou laboral musical i amb un panorama musical que espera l’arribada salvadora de Godot, els músics s’hi troben amb dubitatives seqüències absurdes, potser hi arriba demà, o potser demà al vespre, qui sait? que escriuria el Beckett més afrancesat, però prenent les regnes del futur hi trobem músics valencians que comparteixen trets, entre altres, formació multidisciplinària i ampliació de vistes a l’estranger. Això a més de facilitar una desimboltura per sobreviure, ajuda a viure la música «estimant-la i respectant-la» com afirma l’oliver Joan Mont.

El polifacètic Joan Mont em treu del dubte, —de l’espera de Godot—, «on vaig aprendre a estimar la música ha sigut a casa, a la banda, des de ben petit, i amb els diferents projectes musicals en què he participat», m’afirma després d’assaborir els plaers de l’European Tour amb el projecte actual, l’Aureba. Mont es mostra gratificant amb cadascun dels moments musicals que li han aportat sapiència i desimboltura, no en deixa ni n’anteposa cap, des de Desgavell —un dels seus amors—, afegeix, a la banda de tubes, la Big Band UJI de Castelló fins l’ara per a ara dignificada i posada en vàlua Brass Band o Xaranga —en la definició terrícola— Aureba. Destaca cadascun dels projectes per un únic motiu, per «haver gaudit el plaer de fer música amb amics». I això, aquest plaer, és una molla suprema, entre els ossos llançats per Pozzo.

El músic d’Oliva va estudiar composició i tuba al Conservatori Superior de música Salvador Seguí de Castelló, encara que el seu instrument és el bombardí o com ell l’anomena familiarment el «tromponium», amb el qual sembla ha establert un pacte fàustic, un tracte d’ús mutu, Joan dignifica i reclama l’absència de titulacions especifiques de bombardí a casa nostra —reclamació a la qual m’adherisc—, com moltes altres que caldrien. Tot semblava una carrera habitual fins que aparegueren per Alzira (edició de l’SBALZ 2011) un dels grups més brètols del «panorama brass» mundial, els austríacs del Mnozil Brass. Aleshores Mont sabedor que un dels seus membres, Leonhard Paul, feia classes a la Universitat de Viena (MDW) no s’ho va pensar i mitjançant beques i programes Erasmus s’hi va immiscir en la vida musical i universitària del cor d’Europa. D’aquesta època, que marcarà la seua actual singladura pels escenaris juntament amb Aureba i la seua faceta compositiva, destaca projectes singulars, atractius i malauradament impensables ara per ara al País Valencià. L’altre pilar fonamental en la seua formació va estar Cristian Muehlbacher, «el Ramón Cardo de Viena», com l’anomena Mont, amb qui s’aprofundí en el món dels jazz arrengements, i Reinhard Karger qui els encoratjava a fer projectes avantguardistes barrejant escenificació i música, com per exemple un projecte per a tretze veus al voltant de la figura de Samuel Beckett que acabà portant-los fins a Taiwan per fer diverses representacions i classes magistrals, sorprenentment —de debò que em colpeix—, finançats per la Universitat de Viena (Universität für Musik und Darstellende Kunst Wien)

Afirma el nostre músic d’Oliva, que ara per ara és indivisible deixar les dues vessants que l’ocupen musicalment, compositor i intèrpret, «és com més em sent realitzat», em deia, «interpretant la meua música i la dels meus amics, en companyia». Aconsegueixen, i així es percep en el darrer treball discogràfic d’Aureba “Un sentiment”, una «interpretació fidedigna», i cada composició, quan la interpreten, «l’adoptes com si fos un projecte teu», explica un dels màxims exponents actuals del revival dignificant de la xaranga.

Mont és un creador d’espectacles musicals, amb l’afegit teatral, humorístic i la satisfacció de la feina ben feta dalt de l’escenari, un calculador de timing, allò que els no anglosaxons tradueixen com «tempística», s’hi troba agust, gaudeix i afirma que la seua vida musical no està abocada a barallar-se a bocinades amb els solistes instrumentals per fer concerts en uns circuits quasi inexistents, atapeïts i massificats per aquella màquina elitista i subrogada, —Déu sabrà si elèctrica o alimentada de consciències sens ànima—, de produir autòmats de fer notes, quasi de manera intempestiva i diabòlica, però això, és cosa del sistema d’ensenyament musical —inalterable i inamovible, i no universitari—, i no ens posarem ara melodramàtics.

>

Li demane referents, de qui beu, a qui escolta per il·luminar-se? Mont és bigarrat en les poades musicals, sempre recorda Leonhard Paul, però afirma que els referents són Radio 3, Tokio Ska Jazz Orchestra, New York Ska Jazz Ensemble, Muchachito Bombo Infierno, La Troba Kung Fu, Bob Marley, Skatalites i diverses Big Bands com Big Phat Big Band, Spike Jones Big Band i una llarga discografia de nous treballs d’amics i coneguts, a mes de grups desconeguts que l’han captivat. Assumeix que la música que ara el té capficat és la que naix de la modernitat i aspira a tindre qualitat, és per això que treballa per aconseguir la barreja de música folk de diferents pobles (mediterrani, balcànic, i les cançons tribals d’arreu,…) amb el toc jazzístic, però diu que això no es pot aconseguir si no penses que ho tacaran «músics joves amb ambició», prèviament afegeix que l’estudi i assimilació dels clàssics del XX, han estat crucials, on destaca “La consagració…” de Stravinsky, “El concert per a orquestra” de Bartok, del qual indica, «és probablement» la seua «preferida per l’arquitectura compositiva» i “Le Mer” de Debussy. D’aquesta diversitat de sons, des de l’indie, l’Ska, la rumba, el Reggae, el so jazzístic de les Big Band i les sonoritats orquestrals tan diferents, em preguntava què podria compondre un tipus tan eixerit; les seues creacions són tan bigarrades i eclèctiques com les fonts de referència a les quals al·ludia abans. El fet de viure en un entorn on la música festera és un fet audible i vivencial primordial, marcarà la seua vena compositiva, encara que no serà l’única on es desenrotllarà, començant amb el pasdoble, quan encara no havia començat ha estudiar composició, “Va de bo” (2005), després iniciaria una etapa compositiva de marxes cristianes i mores: “Tariks ’08” (2008) dedicada a la comparsa mora homònima de Biar amb motiu del 25è aniversari, “Ferrer Capità” (2009), “Al Benimeli” (2010), “Destralers de la vila” (2011) amb la qual va obtindre el segon premi en el concurs de composició “Francesc Ferrer Pastor” de la Font d’en Carròs i la darrera “Noble Guerrer” (2012). Però també ha compost música incidental per a recitals d’Estellés (ideat per Susanna Sebastià) i música per a cinema com la BSO del curtmetratge “In Memoriam” d’Aina Gallardo, obres per a Big Band com “Ráfaga” o “Groarrr!” estrenada en 2013 a Viena. Es posà «seriós» per compondre “L’Elefantet” (2009) per a bombardí i piano, obra obligada en el Concurs de Tuba de La Vila Joiosa, la “Suite Asoroma” (2013) per a quintet de metalls amb bombardí solista i “Banòfon” (2014) les quals formen part d’un projecte discogràfic amb els valencians Back to Brass (Quintet de metalls) i “La Rosa dels vents” (2014) dedicada al Quintet de Metalls Al Vent. Inèdites, fins ara, compta amb obres per a solista i orquestra com el concert per a piano i orquestra “Òpera muda”, la “Simfonia Monstruosa” per a gran orquestra i una “Cantata” per a gran orquestra, cor i solistes. Fins i tot de caire pietós ha compost marxes per a bandes de cornetes i tambors com “Aina” (2013) escrita per a la “La Dolorosa” d’Oliva.

>

Recentment acaba d’aterrar del periple europeu (European tour) amb l’actual conjunt, L’Aureba, del qual destaca la bona acollida que han tingut les seues propostes dins d’un ventall divers de públic, amb gustos diferents, on recalca que malgrat tindre aparences diverses «han passat una bona estona escoltant-nos» i això els porta a plantejar-se una internacionalització el grup, no sense esforç i inversió, és a dir assumint riscos, «encara que semble una bogeria». Allò que cal destacar d’Aureba, del seu funcionament que els augura bons èxits, és la seua divisió equànime dels rols, on la majoria hi participa, a més a més de la faceta interpretativa, en la creativa i compositiva, aportant molts d’ells arranjaments. Acabada la gira sembla que plantegen el futur cap a la composició de peces originals, pensant en la sonoritat pròpia del grup, fet que afegeix Mont sorgirà del següent projecte, un curs de composició i arranjaments que properament s’hi posarà en marxa, fins ara la brass band, xaranga, big band,… s’havia caracteritzat per oferir versions, certa mena de tributs, amb uns arranjaments molt personalitzats —i això és totalment un encert—, sense deixar el «so jazzi» de big band que tants bons resultats els ha donat però, assumiran el repte de crear músiques noves pensades en les possibilitats sonores del conjunt i que projecten al públic una proposta a l’escenari atractiva, que puga arribar al públic d’arreu del món sense dificultats. No abandonaran el so jazzístic però, diu Joan Mont, «no hem d’oblidar les nostres arrels, així tenim present la nostra llengua (Always, d’”Un Sentiment” inclou lletra) i la música del nostre país en la recerca d’aquest nou estil personal que anem buscant per a la pròxima temporada».

Sens dubte Joan Mont és un dels responsables de dignificar un conjunt musical, una proposta qualitativa que fins aleshores sonava a deixadesa, o disbauxa musical, però ell mateix respon a la situació laboral dels músics valencians, i no ens enganyem, les oportunitats laborals al País Valencià pel que fa a la música estan en punt mort des de fa molt de temps, el sistema de banda municipal tendeix a la dissolució (Alacant és un exemple de deixades i desintegració progressiva) i potser en uns anys només València, Barcelona, Bilbao i Madrid hi compten amb bandes municipals, on col·locarem tots els músics professionals que es titulen any rere any?, —a educació?, i pública?—. Malgrat la tendència a la mancança laboral, sempre hi ha grans professionals de la música, joves, ambiciosos, i com el propi Joan qui parla dels altres en aquests termes, «tenim músics i grups que rebassen el nivell mitjà del que hi ha pel món rodant i que podrien treballar perfectament més enllà de les nostres fronteres, duent el nostre art, la nostra veu…, ben lluny. Potser per això, que no se subvenciona, és un art tan subversiu, tan autèntic».
Joan Mont fa temps que no espera Godot, tampoc sabem qui és i què voldrà per al futur de la música valenciana, Godot fa temps és cec, no veu el poble, ni el poble músic ni el client melòman, i Lucky, el serf, ja menja les molles que li deixa caure, és per això que és mut, té la boca ocupada mastegant la sostenibilitat pressupostaria. Només cal ser conscient d’un aspecte que mantinga la qualitat i la idiosincràsia identificativa dels valencians, si volem que la música i els músics continuen sent un tret distintiu nostre, hauríem de prestar atenció als models existents, no cal anar massa lluny, ben a prop, des de l’”oficina” d’Oliva, hi treballa en diferents vessants musical, gran virtuós del bombardí, bon compositor, perfecte arranjador, i fins i tot li preocupat pels assumptes de la nostra terra. No esperem Godot amb la promesa volàtil que mai no reparteix a la col·lectivitat del gremi, diu Mont, «hem de fer fora a aquesta gent i recuperar el control del que fem a la nostra estimada terra, actuar en base a uns criteris de sostenibilitat, decreixement i felicitat».

Si per felicitat fas música, jo espere a “Tromponium” Mont.