Enrere havia quedat, encara cuejava però, el gegantisme orquestral, les grans produccions, els grans teatres, la parafernàlia i exigència classista de les manifestacions musicals del romanticisme. Altrament, els nous temps estaven marcats per les circumstàncies postbèl·liques i al poble, ferit i esgotat, li calia música nascuda de la base.
Peces breus, de pocs executants i brillantment ideades, creades i executades. Això aconseguia qualitat, reduir les despeses per muntar concerts i fer-la accessible. Però, en cap cas l’accessibilitat és sinònim de mancança qualitativa. El públic responia, i tant!, ja que la música naixia dels conveïns, dels iguals. Seguien havent-hi deïtats, allò que ara alguns titllen de casta, però la democratització de la música feia pressió a la contra.
Ací, ens havien muntat en les darreres dècades una ‘belle époque’ tardo-romàntica, la qual encara alguns esperen revifar i mantindre; el ‘revival’ del ‘revival’. Un ‘star system’ —meravellosa definició de Calaforra—, que espera que açò, l’univers musical valencià, no canvie mai, amb les seues famílies, els seus deixebles i les seues subvencions i projectes per afinitat política; gent ‘belle-époquista’ que tant li fa les advertències que arriben de tot arreu sobre l’estat de salut de la música, i a més la clàssica; viuen en un tardo-romanticisme continu. Mostra d’això és el qüestionat Teatre de les arts, exemple de grandiloqüència arquitectònica i de gegantines propostes musicals. Tanmateix no només és la visualització de l’obra faraònica allò que palesa la susdita ‘belle époque’, sinó que només cal mirar-se les programacions, les obres musicals que s’ofereixen, per adonar-se’n que els encarregats de decidir què sonarà, tan els fa la ubicació, mentre tinguen bona dosi de gegantisme orquestral a base de repetitives obres romàntiques, mal interpretades (per esgotament de l’intèrpret), d’obres considerades ‘hits’, ‘singles’ o clàssics de la humanitat. Si ja es va fer el Disc d’or per als marcians, per tal de demostrar el nivell que havia aconseguit la humanitat artísticament, deixem-ho estar que divague per l’univers.
El missatge, la dissertació musical i ideològica, a base de músiques que palesen l’esperit d’èpoques colonials, aristocràtiques i d’antiga soca, manté l’elit, el classisme i les diferències socials a base de repetir l’argument que els uneix, la música dels clàssics morts convertides en obres museístiques, i el museu conté i manté la proposta, artística i sociològica d’un temps, només cal quedar-se ancorat a la sala del teu pintor favorit. Amb l’assistència al concert, a escoltar els clàssics, la percepció de classe privilegiada es referma, s’autoalimenta. No li negarem la qualitat, —Déu em guard— però fa temps que se’n reclamen canvis pel mal que s’hi fa al col·lectiu. Ningú negarà la qualitat escultòrica del Guerrer de Moixent però si ens quedàrem contemplant i reconeixent la mostra ibèrica, mai no hauríem conegut l’obra del recentment traspassat algemesinenc Leonardo Borràs. Tothom hi reconeix Ausiàs March però ningú renuncia a Estellés,…, i tants i tants exemples d’acceptació de la contemporaneïtat. L’evolució i l’avantguarda, que no està tampoc renyida amb la revisió de la tradició.
Però, la capital sempre serà la neuràlgia que afecta els perifèrics comarcals. I ella mateixa actua de provinciana i segueix la programació que s’ofereix al centre del classisme, serà per allò d’antuvi: que no se n’hagen d’anar a Madrid per escoltar Rossini, Donizetti,…, Verdi i Puccini. Tant que agrada el verisme, i són incapaços d’aprendre res del context paral·lel on naix, perquè s’hi queden en la superficialitat, en la litúrgia d’anar-hi, en la melodia de la grossa, i poca cosa més.
Per l’any 2012, a recer d’una causa justa, naix un espectacle solidari de mans de la dolçainera i guitarrista Cristina Martí, qui prompte acomboià un reduït grup d’artistes per tal de dur endavant el projecte. Cristina Martí a la dolçaina, Àlex Velázquez al piano, Amadeu Vives animador plàstic amb arena i Maria Josep Escrivà, l’escriptora que dóna nom i forma al text que forma L’home del capell de palla, van crear un espectacle per fer somiar un públic concret, aleshores el de Pedreguer.
L’espectacle que ja compta amb dos anys de tarannà per pobles de comarques acumulant elogis, ha mamprés envergadura. Justament fa uns dies, aquell espectacle intimista ha esdevingut en la concreció i naixement d’un grup definit: Onades, format actualment per Cristina Martí i Xavier Richart (compositors de les peces ‘ex professo’ i dolçainers), Àlex Velázquez (pianista), Amadeu Vives (animador plàstic amb arena) i Maria Josep Escrivà (autora del text i narradora); tots ells han establert un espectacle ambiciós artísticament, que manté els contrastos entre les parts, però alhora hi juga amb les connexions plàstiques, sonores i sensorials del text, assolint un espectacle que ofereix tendresa, subtilesa, arravatament sonor, plasticitat i dinàmica il·lustrativa, arrel, tradició i modernitat,…, és un espectacle hipersensorial que colpeix la capacitat de percepció humana, amb un tarannà universal que defuig de l’enquadrament folklòric (i la subjugació regionalista), falca la qual solen adjudicar impúdicament els detractors de tota aquella manifestació artística que no siga art de grans teatres de capital, ampul·loses catifes roges i músiques amb procediments de clàssics morts.
L’home del capell de palla, és el títol d’un conte creat per Maria Josep Escrivà que dóna nom a tot l’espectacle establert hui en dues parts.
La segona part representa la posada en escena del conte. Amb una estructura entre l’òpera de cambra amb rapsode i els models de narració amb música L’home del capell de palla pren vida, passant dels somnis a l’escenari. L’obra es narra, alhora que els músics intercalen les músiques que reforcen els sentiments que descriu el text, les accions, els misteris de l’amor, les sorpreses de la poesia. L’animació amb arena, projectada sobre l’escenari, juga una doble vessant, una il·lustrativa, a mode de vinyetes explicatives però per altra, li atorga temporalitat, vivacitat, presència, ajudant que el temps es perceba, siga vivencial.
Crec que és un espectacle molt interessant, on han sabut combinar, amb un grup reduït, elements tradicionals com les dolçaines, que alhora vinculen, junt amb la llengua (però això ara ja no hauria de ser destacat, sinó un fet indestriable) l’espectacle a la terra, però també creen contrastos entre la sonoritat vigorosa dels instruments de doble canya, amb la subtilesa i tendresa, quasi intimista, encisadora del text, un piano que juga la doble vessant, simbòlica (de la música embolcallant, la tradició clàssica europea) alhora sonora, harmònicament imprescindible, l’animació plàstica amb arena també té una importància cabdal, d’una banda il·lustra el text, l’aproxima, li dóna més intel·ligibilitat i comprensió, però també hi juga un paper visual importantíssim, a més el fet d’ésser projectat, i insufla una tendència multimèdia, posant l’espectacle a l’avantguarda del temps.
Ara per ara els podrem veure a l’Auditori de Teulada, el 8 de novembre, i a Alacant el 5 de desembre.
Esperem, que l’home del capell de palla s’aparega en el somni, dels qui decideixen quina cultura ens cal i quina no, que els enamore, els faça aprendre poesies, els faça entendre que no podem esperar un juny. Ell resta a l’espera, nosaltres, no podem esperar més, ens calen espectacles seriosos, des de les comarques al país, per al poble, com aquest.
