'Ready!', diàlegs sonors en aplec ben avingut


Ready!. Josep Lluís Galiana, saxofons (soprano i tenor), Carlos D. Perales, piano. Clamshell Records (1Cd), 2014. D: 51’
 
Deia Charles Burney en un dels seus diaris, publicat com The present state of music in France and Italy, 1771 (en l’edició espanyola: “Viaje musical por Francia e Italia en el S.XVIII”; 2014), que en arribar a Itàlia s’adonava que a les ciutats considerades centres musicals de primer ordre, els compositors no feien si més no que copiar-se, “es copien els uns als altres” escrivia, i només uns pocs, realment molt pocs, eren capaços d’oferir un bri de novetat musical que al poc de temps, en ser escoltat pels altres acabava introduint-se —imitant-se— en altres composicions. L’originalitat, la immediatesa, la genuïnitat era una cosa breu, en ciutats on a banda de les arts plàstiques, les acadèmies —els concerts privats— eren continus, diaris i socialment esperats.

Escoltant una òpera a Itàlia escriví, “per què no diuen als cantants que deixen de fer aquestes improvisacions?”. Burney estava fart d’escoltar en les àries unes cadències lliures on els cantants, amb l’embranzida del moment, alliberaven tot el que tenien a dintre. Sembla que tan habitual era l’acció que entre ells arribaven a encoratjar-se per veure qui la cantava més llarga, més complexa i més exuberant; tot plegat era una mostra de virtuosisme. El fet a Burney l’enutjava perquè acabaven per desvirtuar el sentit, el missatge i la intencionalitat de la composició. Una cosa era improvisar unes notes, ab libitum, i altres era brollar un doll de notes per pur lluïment, per egòlatra fantasia vocal i autoafirmació del jo cantaire.

Mr. Burney era un crític musical del seu temps. Aleshores una de les crítiques que feia de la Itàlia hegemònica pel que respecta a la música lírica i vocal era que, malgrat comptar amb tantíssims i magnífics compositors vius, en quasi tots els programes de concert, sobretot en els de música sacra, s’escoltaven reminiscències del passat, del passat de 1770 (quan ell féu el viatge). Un passat del qual els costava deslliurar-se, ancorats, els impedia escoltar al present i acceptar les propostes de futur. ¿Com era possible que amb tanta producció actual encara estigueren fent-li voltes a composicions de finals de 1600, és a dir remuntant-se al Barroc, quan ara el que tocava i cantava era l’estil galant francès que estava també a les darreries, l’Empfindsamer Stil alemany,... i acceptar que el Classicisme era a tocar?
 

Sens dubte les dèries de Burney, les de 1770, avui encara les arrosseguem com un cudol que ens lastra, fa malbé la salut de la música i ens encamina cap a un elitisme exclusiu i de possessió il·lícita de difícil solució. Al final, la música actual, contemporània es converteix en elitista, en exclusiva, per abnegació, per indisposició i falta de predisposició, encara que tot és qüestió d’obrir-se d’orelles.

El treball discogràfic que avui ens ocupa (Ready!) és una d’aquestes músiques que ben bé Burney reclamaria de ser escoltades per contemporaneïtat, —per coetània—, i que avui, podem gaudir-ne quasi exclusivament per l’enregistrament, perquè malauradament les programacions públiques (o privades) de música clàssica i els espais dedicats al fet sonor simultàniament del present, ni les contemplen, ni les desitgen. Ells estan pels romàntics perpetus i les músiques de sonada coneguda, bones però, també vindria de bo conèixer el que es cou avui dia.

Ready! és fruit del saxofonista, escriptor, compositor, professor i activista de músiques contemporànies, Josep Lluís Galiana, gravat en directe el 9 d’abril de 2014 (al conservatori de Montcada) juntament amb el pianista d’Úbeda Carlos D. Perales. És un treball de sons engalipadors en directe, per tant això és pot considerar si es vol com un valor afegit, on s’interpreten músiques de derives creatives infeccioses i enaltiment de les possibilitats sonores dels instruments. D’una exuberància tècnica que porta al màxim les possibilitats dels saxofons soprano i tenor. Tot ben acompanyat dels efectes pianístics de Perales, protagonitzant ambients sonors amb acords dissonants, perpetuats pel pedal (del piano) i accentuant la dissonància amb reiterades appoggiatures (hi ha un ús dels intervals de 2a menor reiterat) que predisposen al misteri de les aventures sonores, al diàleg entre el saxofon que no deixa de violentar el seu interlocutor amb frases de pregunta/resposta amb tots els efectes sonors possibles com colps a les cordes, fregament de les cordes, veus i onomatopeies escaients, sorolls, aire i bufs, respiracions, sense deixar de banda i quan es requereix, la subtil melodia sensual, elegant, persuasiva.

El CD pretén recollir la situació sonora que produeix un pretext imaginari, on les músiques representen amb sons moderns, actuals i contemporanis, els d’ara, expliquen els músics amb les quals volen “transmetre l’espontaneïtat d’una primera cita”, una trobada que despulla les seues ments amb sons dialogants íntims i crits i guirigalls col·lectius, destapant la secreta complicitat d’una trobada fortuïta.

Les nou peces que formen el treball estan interpretades amb un llenguatge contemporani establert en l’estètica, ampla i inesgotable, del jazz d’avantguarda (amb estructures prefixades) i el jazz lliure (improvisació lliure), efectes de so del piano (colps a la caixa, puntejat de les cordes...) i de veu del pianista, que recorden els pianos preparats, i algunes ben introduïdes línies melòdiques i harmonies amb acords desplegats (arpegiats) que suggereixen un neoimpressionisme particularista, sense necessitat de dibuixar paisatges, sinó més bé un estat d’ànim, el del moment i instant, el de l’enregistrament en directe.

Un treball així, amb dos músics experimentats i un rerefons intel·lectual de pes, amaga quelcom més que música i improvisació. Els títols de les peces oculten unes significances sensacionals, un argument subjacent que fa suculent de descobrir, sobretot a aquells oïdors més ambiciosos, famolencs de propostes que van més enllà de la superfície sonora. Cal dir, òbviament, sense cap intencionalitat programàtica però, aquesta seria la proposta:

Red marteau: des del primer instant queda palès que el piano és emprat com un subtil instrument martellejador, de colp reiteratiu. El saxofon tenor sí afegeix produint una melodia colpejant amb les claus (efecte percussió), tot plegat l’efecte telegràfic comença a omplir-se de diferents efectes sonors tant del piano com del saxofon, mentre l’obstinat equidistant del piano (aquell martellejador) reapareixent ajudant que el saxofon comence a produir els primers sons estàndards, percebuts com a so natural (amb quarts de to). El diàleg s’estableix a base d’una melodia greu ben marcada del piano amb la fórmula de pregunta/resposta completament inesperada i irregular (sense estructura definida). No és sinó cap al final de la peça que tots dos semblen entendre’s i que per la progressió ascendent i l’aproximació a un final tonal i en mode major, la cosa, el diàleg martellejador i percussor, s’avenen gratament.

Vagabonde blue: una atmosfera còsmica produïda pel piano és la introducció per a una melodia pròxima a la tonalitat convencional però executada amb diversos efectes contemporanis del saxo soprano, com els slaps tongue (buit de la llengua amb la canya). Aparentment el saxo interpreta una melodia de grans salts (entre notes) a priori inintel·ligible, fins i tot inconnexa, però que fa de tema principal o conductor.  Després en la segona part de la peça, reprendrà més coherència melòdica (des de la percepció clàssica) aquest tema, al reunir-se per graus conjunts transformant-se en una melodia sensual, profunda, melancòlica però d’una nitidesa brillant, amb unes harmonies clarament suggeridores, d’estètica neoimpressionista que li afegeix un color, la calidesa del blau contra la fredor fosca de l’univers, pròpiament com l’Estrella errant blava del Gran Cúmul d’Hèrcules.

Achicoria: el frullato del saxo tenor descriu la robustesa, el salvatgisme de la margarida bord, ben coneguda com a cama-roja, màstec o xicòria, l’aspror o fins i tot si volen el brunzir de les abelles, s’acompanyen amb sons guturals i ràpides notes greus del piano, fins que es bescanvien els papers. Aquesta peça presenta una primera secció rítmica, molt semblant (rítmicament) a la que obria el treball  (Red marteau), a poc a poc el saxo tenor pren un tarannà melòdic més pròxim al free jazz, amb melodies ascendents i descendents, acompanyat pel ritme obstinat del piano, que intercala acords accentuats per donar coherència al discurs. La melodia per moments pren uns subtils (suggerents) girs aràbics, però aviat es deslliura de la reminiscència melòdica de la peça quan Galiana comença a explorar els recursos melòdics, derivant amb la improvisació cap a línies melòdiques puntillistes, amb un nou acompanyament obstinat i rítmic (percussor), fins que a poc a poc el diàleg s’alenteix per l’absència de material sonor. Només un fil de so barrejat amb aire (subtone) finalitza la peça amb la darrera nota repetida del piano.
 

LOL: riure, fotre’s espaiadament, això és el que fan el saxo soprano i el piano amb remolinades de notes agudes, trinades i accentuades. Seguint una estructura imitativa, on un instrument presenta un model rítmic o melòdic i l’altre respon ben bé imitant-lo o variant-lo, van desenvolupant un diàleg de rialles. Una secció central, on s’intercalen silencis musicals plasma un discurs ara puntillista, amb breus cèl·lules sonores que desencadena un descens, amb escales trinades que ben bé representa l’abisme entre la rialla i l’enuig que s’atura en un expressiu silenci, una pausa. La darrera secció intercala breus cèl·lules rítmiques amb escales trinades que descendeixen, però que en el darrer moment, tocant el fons (amb sons greus), mamprenen l’ascens. Naturalment no és permès d’enutjar-se amb una peça que rep el nom de l’abreviatura del terme cibernètic: laugh out loud.

Fritos: l’experimentació sonora d’un cos que cau en oli calent produeix esclats, esguits de sons, de vibracions del cos, de salts, moviments bellugats bruscos,... tan imprevisible com el líquid viscós tan improvisat com la teoria de la deriva galianica. Una combinació de recursos tècnics que recorden elements o progressions sonores d’altres peces palesen l’excels domini tècnic dels dos intèrprets. Com a novetat sonora presenten colps al piano, crits, multifònics, filaments,...

Ethereal flights: recuperen ací les atmosferes, com el propi nom indica, amb certa tranquil·litat rítmica que no està absenta de tensió harmònica amb acords dissonants (de 2es menors), que a poc a poc condueixen als remolins de notes del saxo soprano que apareix amb el recurs del buf d’aire sense produir sons determinats, els quals només paulatinament van apareixent establint contextos sonors eteris, vaporosos, creant una tensió auditiva que es resol amb la desaparició del so. La improvisació amb els remolins del saxo i els trinats del piano (amb acords de 2a o els unísons repetitius) creen una sonoritat per moments pròxima a les improvisacions de la música hindú.

Ready!: a més de la peça que dóna nom al treball, és la més intimista de totes. Els sons escorcollats, malavinguts, tot per explotar els extrems dels instruments. Silencis carregats de meditació, sentits i oïts, premonitoris que s’intercalen entre arravataments de sons, crits guturals, colps i puntejos de les cordes del piano, de tant en tant alguna reiteració d’unísons en la part greu del piano, una de les cèl·lules que caracteritza tot el CD, efectes de so increïbles com el buf del saxofon imitant una trompa de banya, fan de la peça una fantasia bigarrada. Fa la cosa que tots dos instruments tinguen extremades dificultats per sonar en aplec, per avenir-se, per entendre’s, al final una progressió descendent amb sons, fins aleshores (en aquesta peça) més o menys tradicionals, es barregen, s’uneixen i just al final demostren per què estan llestos.

#BalladeModeON: simplement una balada per on poder descarregar tensió, on escoltem una introducció jazzística més tradicional del piano, el qual dóna un matalàs idoni per tal que el diàleg íntim amb el saxofon tenor s’inicie portant-nos a una meditació romàntica. Aquest romanticisme però, no és altra cosa que unes suggerents línies melòdiques amb reminiscències a altres balades jazzístiques inevitablement sensuals, unes harmonies efectistes que realcen la melodia i una aproximació a la tonalitat convencional, amb una conclusió en cadència perfecta i major.

Sneaky steps: potser allò fortuït és que el primer so convencional triga dos minuts en sonar o simplement és una vertadera peça psicològica, d’escena tensa hitchockniana. Acords tinguts, notes llargues i trèmols puntejats de les cordes del piano (semblant a una guitarra), se succeeixen fortuïtament, fins que els arpegiats de les cordes de manera descendent introdueixen el so repetitiu, ara esporàdic, recordatori. Bigarrats sons recolzats en els micròfons ajuden a mantindre la incertesa, amb absència de moviment (de pulsació) fins que tornen a aparèixer els passos marcats i repetitius de l’uníson en el piano, mentre que el saxo soprano ejacula sons inconnexos, fortuïts i sincopats. La peça acaba amb el pas marcat, martellejador tancant el cicle, el disc.

El treball discogràfic editat i produït per la discogràfica manxega Clamshell Records inclòs en la serie Vector (more than jazz), acompanya les peces amb una poesia ex profeso de Chefa Alonso, qui ben bé descriu l’intra-argument de la música. De l’aplec ben avingut. No obstant açò, a aquells que pensen que la música contemporània és un fet musical incomprensible, buit o fins i tot superficial, vet ací una magnífica mostra de l’elaboració creativa, l’acurada responsabilitat interpretativa, més enllà de la dificultat i la manifesta desimboltura dels intèrprets, d’unes músiques carregades de missatge, de context, de sentiment, i fins i tot de fil conductor intern i extern.
Sense cap mena de dubte és un treball molt recomanable, una gran proposta de músiques actuals, sobretot, per la seua acció terapèutica: posen-s’hi els auriculars, cloguen els ulls i en acabar les sonades derives, els deixaran absolutament... ready!


 

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat