Tastos sensorials de músiques nadalenques

17 desembre 2014 01:00h
SuBLiMe Christmas”. Spanish Brass Luur Metalls.
 1CD, DDD-TT: 52’49’’

El treball discogràfic que acaben de presentar els veterans adolescents de l'Spanish Brass Luur Metalls (SBLM) per a celebrar el 25è aniversari, està novament dedicat a la música nadalenca (dins el Festival SBALZ 2014 ja van presentar un recopilatori dels seus 25 anys de trajectòria, “SBLM 25”). Dic novament, perquè no és el primer disc dedicat a les músiques nadalenques, ja que el 2006 oferiren un impol·lut i bigarrat recull d’aquestes músiques juntament amb l’Orfeó Navarro Reverter (Retaule de Nadal. Anacrusi, 2006).

Una de les principals virtuts del grup, o si fa no fa la millor, és la facilitat explícita i desimboltura per adaptar-se als estils, no només els sons de cadascun dels instruments de metall del quintet, sinó les sonoritats compactes, el resultat sonor de tot el conjunt col·locat tècnicament a les diverses estètiques, músiques i combinacions musicals a les quals s’han avesat. Hi ha una definició sonora de conjunt de cambra treballat, estudiat i assolit. Això, clarament els possibilita a aventurar-se amb un ampli repertori, i heus ací que porten vint-i-cinc anys al més alt nivell, situant-se fit a fit entre els millors quintets de metalls del món.

El ventall de possibilitats els ha situat a l’altura internacional en què s’hi troben, al capdavant dels versàtils quintet de metalls amb repertori, posada en escena i interpretació acurada des del clàssic més museístic a la música tradicional (Metalls d’estil, SB Produccions, 2013), al jazz, music-hall cabaretístic i la música clàssica d’avantguarda 'ex profeso' per a quintet de metalls de compositors vius i en actiu, fent una gran (i afortunada) aposta per les noves creacions de repertori original.

Ara hi tornen amb l’ambient nadalenc, amb peces procedents del món anglosaxó on els 'Christmas Carols' tenen una significança afegida dins la societat. Es defineix al llibret adjunt el fet musical al voltant dels 'Christmas Carols' com “un arrelament social sensiblement més accentuat que a les terres properes al Mediterrani”; aquestes cançons de Nadal van més enllà de la lloança religiosa o expressió de fe de les tradicionals nadales que tenen un recorregut ben acotat, posem per cas les europees, les nostres pròpies, esdevingudes fil musical d’enregistraments 'low cost', on les músiques prenen més un ús religiós tant en la temàtica com en el fet musical, les cançons de Nadal, 'Christmas Carols' o 'Christmas songs' la temàtica de les quals prenen un sentit profà tant en la mateixa música i algunes lletres, com en l’ús que se’n fa d’elles, cosa quasi impensable en el nostre entorn social.
 

 
Malgrat que a priori tenia les meues reticències davant d’un nou recull de músiques nadalenques, tan gastat i explotat, atorgat el beneplàcit de la interpretació d’alt nivell (avalat pel conjunt), la sublimitat a què al·ludeix el títol del CD fa legítimament honors als arranjaments (sense menysprear la qualitat interpretativa). En aquest SuBLiMe Christmas, com en altres treballs del conjunt, han gaudit de comptar-ne amb magnífics arranjadors (i compositors) que els han abastit de versions sensacionals, revisionades, retornant-les interessants amb sorpreses per les referències o cites musicals que s’introdueixen. De fet, agraeixen ells la feina, al llibret adjunt, als arranjadors Albert Guinovart, Ed Hirschman, Michael C. Green i Carlos Benetó. Certament, han fet una feina de regeneració, de posada en vàlua, de llavat de kitsch i cal reconèixer-ho que s’han reeixit amb solvència.

No és gens fàcil, des de la composició, però tampoc amb la interpretació, mamprendre clàssics nadalencs i capgirar-los de manera que tornen a sorprendre intèrprets i oients, sense perdre l’essència que els faça identificables però alhora innovadors, perquè com ocorre amb alguns clàssics, les nadales i les músiques adjacents han caigut en la més pregona i absurda banalitat i prostitució. Com a resultat han revaluat nadales tradicionals i tan familiaritzades com Fum, Fum, Fum o algunes tan universals com White Chritsmas d’Irving Berlin (1954) o The little drummer boy de Katherine K. Davis (1941) per triar-ne ara algunes. Han demostrat novament la versatilitat de la música a bastament coneguda i assimilada amb escreix arreu d’on se celebra el Nadal. Ací, en el disc, es manipula amb consciència i, la desimboltura i, l’ofici del quintet és ben plausible per traure-li el suc a les interpretacions.

Val a dir, justificant l’avinentesa del disc, que s’ha dut a terme per recordar, o si es vol commemorar, la bona acollida que han tingut els SBLM als EUA justament durant les vacances nadalenques al llarg dels darrers anys on no han faltat a la cita tampoc enguany. Així doncs, queda la justificació molt més vinculada a la idoneïtat de deixar constància de les peces que han anat interpretant en gira per dates nadalenques als EUA.
 
En el disc tornen al recurs d’intercalar estètiques, encara que amplament és un treball discogràfic basat en el llenguatge i possibilitats que ofereix el jazz des d’un so més contundent o compacte amb una influència dels conjunts big bang, on els 'crooners' nord-americans d’antuvi feien seues aquests “cançons de Nadal”, fins un swing més lliure, passant pel bossa nova i el mestissatge rítmic i melòdic del jazz llatí (Three free Kings, de J. H. Hopkins, Jr.), també tenen cabuda les estructures lliures de tradició occidental (Angels We Have Heard on High, Campanas de Belén), fins i tot el barroc, arranjat des de l’orquestra al quintet de vent (Concerto Grosso in G minor, Op. 6 núm. 8” proclamant fatto per la Notte di Natale de l’italià Arcangelo Corelli)


 
Concerto Grosso in G minor, Op. 6, n 8, en tres moviments (fatto per la Notte di Natale): 1. Vivace-Grave e sostenuto-Allegro, 2. Adagio-Allegro-Adagio, 3. Vivace (Minuetto)-Allegro-Largo (Pastoral): arr. de Calors Benetó; cal tindre en compte que no és una obra ideada per a quintet de metalls, sinó que la composició original és per a orquestra barroca amb clavicèmbal (o orgue), el resultat de tot el Concerto Grosso adaptat als timbres i possibilitats de fer l’acompanyament contrapuntístic amb pocs instruments i a més tots de metall (una de les excel·lències que se li atribueix a l’obra original és justament això, l’excel·lència tímbrica, les textures i els contrastos de colors sonors que aconsegueix Corelli) és resolutiu, ben bé entenem què és el Concerto Grosso opus 6 núm. 8. També cal tindre present que no és, òbviament, una interpretació historicista, sinó una adaptació, i en qualsevol cas una versió (pròpia), és per això que els tempos són una mica desorbitats (Molto Vivacce en compte de només Vivacce del 1r moviment; el criteri marcarà tot el Concerto Grosso: 11’17’’) alhora que es perd el caràcter escurçat del so, o altres possibilitats i peculiaritats pròpies de la corda, com per exemple en la introducció (Vivacce del 1r moviment). El 2n moviment, malgrat també caure en l’augment dels tempos, potser és més acceptable, donada la solvència tècnica amb què resolen l’Allegro central i la correctíssima afinació dels contrapunts de sengles Adàgios amb els baixos descendents i les melodies en els instruments aguts de manera imitativa. La solvència tècnica de cadascun dels instrumentistes fa que l’efecte virtuosístic del 3r moviment resulte brillant, tot i que hi tornen amb massa tempo, és ací on millor, donada la càrrega virtuosa que fins aleshores no havia fet massa presència, se’n reïxen i passa desapercebuda la mancança de contrastos tímbrics i alguna que altra frase violentada, sobretot en els forts a tota velocitat. El Largo, la part final, dóna fe dels excel·lents engranatges sonors, de quintet profundament treballat amb mecanismes de cambra assolits, amb una molt bona afinació i compensació de veus. En general, fan la seua versió, amb la seua adaptació, conscients (supose) de les dificultats que ateny una decisió així; col·locant la peça davant les altres, d’altre estil i estètica, fa la cosa que no és on millor s’esplaien.

Angels We Have Heard on High: una cançó de Nadal tradicional de l’àmbit anglosaxó, amb arr. d’Albert Guinovart, obri una nova fase i llenguatge, encara que aquesta, el llenguatge, s’encabeix encara dins dels estàndards clàssics. A partir d’ací el quintet se sent molt més còmode, amb sonoritats més exuberants, timbres persuasius i recursos diversos que engrandeixen en gran mesura els excel·lentíssims arranjaments que s’han agenciat satisfactòriament. La versió juga amb les pulsacions, amb una primera part de pulsació binària (compàs de 2/4) que es repeteix jocosament amb pulsació ternària (3/4), a mode de vals. Presenta dues seccions (A-B) que es repeteixen. De la senzillesa han fet una bona originalitat.

O Come, o Come, Emmanuel: arr. d’Albert Guinovart és una d’aquelles melodies amb lletra que es perd en la profunditat dels arxius. Coneguda a Europa com a Veni, (Veni), Emmanuel es té constància que la lletra procedeix de la barreja en el S. XII de diverses antífones. La música del segle XV prové d’uns himnes franciscans francesos per a l’ofici de difunts amb la lletra del Libera me. No se sap ben bé en quin moment la melodia es deslliurà de la lletra (dels franciscans) i s’uní a la barreja d’antífones del segle XII, allò que sí se sap és que en el moment que es produí la unió es canvià completament l’ús. En 1851 John M. Neale féu una traducció a l’anglès, aleshores l’església anglicana la féu seua com a música d’advent. Una de les versions més esteses és sens dubte la que féu l’hongarès Zoltan Kodaly. La melodia ha estat amplament arranjada i introduïda en moltes composicions per exemple J. Barnes (2nd Symphony), J. Macmillan (Concerto for percussion & orchestra). La versió dels SBLM és saborosa pel ritme sincopat (de pulsació binaria) i els contrapunts sovint contrastats (greu/agut) o emparellats (trombó/trompa, trompetes), fa de bon tast (de durada breu), certament se’n diu i es toca molt, amb poc de temps. Una joieta ben acurada.
 
God Rest Ye Merry, Gentlemen: arr. d’Ed Hirschman, es recull de l’àmbit popular durant el S XVIII, però la popularitat li arriba en recollir-lo Dickens en el seu Christmas Carols (1843). També ha estat emprat per altres compositors com és el cas de la Carol Symphony de Victor Hely-Hutchinson. La versió comença amb un coral (clàssic) que desenllaça amb unes harmonies fluctuants i indefinides de caràcter jazzístic (pròximes al free jazz), mentre la melodia passa pels diferents instruments; de sobte el ritme canvia al son i seguint amb un llenguatge jazzístic sona la melodia. La segona part mamprèn novament la línia clàssica (com en la introducció), es torna a repetir la secció fluctuant (harmònicament) per acabar amb una reexposició del coral donant-li una sensació polifònica coral, al remat l’espiritualitat sobreentesa. Una barreja d’estils, llenguatges, sensacionalment i brillantment interpretada (de les millors peces del disc)


Clearly Midnight: de Richard Storrs Willis, amb arr. de Michael C. Green. Ja havia parlat dels magnífics arranjaments, però la feina de Green amb la senzilla melodia de Storrs Willis (compositor d’himnes, 1819-1900) fent d’ella una balada jazzística atractiva, reflexiva (reflectively diu la partitura), desenvolupant la seua breu melodia de set compassos fins convertir-la en una mena de fantasia on sembla voler introduir altres cançons de Nadal, aquelles notes amb les trompetes que anuncien el White Christmas... simplement una feina d’enginyeria compositiva. Amb molt de gust, i claredat.

What Child Is This?: arr. d’Albert. Guinovart, si ben bé la melodia és la coneguda cançó tradicional anglesa Greensleeves, en l’àmbit anglosaxó nadalenc està vinculada a la lletra de Chatterton Dix. La peça no presenta massa novetats. Ben resolta, és un dels bons exquisits tastos nadalencs del disc.

Lo, How a Rose E’er Blooming: arr. d’Albert. Guinovart, d’origen alemany, unes de les primeres harmonitzacions fou la que féu Michael Praetorius en 1609. Durant el S. XIX passà a l’àmbit anglosaxó gràcies a les traduccions i les harmonitzacions en forma d’himne, emprant-lo tant els catòlics com els protestants. Aquesta versió és prou fidedigna a algunes de les versions escrites per a cor, mantenint dues seccions contraposades, una de textura contrapuntística amb altra de melodia acompanyada. Una peça breu ben resolta.

Carol of the Bells: de Mykola Leontovych, amb arr. d’Ed Hirschman, malgrat que el fil musical i la BSO hagen fet podrir la coneguda melodia de l’ucraïnés Mykola, la melodia obstinada el delata en pel·lícules comercials com Solo en casa; com sol esdevenir amb altres compositors, sovintegen els casos en què una melodia no deixa veure l’arbre, en aquest cas una ampla producció de música coral i fins i tot una òpera inacabada pel seu assassinat (estrenada als EUA en 2003, cent anys després del naixement de Mykola), aquesta versió no presenta massa novetats respecte a les moltes versions en diferents estils (fins i tot el pop amb Jessica Simpson) ací però, Hirschman incideix en l’obstinat original per acaronar una textura pròxima a la cinematografia, enèrgica i profunda. La segona secció introduïda per un solo brillant de trompeta sembla aproximar-se a una cadència barroca, pròpia de l’orgue de les Tocates i Fugues bachianes; prompte però mamprèn la idea original. És interessant la proposta i la interpretació sublim.


Fum, fum, fum: arr. d’Albert. Guinovart, la dosi de 'nostrisme' és probablement un doll d’originalitat destacada entre totes les peces del disc. Ja advertíem, fer un treball a base de melodies a bastament conegudes és un risc però aquesta versió del tradicional Fum, fum, fum se n’ix de mare, amb tota la bona intenció de l’expressió que vol ser elogiosa. Arravatada, original, múrria, atrevida i a més referencial, amb aquell altre brivall disfressat de bruixot de Dukas. Genial i cridaner. Un encert, magníficament interpretat.

What, Child?: arr. de Michael C. Green, gosadia?, valents?,... la pista huit (What Childs is This?) és una versió (conservadora, amb poques novetats) del Greensleeves, ara, amb altre arranjador, ens la tornen permutada, ampliada, carregada de jazz, d’originalitat i amb una cita musical, ben descarada de les primers notes de la Wiegenlied op. 49, núm. 4 de Johannes Brahms (Cançó de bressol). Una de les millors peces del disc i una interpretació d’una solvència i resolució tècnica absoluta. En la comparança de les dues versions, guanya... (el senyor Verd)

The Little Drummer Boy: de Katherine K. Davis, arr. d’Albert. Guinovart, ens trobem amb un nou repte, igual com passà amb Fum, fum, fum, en retrobar-nos amb cançons de Nadal del nostre àmbit sonor, El xiquet del tambor (el raphaelíssim Tamborilero), se’ns presenta amb una primera secció de melodia acompanyada, amb unes sonoritats prou clàssiques, sense dificultats dissonants, la segona secció intenta moure les harmonies, però la melodia no dóna més de si i es fa reiterativa, no obstant açò, les sonoritats del quintet són tan espectaculars i sobradament impol·lutes que sembla fins i tot atractiu. Ben bé plàcid a l’oïda.

White Christmas: d’Irving Berlin, amb arr. d’Albert. Guinovart, ara altre clàssic del Nadal,  l’oscaritzada del patriota Berlin White Christmas. Una introducció ens deslliga del títol, ens condueix cap a l’efervescència harmònica fins un recés breu que mamprèn la melodia amb un acompanyament sincopat (que quasi demana la versió original). Els timbres dels metalls s’esplaien, folgadament homogenis, allò que diuen: empastament sonor, aconsegueixen atorgar-li una qualitat que per si sola la peça necessita. La demana.

Linus and Lucy: de Vincent Guaraldi, amb arr. de Carlos Benetó, ja ho advertien els SBLM que “menció a banda mereixien les dues peces” del 'jazzman-pianista' de San Francisco. Popularitzada per la sèrie Snoopy i atribuïda al personatge de Charlie Brown i inclosa en l’àlbum A Charlie Brown Christmas, la tuba s’identifica amb el ritme arpegiat original, prompte apareix la melodia sensual, hipnòtica i les frases de pregunta resposta a tot jazz. Si volen una raó més per escoltar aquest disc, heus ací una de pes. El quintet gaudeix i ho transmet amb solvència i sobradament. La dinàmica, la frescor de les trompetes, les respostes eloqüents del trombó i la trompa són coherents. Genial, fantàstic i de bona factura. L’arranjament és de molt bona qualitat, original i dels millors que s’inclouen en el treball.

Christmas Time is Here: de Vincent Guaraldi. Amb arr. d’Ed Hirschman a ritme de bossa nova comencen aquest estàndard de Guaraldi, també conegut per l’àlbum A Charlie Brown Christmas, crea una expectació rítmica que tan prompte es deté en un fragment lent com enceta novament el bossa nova donant pas a uns solos de trompeta, quasi a l’estil del free jazz. Una raó més qualitativa del disc, i crec que en van unes quantes. Excel·lent arranjament i supèrbia interpretació.

Campanas de Belén: arr. d’Albert Guinovart, ens hi trobem amb el darrer referent que ens quedaria més a prop per context sonor. Sense abandonar la melodia acompanyada, amb la melodia principal de la nadala ben reconeixible, ací Guinovart sí arrisca molt més, emprant modulacions atractives que li donen innovació i uns canvis de pulsació magnètics. De tira i arronsa coherents, ben mesurats. La secció final, amb el lent i l’accelerando continu és ben saborós i autèntic. Una vegada més el desplegament de recursos, o domini tècnic, dels instrumentistes és d’una qualitat superior.
 

Three Free Kings: J. H. Hopkins, Jr. Arr. de Michael C. Green, és el darrer tast sensorial, de sublimitat que inclou aquest disc. La peça de Hopkins de 1857 sembla està basada en melodies medievals, en qualsevol cas, grups de música celta-medieval han fet les seues versions (The Mediæval Bæbes és un exemple). Si haguera de triar una de les peces, potser seria aquesta, amb un llenguatge completament jazzístic, a mode de big band de jazz llatí, amb ritmes de son, presenta una versió de la popular nadala descriptiva sobre els tres reis d’orient del rector de l’Església Episcopal de Crist Williamsport. Green ací ha demostrat que és un amant de les cites musicals, (abans però ja ens havia recordat Brahms) ara ho fa amb Peer Gynt de Grieg, concretament del motiu melòdic del quart moviment de la Suite núm. 1 op. 46 (A la cova del rei de la muntanya). No caldrà insistir amb la qualitat del quintet, s’hi troben còmodes amb el llenguatge i se’n reïxen per totes bandes. L’arranjament ajuda molt però, la posada en solfa és espectacular.

Una grata sorpresa, que fa caure de tos el mur de l’anormalitat lingüística i que porta camí de ser quasi una mena de Guerra Santa, en un sentit 'sociolingüístic-musical', és que el llibret adjunt, els crèdits i les explicacions les poden llegir, gaudir i entendre en anglès, valencià i castellà. Això, tan simple i normal, que vinga de la mà de grups capdavanters és un bon ajut i un exemple a seguir (que molts grups refusen inexplicablement), els atorga (almenys jo humilment els ho concedeix) un lloc a l’Olimp dels músics políglotes.

En definitiva, si encara no tenen decidit un regal, un detall d’aquells que marquen la diferència, per a aquestes festes nadalenques, quedaran amb  els seus familiars, amics o enemics sublims excelsament. Què els ve de gust una mistela, uns rosegons o un tros de torró, apa! Amb la menja i la sobretaula, deixen lloc a l’estómac per a la música i més si és tan sensorial i ben interpretada. Així, no pot hi haure cap casa amb un Nadal trist, mengen i escolten Sublime Christmas, quedaran satisfets.

PD: poden adquirir el disc Sublime Christmas, escrivint a aquesta adreça electrònica: info@spanishbrass.com


 
next