2CD, DAD. CD1 TT: 35’ 1’’ CD2 TT: 37’59’’
Una dita jocosa i percentual, que no hauria de sorprendre ningú, diu que al meu poble, i a molts altres del País Valencià, alces una pedra i a sota hi ha cinc clarinets. Gens metafòric això, és una obvietat que a casa nostra hi ha molts, moltíssims clarinetistes, perquè l’element sonor que alimenta bona part de les bandes és justament l’instrument de virtuosos com Woody Allen o John Helliwell (Supertramp) i el meu entranyable Giora Feidman.
Malgrat que hi ha clarinets per centenars, és una autèntica raresa trobar en el panorama musical valencià un quartet de clarinets, i ja no diguem un ensemble familiar, com sí ho és, molt més habitual, un quartet de saxofons. Els motius, crec no caldrà indicar-los, ja els he exposat reiteradament, els de les polítiques culturals i els que se n’aprofiten aglutinant subvencions de ral aburgesat ja saben ben bé de què va la baina, i els que no volen veure-ho ja s’adonen quan hi volen viure i no arriba el manà per a tant de penitent.
Un d’aquest grups, dels poquíssims quartets de clarinets professionals que rutllen per aquesta terra sonora, són el Cuarteto de clarinetes “Vert” (en homenatge al compositor carcaixentí Joan Vert) els quals acaben de publicar la tercera entrega de les seues particulars essències: Esencias 3. Un doble CD amb composicions originals per a quartet de clarinet. Cal recordar que el quartet compta amb una trajectòria professional significativa (suficient) tant com a conjunt, com a nivell individual de cadascun dels membres i a més a més aquest és el seu quart treball discogràfic.
En general els llenguatges de les obres estan sobrepassats i esgotats (suats), per la quantitat d’obres que s’han creat i que segueixen creant-ne amb llenguatges neoclàssics o neoromàntics que no aporten cap novetat, ni evolucionen cap enlloc, sinó que fan voltes i voltes a la suposada descripció, imaginària, i de vegades només creïble amb la visió idíl·lica (i bona fe) del compositor, però que amaguen rere seu una estructura idèntica en totes i que tant fa que descriguen una batalla d’huns que una baralla d’elefants, una albada que un feix de llum artificial. Exòtic de vegades, però massa kitsch.
La qualitat interpretativa, o en si el mateix resultat sonor de tot el conjunt és divers. Agredolç en essència. Moments interpretatius ben encertats que coincideixen amb les obres que presenten un llenguatge més clàssic i inexactituds pel que fa a l’assemblatge sonor dels quatre clarinets i una afinació desajustada momentàniament. Trobe a faltar un mecanisme més pulcre de conjunt de cambra, i no tant quatre clarinets que toquen bé però no empasten els sons, on el clarinet baix i requint semblen ser excessivament els extrems, mentre que els dos clarinets, o de vegades un clarinet alt, fan les seues sense connectar o omplir un bloc sonor homogeni. No és una pauta continuada però, si ben bé en algunes obres sí aconsegueixen aquesta homogeneïtat, en les obres amb un llenguatge més contemporani el descontrol, la divergència i la individualitat fan massa presència.
No obstant açò, cal reconèixer que gràcies a l’esforç i fidelitat a aquests estils de músiques, del Cuarteto de clarinetes Vert, s’hi mantenen uns estàndards interpretatius de músiques que quedarien oblidades de no ser pel seu entossudiment i bona voluntat.
Impressions: de José Grau Benedito, l’obra compta amb dos moviments Preludi i Vals-Danzón. El preludi, amb un llenguatge semijazzístic, idealitzat per alguns glissandos, és rítmicament enèrgic, fregant un rag time. Basat en unes textures fugades o imitatives. En general el llenguatge malgrat ser consonant aposta per la llibertat melòdica i harmònica, allunyant-se dels convencionalismes clàssics. És, aquest primer moviment una de les peces més interessants del treball. Pel que fa a la interpretació, hi ha certs desajustos d’afinació que afectaran a tota l’obra (sobretot el clarinet en mi b o requint). El vals-Danzón compta amb dues seccions determinades pel ritme de sengles estructures fixes; pel que fa al Danzón, ja que el Vals no presenta cap novetat, tret d’exposar la melodia romàntica que després variarà a gran velocitat, creant de vegades un garbuix de sonoritats que el quartet soluciona tocant-ho tot fort i amb la finalitat d’arribar junts al final, sense compensar veus, amb una sensació de descontrol.
Cantos del mar: d’Esperenza Zubieta Trives, l’obra consta de tres moviments descriptius Andante, Adagio misteriosos i Andante-Moderato. Amb la finalitat de representar els turments (psicològics, socials i creatius) de la poetessa Alfonsina Storni, l’obra s’estructura en tres moviments marcats pels adjectius descriptius tot i que és ben cert que els adjectius (alguns dels molts que s’hi pretenen musicar) són apreciables, la programàtica respon a la imaginació idealitzada de la compositora. Els compositors s’entesten en descriure històries cada vegada més rocambolesques i complexes i el resultat és que la música es justificaria millor sense cap programàtica, i cadascú que se les imagine com li suggerisca la solfa. Les estructures són prou lliures, predominant els plànols sonors amb molt d’efecte sonor de caire impressionista i algunes melodies ben reconeixibles. El so vetllat del quartet, que per moments arriba a embrutar-se d’aire pels atacs en pianíssim o interrompre lleugerament, amb alguns desajustos d’afinació (novament el requint) no ajuda gaire a suportar una obra que es reitera pel que fa a idees o seccions. Atractiu és el tango (quasi tango) del segon moviment i alguns acords coloristes.
Pa que guzte pa tocá: de Pere Sanz Alcover és una buleria, que com el mateix llibret explica, està composta “amb una senzilla estructura A-B-A”. Ací s’empren a més del caixó flamenc (interpretat pel compositor Sanz Alcover) percussions corporals (palmades) típiques d’aquestes músiques. El quartet s’hi troba còmode i ho resol amb elegància però la senzillesa del pal flamenc i de la matiexa composició no presenta cap dificultat. Les seccions que solen improvisar els cantadors en aquest cas estan ben premeditats i acotades, això tal vegada li trau sorpresa i efectivitat encara que l’exotisme el té guanyat tot i que el títol és galdós i li trau rellevància (encara que es perseguisca la desimboltura, aleshores per què no unes improvisacions lliures i ex profeso?).
Chacona: de Santiago Quinto Serna, l’obra basada en un baix obstinat que el compositor ha pres del cinquè moviment Chacone de la “Partita per a violí sol núm. 2, BWV 1004” de Johann Sebastian Bach, evoluciona a través de les diverses variacions del mateix tema establert pel baix obstinat. Algunes d’aquestes variacions són interessants, altres cauen en la reiteració, o com el mateix compositor explica en “l’obstinada testarrudesa,.., com si el tema del baix pogués seguir rondinejant per sempre”. La interpretació no l’ajuda gaire, donades les diverses vegades en què es troba a faltar un so compacte i homogeni, d’assemblatge, de procediments de cambra.
Cuarteto nº 1, Op. 35 “Trágico”: de Javier Pérez Garrido, també de caràcter programàtic, en tres moviments I La llegada de la muerte, II Llanto elegiaco, III Danza de las ánimas; el primer moviment es basa en el desenvolupament del tema arpegiat i escurçat, del qual naixen idees secundàries, de vegades en Allegro (diabòlic) d’altres en Lent (amb tres seccions diferenciades per la tonalitat i el tempo), el llenguatge és consonant encara que introdueix unes fortes dissonàncies atractives, la interpretació per moments es deslliura dels assemblatges i s’interromp l’essència harmònica tot i que el resultat general és correcte; pel que fa al segon moviment, un Lent (adagio) està basat en una melodia acompanyada que pretén ser trista i d’una obscuritat profunda, la qual compta amb unes sonoritats del quartet amb el so vetllat que no se’n reïx, ja que el so en piano està excessivament brut i els atacs són imprecisos; el tercer moviment, “una endimoniada i neotonal fuga” que es justifica per la reiteració de la melodia i el ritme que caracteritza l’estètica neotonal, encara que tota ella és completament consonat. És sens dubte la millor peça (o moviment) de tot el treball discogràfic i on millor interpreta el quartet.
Pasodoble per a quatre: de Juan Bta. Meseguer Llopis, el qual ja explicava en el llibret adjunt que l’originalitat radica en la pròpia instrumentació pensat pel que fa a la seua interpretació pel quartet de clarinets. La interpretació és correcta ja que l’obra no presenta cap dificultat, ni novetat, tant és que el mateix autor diu és “una peça original i divertida per a tot tipus d’oient”. (Deixem-ho córrer)
Molly Overture: de Rodrigo Buenestado, és de les poques mostres no programàtiques, la melodia recorda molt, moltíssim, a altres obres per a clarinet del mateix estil com la “Sonata per a clarinet i piano” de Bernstein o fins i tot el “Concert per a clarinet i orquestra” de Copland. El seu llenguatge està fregant el jazz, tal i com el concebien els compositors clàssics americans del primer terç del segle XX quan escrivien per a orquestra. L’obertura, consonant i tonal, és jocosa, i suggestiva en la seua part central més lenta on el quartet torna a caure en sonoritats vetllades excessivament brutes (amb aire) i algunes que altres desafinacions (incomprensibles), la darrera part mamprèn la idea melòdica del principi (a mode de reexposició), molt més entrebancada rítmicament on introdueix efectes de so de les claus, esclafits dels dits, canvis de ritme engrescadors, però tot i que els assemblatges entre els quatre clarinets són novament defectuosos, interromputs, és la millor obra (íntegra) de tot el treball discogràfic.
Promenades suite: de Vasco M.N. Pereira tanca el treball amb una suite programàtica amb quatre moviments, quatre passejos: I A la campagne, II En charrete, III Á la mer i IV Pour le Guadiana, de les quals diu el compositor “són quatre records de viatges amb una flaire impressionista, amb la intenció de fer la sensació d’improvisar com en el jazz”. Cada moviment porta el subtítol adient, en el primer moviment s’indica: “diumenge al camp, amb el seus jocs, corregudes,…” comença amb unes textures impressionistes de colors sonors que prompte pren un caràcter rítmic que recorda molt a la tercera peça per a clarinet sol d’Igor Stravinsky que es combina amb textures subtils. En el segon moviment diu: “el passeig en cotxe de cavalls per Sevilla, els cascos del cavall, el soroll agut metàl·lic del cotxe, els sonalls,… Amb un petit homenatge a Piazzolla” de caràcter rítmic, quasi indefinit o descompassat empra un llenguatge més desimbolt, allunyant-se de la tonalitat, tot i que manté certa consonància, ple que fa al ritme s’assembla a un tango mal mesurat, homenatjant Piazzolla i melòdicament (tot i que no hi ha una melodia fixa o definida per graus conjunts) s’ensuma aquell fabulós disc de 1982 “Oblivion” (Oblit) de tangos per a orquestra; el tercer moviment explica el compositor: “el primer dia de platja i els jocs en les gèlides aigües de l’Atlàntic” ací torna a l’efervescència de les textures que comencen amb consonància, aprofitant un ritme cronomètric i equidistant que a poc a poc pren més presència que alhora que la textura polifònica a poc a poc s’embruta (afortunadament) de dissonància i línies superposades suggestives, després d’una secció vaporosa d’acords ampul·losos, una segona secció reprèn el ritme inicial ara sincopat, conduit pel clarinet baix mentre els clarinets fonamenten una melodia consonat creant polirítmies interessants i deixant de banda la polifonia contrapuntística sinó més bé per moviments paral·lels; el quart moviment indica: “el viatge fins a Sevilla, la retrobada amb Andalusia i amb el flamenc”, sens dubte és el més avantguardista de tots els moviments, uns efectes amb les claus i una nota pedal fan de bordó per a una suggestiva melodia formada sobre l’escala hispanoàrab (per allò de la referència a Sevilla,..), prompte aquesta melodia s’organitza al voltant d’un ritme “afandangat” que no deixarà de persuadir i voler definir-se. Lleugeres inclusions a la tonalitat major rondinegen el mode frigi (el de l’escala hispanoàrab). Els acords, excelsament coloristes, seguint el recurs impressionista” prenen importància abans d’arribar a la coda, un allegro virtuós, amb lloc pels darrers moviments paral·lels. Per coherència compositiva aquesta suite és la millor composició de totes les incloses, fins i tot la interpretació és ben ressenyable. També, probablement, el compositor portuguès és, de tots, el més experimentat i qui té un catàleg més extens, de tots els que formen el treball discogràfic.
Contrasta (incongruentment) doncs, la nova col·laboració (també ho féu en Esencias 2) amb una sensacional il·lustració del pintor i escultor carcaixentí Pasqual Boqueta d’estil cubista amb les estètiques, neoclàssiques, neoromàntiques o neoimpressionistes dels continguts musicals del treball discogràfic.
Malauradament el valencià, com a llengua culta per explicar el contingut o simplement per manifestar un bri de diferència, ni que siga geogràfica, és anecdòtic, per no dir residual, reduït als cognoms i a la bona voluntat d’algun títol, com és el cas d’Impressions (Grau Benedito) o Pasadoble per a quatre (sic) (Meseguer Llopis). En les anteriors entregues de la sèrie d’Esencias el llibret adjunt sí contemplava una idea políglota per explicar el contingut: la música original per a quartet de clarinets.
PD: si volen adquirir “Esencias 3”, es troba disponible posant-vos en contacte amb el mateix quartet: www.cuartetoclarinetes.com
