El Festival Pin Pan Pun Collapse 2015 és un festival que ha evolucionat cap a la informalitat, entenent-la no com una excentricitat o una exuberància de rebels amb causa, sinó amb un leitmotiv: “la gestió independent, la senzillesa i el treball dur”, el qual apunten “ha de ser el procediment de la cultura”, però que alhora ha sabut adaptar-se a les pròpies necessitats i a la recerca de la formalitat, entenent d’això, que l’absència de procediments formals habituals li atorguen un tarannà sense forma ortodoxa, per això informal (no com a sinònim de brètol, sinó com a negació de la forma estàndard establida per ritus ancestrals apropiatius i excloents). El festival pretén establir un mecanisme o una concepció de la cultura que fins ara a València, “ha estat enfocat cap al malbaratament faraònic en actes i estructures”. Ací, trobaran la negació de l’ortodòxia, d’una forma maratoniana assignada al fet musical, llunyà dels procediments ritualistes, i pel mig, durant dotze hores músiques de l’escena local que busquen públic potencial. Toquen la seua, si els deixen, i heus que ací estem nosaltres, per a qui vulga escoltar-los.
Una bona manera d’aproximar la música al públic potencial és proclamar —o anunciar— el festival, amb un to desenfadat i amb una bona dosi de llenguatge sincer, pròxim i real, com han fet els organitzadors. Això implica emprar en el redactat noms i adjectius propis dels registres urbans, de manera que el ganxo publicitari —no s’espanten que la música també cal vendre-la— siga atractiu com el «sssips» d’una llauna de Coca-Cola o l’olor a torrefacte d’un cafè de màquina de bar. En resum, certa dosi d’informalitat que ens dirigisca cap a la normalitat i ens allunye de l’ortodòxia, tot i que encara s’ensuma cert regust per la clandestinitat, el conformisme amb el tarannà underground i l’estètica diferencial on s’hi troben cofois tant els ortodoxos com alguns dels heterodoxos. Alguns per dret de cuixa i alguns altres per protegir el seu art de màcules i intromissions. Malauradament, cap dels dos, ni museístics ni transgressors sonors arribaran a copsar programacions en prime time, ni serà música de mass media, que tampoc no és un objectiu però la normalitat i que no li posen tanques al camp ja és un meta on acabar la marató. Així que com digué Webern (a Gershwin), “la música és música”, uns la fan i altres la reben i si la balança no és equànime, cal treballar per equilibrar-la. Altrament, es produirà un col·lapse. Aquest, ben desagradable i deshonest.
L’altra vessant del problema, la part econòmica, és a dir com garantir la subsistència dels músics participants i com fer que els costos de muntatge siguen proporcionals a les despeses ocasionades, que quadren les factures de despeses i ingressos, passa per dues vies: el mecenatge privat i la consciència de gratuïtat. Que no és poca cosa, ja que ni tenim una llei de mecenatge que ajude a posar deu euros desinteressadament, ni és atractiu invertir en cultura, ni estem acostumats a pagar, ni que siga simbòlicament, per un espectacle musical però, ací ens trobem amb qüestions educatives i sociològiques des de la concepció paternalista de l’administració fins al rebuig sistemàtic per rendibilitat electoral, passant per la concepció de gratuïtat de la cultura sota el paraigua que tothom hi té dret (que en té, però qui puga pagar dos euros, encara que estiga subvencionat —paraula que caldria eliminar del vocabulari de la cultura—, hauria de fer-ho, per allò del bé comú i la pròpia subsistència i viabilitat. I la cultura, certament ho és, que no caldrà dir que un poble es defineix per la seua cultura, tot i que no recorde qui fou l’infame que afirmà això i en què botons pensava).
Quan t’hi trobes amb el cartell del “Festival Pin Pan Pun Collapse” (cortesia de Martín López Lam), un dels primers festivals de música d’aquest any, que tindrà lloc el 10 de gener a l’Octubre, Centre de Cultura Contemporània, el disseny en si, ja és captivador, ideal per engalipar la vista i l’atenció dels nous públics, jovents i amants de l’heterodòxia. Bé, dirà vostè: que la senyora amant de la lírica verista no se sentirà atreta pel cartell? Val. Ja hi compta amb altres escenaris i contextos on podrà gaudir-ne, o potser no ho ha experimentat, ni l’han introduït i li falta informació per conèixer la manifestació artística i sonora. Potser molts no recorden que cada període estètic ha finat amb l’eclosió de noves propostes que amb el temps —variable— ha anat establint-se com a pauta, incorporant els seus mecanismes i assolint-se com a corrent. O, ara negarem que, per exemple, la reforma gluckiana de l’òpera no fou un controvertit colp baix als barroquismes dels castratis i les sopranos més faranduleres?.
Un però, afirmen els organitzadors que “totes les propostes estan fora dels estàndards musicals convencionals”, si ben és cert que es mouen en l’ambient underground i de minories, això implica acceptar que hi ha altre ambient convencional i hegemònic i per tant un dominant i dominat, al remat una música per classes, això, no limitarà la capacitat de moviment, d’influència, de contagi entre la pròpia música i el bescanvi i convivència de públics? Potser alguns es mouen a gust entre les minories, però això també li crea dificultats de supervivència laboral i creativa. I per altra banda, caldria definir fins a quin punt pot ser convencional reiterar programacions de músiques del XVIII i XIX i que no produïsca això una involució, un mur creatiu i evolutiu i una mortífera dosi de morfina acústica que silencia el coneixement i crea una inacció administrativa?
A recer d’això escrivia Franz Zappa: “Si volem desenvolupar qualsevol tipus de cultura musical que pague la pena per a generacions futures dels Estats Units, hem de revisar el sistema que determina com es fan les coses, per què es fan, amb quina freqüència es fan i qui són els encarregats de fer-les”. Crida el Festival Pin Pan Pun Collapse: “És hora de canviar!”, òbviament 2015, serà un bon any de canvi, estarem alerta, els escoltarem i en parlarem. De música, naturalment.
PS: si volen més informació del festival, facen clic ací: http://pinpanpunfest.wordpress.com/ d’altra banda, la cita de Zappa apareix (pàg. 197) al recomanable llibre “La verdadera historia de Frank Zappa. Memorias”, Frank Zappa amb la col·laboració de Peter Occhiagrosso. Traduït per Manuel de la Fuente i Vicente Forés. Editorial Malpaso, 2014.
