Enguany, per més inri, me l’he empassat dues vegades i mitja; quan ha fet esclatar el confeti ho he deixat estar. Tot i que no pensava dedicar-li cap esforç en digerir l’esdeveniment, poc musical i massa sociològic (o psicopatològic) del concert d’any nou, ja que la fita, la mostra o el fet musical organitzat pels vienesos no es mereix la més mínima reflexió, perquè és una cosa inamovible (arcaica en el fons i les formes), una cosa tancada hermèticament que té només un objectiu: la vanaglòria pueril de la classe dominant, docta, possessiva i contenidora d’un únic i hegemònic saber, una mena de continuïtat encoberta de la raça ària amb possibles i autodenominats intel·lectuals, o si més no una demostració de classes superiors dominants que criden: Món!, aquesta és la nostra música (per extensió: cultura) i nosaltres la fem possible.
El cas és que el concert havia comptat amb tots els ritus i procediments de sempre, de manera continuista, i això despertà interès per uns dies (o unes hores) en el públic televisiu, que s’ho mira des d’ací (o 35 països més), i després diu la seua. La diu, però, educat o condicionat per allò que veu i escolta durant anys, almenys, d’ençà que ha tingut accés a la televisió a casa el dia 1 de gener. El problema és, a tenor del mitjà, que qui no tenia televisió ni s’adonava del concert aleshores, ni tenia accés a la música simfònica (tret de les bandes), i hui, el públic televident jove que es decidisca a mirar-ho, ni es veurà reflectit, ni atret, ni encuriosit, ni engalipat… sinó que palesarà el més absolut rebuig, ho trobarà una cosa llunyana, de vells arcaics, i canviarà de canal o ben bé seguirà dormint la mona i ja l’avisaran per l’àpat. Per tant es crea un contagi, paral·lelisme o malaltissa equivalència: això, així, és la música clàssica. Tota la música clàssica i tots els músics clàssics són com els carques del concert del dia d’any nou. Opinió generalitzada, encara que nosaltres, amb la flauta a la boca i la nostra obcecació no ens done per reconéixer l’encaix actual de la música, avui, en la societat.
Fa uns dies escoltava com unes senyores (molt senyores de bé) comentaven les beneficències dels ramells de flors que decoraven la Musikverein: —eren precioses les flors—, era la conclusió. Tot seguit l’altra li deia: —i la dona del director?, sí xica, que estava a València dirigint òpera…—; l’altra assentia amb el cap i afegí: —està prou grossa i no és massa jove,…, potser seran més o menys de la mateixa edat?—. Probablement la senyora creu que Mehta hauria de tindre una muller jove i exuberant, seguint posem per cas, els gustos i capritxos de vells enriquits com Hugh Hefner, que no ho sé i tampoc m’importa massa. La senyora ho rematava indicant: —ara que… duia un vestit blau molt elegant, tal vegada massa senzill—. L’altra conclogué: dona! Estava bé. Mira! si hi havia xineses amb el quimono i tot (la conversa és verídica. Recollida mentre feia cua al supermercat)—.
I això és tota la reflexió que un tipus de públic general, amb un condicionament divulgatiu així, pot arribar a concloure; unes senyores, segurament desitjoses de poder, ni que siga alguna vegada en la vida, assistir al pati de butaques del Musikverein, asseure’s colze a colze amb empresaris, polítics, senyors influents i ben preparats i les seues respectives esposes o damisel·les,… gaudir d’una ambient intel·lectual i musical del qual han gaudit els nostres polítics com Francisco Camps o empresaris d’èxit com el senyor Roig (el de “siempre precios bajos”). Un esdeveniment on s’hi fan negocis, es tanquen visites i campa lliurement el conflicte d’interessos. Un estil de vida amb una ideologia sociopolítica concreta que arriba a les nostres cases el dia 1 sota el pretext que es fa música clàssica per tots els públics. A ritme ternari del vals o binari de la polca, es crea una concepció ridícula, que entra en conflicte amb la realitat social de la música clàssica.
Compte, però, que a la sala hi ha llocs i llotges. Uns, els més «resabuts» i influents hi són dins, asseguts, a tir de càmera. L’altra classe, un esglaó per sota, dempeus, estan els aspirants a ser-hi dins, els qui s’ho miren per les portes obertes o pels plasmes instal·lats al hall i fan les ballmanetes de la Radetzky march Op. 228 encara amb incertesa, amb por i inseguretat.
D’altra banda, escodrinyant en els budells retorçuts del meu ethos pense si tampoc no és condemnable que RTVE dedique uns diners públics per pagar els «royalties» corresponents per emetre un concert de clàssics museístics i rituals casposos de nova i renovada glòria nacionalsocialista a les 11:00 del matí (per tots els públics i sense comentar allò que podria ser d’interès històric) i després durant tot l’any emeta concerts molt més econòmics i infinitament més interessants (musicalment) a les huit del matí de dissabte i diumenge (perquè no s’ho mire ningú), o no hi haja cap programa de música amb caràcter divulgatiu, pedagògic i educatiu en cap canal públic? Bé, això són faves comptades. I conflicte d’interessos, com els del Musikverein.
El concert de valsos i polques del dia 1 tingué això, un programa trillat, reiteratiu i molt poc interessant musicalment. On la música que acompanyava el documental del descans “Der Boulevard” fou infinitament més persuasiva, qualitativament superior i diversa, i a més interpretada pels mateixos músics, els de la Vienna Philharmonic Orchestra, músics els quals en directe ens oferiren un concert que no presentava cap dificultat tècnica o estètica (que ben bé seria com fer ací un concert de pasdobles, no ens enganyem), es deslliuraren de la teatralització en la música del documental, on la primera peça Albania soul ens apropava a la música Klezmer jueva (amb total intencionalitat sociopolítica), on per exemple podíem adonar-nos de la pilleria melòdico-creativa de Mozart amb el Divertiment K. 329 i les versemblances melòdiques amb el primer moviment del Concert per a clarinet i orquestra K. 622 o la fascinant persecució de la flauta i el clarinet en The Chase d’Oliver Truan, sense oblidar el Beau suir de Debussy, la Walze-Paraphrase del Der Rosenkavalier Op. 59 de Richard Strauss, peça en la qual s’escolten més tensions, per no dir dissonàncies preparades, que en totes les polques i valsos interpretats fins aleshores en la primera part del concert i que continuà igual en la segona, de la mà i obra del «Rei del vals», els altres Strauss, els vienesos, amb alguna cosa de Suppé i el danés també compositor de valsos Lumbye. El documental fins i tot deixà lloc per el tango Por una cabeza del mític Gardel.
Les cròniques, a l’endemà lloaven la bona feina de l’orquestra tot i que reconeixien que és un repertori que els ve com l’anell al dit, al qual estan acostumats. Ben bé, diguem-ne que és una mena de música tradicional o si es vol de pulsació intrínseca local del dinou, d’època representativa, la de l’alta aristocràcia i tots els seus tripijocs diplomàtics, ara, el ritual s’ha modernitzat per la
Personal Digital Assistant,
iPhone i secretari personal o
personal coach. La
selfie que certifica l’estada i totes les cursileries que pertoquen.
Tan acostumats i automatitzats tenen els valsos i polques, i tan assegurats estan d’interpretar-ho bé, perfectíssimament, que es poden permetre el luxe de començar el Dorfschwalben aus Österreich (Les oronelles d’Àustria) Walzer op. 164 de Josef Strauss i el clarinet en mi bemoll (el requint) en mans de Johann Hindler equivocar notes, errar els legatos interrompent la lligadura i empastar malament les frases amb el seu company (i cap de corda) Daniel Ottensamer amb el clarinet. O començar la introducció del An der schöner blauen Donau, Walzer Op. 314 (El Danubi blau) desafinant, després de l’absurda interrupció del públic (menció a banda tenen els comentaris de Pérez de Artega al respecte, casposos i vomitius) i Mehta no girar-se per dedicar cap mirada d’advertència. Ell estava al seu xou i tampoc els assistents, bocabadats, no s’adonarien de res.
Per cert que també deien les cròniques posteriors que el paper del director hindú, Zubin Mehta, va estar correcte, “no sobredirigí” (allò que en teatre diuen sobreactuar) movent excessivament les mans, braços… i no donava la sensació de control ferri sobre l’orquestra. I tan fa que el dirigisca ell o jo mateix que tinc l’experiència d’haver aconseguit dirigir amb els ulls tancats tota la “Consagració de la primavera”, al bell mig del menjador envoltat pel Home Cinema i no fallar cap entrada dels fagots. Per molt que Mehta volgués dirigir tampoc no li farien cas, ells, els de la Philharmonic tenen assumit quin és el rol de cadascú en el concert, i allí el director és només la cara visible de l’espectacle televisiu, qui tothom coneix, ja que potser el món no sap qui és el tercer contrabaix, però sí reconeix la cara del mestre de Bombai. Tant fa que en un moment donat volgués incrementar un ritardando o allargar un crescendo, de fet moltes de les indicacions efusives, de les poques que oferí, estaven mecanitzades, consensuades i antinaturals, i quan volia fer veure que canvia de tècnica, emprant una suposada tècnica de director de banda, de banda a l’americana, amb bastó, o d’herència Lullyana, no estava sobredirigint? (o fent el ridícul?). Tampoc el repertori presenta, des de la tècnica de direcció, cap dificultat més enllà de dirigir les ballmanetes finals o interrompre el Perpetuum mobile “Ein musikalischer Shcerz” de Johann Strauss fill per dir: etc, etc, etc” sense que quede, com també semblà, ben assajat, premeditat i artificial.
Tampoc no s’escapà la realització interior, potser ja s’albiraven les ires del crític britànic Norman Lebrecht, qui tampoc no faltà a la fita posterior des del seu bloc, com és habitual, per denunciar el masclisme i el racisme que caracteritza a la
Vienner Philharmonic Orchestra. O, potser volien que fos casualitat que en totes les obres el tir de càmera estigués contínuament encarant i mostrant la flautista Kalin Bonelli qui comptava amb diversos solos amb el flautí i quan tocaven a
tutti també la mostraven. Com tampoc perdien l’oportunitat de mostrar una i altra vegada l’arpista belga Annaleen Lemerts, fins i tot quan aquesta en alguna obra no hi participava treien l’arpa: —compte, que a la
Philarmonic hi tenim arpa i arpista— és el missatge; altra cosa és tocar el clarinet, el trombó o la trompa: això és d’austríacs, mascles.
No seria fins 1997 que incorporarien la primera dona músic, fins aleshores els motius eren que a la seu de la Philharmonic no hi havia lavabos separats per senyoretes, així i tot, no tots els instruments podien, ni poden, ser ocupats per senyores, malgrat que el seu nivell interpretatiu i formació musical siga superior, o almenys superat, en rigorosa oposició, com per exemple fins aleshores un violoncel no podia ser interpretat per una senyoreta amb les cames obertes, per ser una posició poc decorosa que podia arribar a distraure la concentració, tot i que ara sí hi ha una senyora, la qual, particularment, no fou reclam per a la càmera que tampoc i tampoc és la primera vegada que oculten un instrumentista, com fou el cas de l’arpista Lelkes; de gairó i per intuïció podies deduir-ho, que era una senyora.
No obstant la primera vegada que apareixia una dona tocant al Concert d’any nou seria en 2003, la violista Ursula Plaichinger, aleshores els mitjans volgueren entrevistar-la i l’orquestra ho declinà, volien “mantindre la unitat i que això no creés biaixos injustos cap als altres membres” declararen a The Guardian. És per això que, com l’orquestra muniquesa o la berlinesa, els de Viena eviten les audicions (oposicions) completament a cegues, no siga cas que acaben omplint les cordes de dones. D’altra banda no seria fins 2005 que Simone Young, una dona, dirigira l’orquestra, fet que no s’havia donat en tota la seua història de democràcia exemplar.
Després caldria tindre en compte les premisses no escrites sobre músics de minories ètniques (que Mehta és de la Índia, però educat musicalment a Viena. Està, diguem-ne, rebatejat), els quals són intèrprets que cal evitar de ser adscrits, justificat pels dirigents i els propis músics per una suposada qualitat sonora genuïnament austríaca, segons diuen, la Philharmonic “vol mantindre una sonoritat autèntica i pròpia, un timbre únic”, i això només s’aconsegueix amb músics austríacs. Després està l’àguila que sobrevola: el filonazisme implícit i explícit que no deixa, malgrat els esforços del seu president filharmònic Hellsberg i l’obertura d’arxius el 2013 per fer una investigació que els deslliurés del jou hitlerià, però les conseqüències i les conclusions no feren més que refermar la hipòtesi. Afirmà B. Mayrhofer (una de les investigadores) que “els músics d’ideologia nazi feren una llista de companys jueus que calia expulsar. L’antisemitisme era una pràctica diària en l’orquestra”. Per això, set músics de l’orquestra foren assassinats o moriren a conseqüència de la persecució nazi i un bon nombre foren obligats a exiliar-se. Tot i que com indiquen els investigadors, hi havien dicotomies o canvis de parer, així alguns dels nazis més acèrrims van ajudar a eixir a alguns companys del camp de concentració de Dachau en l’últim moment. Afirmà també O. Rathkolb que “abans d’acabar la II Guerra Mundial, 60 dels 123 músics eren afiliats al partit nazi, per exemple a la Berliner Philharmoniker el percentatge era del 20% i el percentatge de la població afiliada al Partit Nacionalsocialista era del 10%”. (Que Hitler fos austríac no podia passar desapercebut per als seus compatriotes)
En qualsevol cas el concert d’any nou és un producte que proporciona quantiosos ingressos a l’orquestra, patrocinada per Rolex, i constituïda com empresa privada amb els seus abonats i socis, a la qual els músics estan adscrits. En cap cas funciona com per exemple l’orquestra cooperativista creada pel malaguanyat Frans Brügger i la ”Orquestra del segle XVIII”. S’estableix una imatge molt negativa del que és un concert de música clàssica, del propi repertori, el qual només deixa lloc i coneixença a una producció ínfima de tota la música que s’ha creat al llarg de la història. Es creen clixés de difícil superació, afavoreix la propietat i la sapiència de la música per un determinat públic, l’apel·latiu: clàssic, guanya adeptes durant dues hores, però després, són els altres els qui han de lluitar per treballar fent música de poble en poble per un públic que no es regenera, que no rejoveneix.
Es preguntava o afirmava el comentarista de RTVE, el senyor i molt respectable Jose Luís Pérez de Arteaga: “menyspreu erroni”, cap al Concert d’any nou, “perquè ja la cita dels admiradors d’aquesta música ens parla de quelcom més que modes o frivolitats”. Si a vosté li semblen frivolitats la divulgació, sense explicacions, les quals ell no en donava en directe tret de les referències de les obres i quatre bajanades cofoies sobre la idoneïtat del ritus caspós i conservador, si els sembla correcte els procediments i formulacions de la Philharmonic… endavant. Acreiquen el monstre, per sort ara per ara, hi ha alternança qualitativa, és a dir que l’hegemonia qualitativa de la Viener Philharmonic fa temps que té rivals, com per exemple la Concertgebouworkest d’Amsterdam, la Berliener Philharmoniker, la Dresden Staatskapelle, una llista de nord-americanes… la llista és ben llarga i caldria tindre en compte tant el repertori (avui això està molt especialitzat) com «el solista de batuta» que es col·loque al davant per controlar els egos orquestrals. A més no els sembla estrany que mai no ho dirigira Celibidache, Klemperer, Kubelík, Giulini o que recentment mai aparega el nom de Simon Rattle?
Començava Alex Ross el seu darrer llibre “Escucha esto” (2012) així: “Alguns aficionats al jazz també nomenen el seu art «la música clàssica dels Estats Units», i propose un tracte: els deixe a ells allò de «clàssica» i jo em quede amb «la música»”. Sempre quedarà «la música», però, cal saber què s’emet el dia 1. Poden seguir mirant-s’ho lliurement (Déu em guard de recomanar el contrari) i parlant-ne gratament també de les flors i els vestits de ses il·lustríssimes deïtats musicals, però també tenen dret a saber què representa el producte o el llibret explicatiu que dissortadament s’omet sobre l’empresa musical societat anònima que s’encarrega de perpetuar una ideologia, ensucrada de música clàssica. I més, si ací ens arriba amb diners públics, en format televisiu caspós i reaccionari.
