La festa del Messies d’Algemesí

És difícil quantificar proporcionalment què té més pes, musicalment, en la història de la música si Händel o un dels seus trenta-sis oratoris, comptant les diferents versions que en féu d’alguns, com per exemple El Messies. Aquest és un dels casos on la paradoxa, la fantasia narrativa, les elucubracions socials, sobretot a partir del Romanticisme, i la mateixa personalitat del compositor han devorat la persona del mateix creador i han carregat de vida pròpia l’obra, arraconant el procés i encimant el resultat.

Historiogràficament, l’obra, la qual té eclipsada una bona part de la producció händeliana, parlem del Messies, no deixa lloc al dubte. El Messies, com sol dir-se amb les notícies importants, aquelles que porten controvèrsia i, sobretot, interpretacions, ha fet córrer rius de tinta en forma de versions i noves orquestracions. Händel ja en feia de canvis en cada reposició per satisfer els gustos de determinants cantants i la immersió de Mozart en una nova orquestració no féu més que agegantar l’aureola mística de l’oratori que arribaria a la seua màxima llunyania del concepte original en ple Romanticisme; però no només s’ha vessat tinta xinesa sobre paper pautat, si ens fixem en la llarga bibliografia sobre Händel, sobre l’oratori i sobre com s’ha d’interpretar, podem arribar a la conclusió que cada expert händelià té un Händel dins d’ell.

Tant fa que Händel s’hi posés per feina i creés un catàleg profund, bigarrat i quasi eclèctic per a l’època, Messiah/Der Messias (1741), o El Messies, és la seua música més interpretada arreu (juntament amb Water music Suite/Wassermussik núm. 1, 2, 3 HWV 348-350 i Music for the Royal Fireworks/Feuerwerkmussik HWV 351), i la resta ha quedat per als col·leccionistes, els especialistes i els biògrafs, poc més o menys. No és aquest tampoc un fet aïllat, el qual afecta al mateix oratori i la tossuda comercialització de l’Al·leluia com un fet independent i separat del tot, tanmateix, ara és l’oratori complet, amb les seues tres parts, el que se’ns aveïna amb una concepció del fet especial, amb una interpretació personalista i un objectiu concret: “que el concert siga una festa” i repartir el gaudi que sent el dilentate davant aquesta gran obra mestra de la música.

Enfrontar-se avui a la interpretació del Messies o posar-se en la pell de l’oient exigent, és precipitar-se a la batalla entre sofistes i socràtics, entre historicistes i moderns, entre Nikolaus Harnoncourt, Sir Charles Mackerras o Sir Colin Davis, entre anglès, alemany i traduccions, entre fe i música o divinitat i humanitat, entre l’òpera i l’oratori, entre pompositat i modèstia, entre versions i més versions. Tot s’ha de justificar, i val a dir que, aquest oratori és una d’aquelles obres magnes de la història de la humanitat, encara que per alguns només siga l’Al·leluia (final de la 2n part), però, també representa un triomf de la cristiandat, com a eina personal, que camina paral·lelament a la vida del seu compositor. En si mateix és un acte de fe, d’expiació, d’afermament autoidentitari o de buscar-se i trobar-se, de buscar solucions en l’escorcoll, des del moment de la concepció creativa de l’oratori pel mateix Händel i, probablement, només els qui desitgen —o necessiten— atorgar-li una significança exclusivament teològica, poden trobar-li aquesta explicació de retrobament espiritual amb si mateix. Tot i que, sempre quedarà la música i l’acció creativa.

L’oratori, el qual per la seua perfecció, bellesa i finalitat té el privilegi, o la fortuna, de canalitzar i atraure l’interès social, espiritual o musical per qualsevol dels motius o elements que el formen: un text excel·lentment seleccionat per Charles Jennens (encara que Händel i Jennens, admiradors mutus i col·laboradors habituals, van mostrar algunes desavinences posteriorment) pensat ben bé per ser una òpera que narra la vida de Jesucrist, amb l’objectiu d’assolir la salvació finalment, amb la paradoxa que, els textos no són del Nou Testament, com tota lògica faria pensar, sinó que són seleccionats dels salms, dels profetes, de les cartes de Sant Pau i d’Evangelis, textos recollits en l’Antic Testament (els textos procedeixen de la bíblia traduïda a l’anglès: King James Version) que enalteixen la història de la salvació mitjançant l’arribada del Messies; però si el text, “d’una profunditat teològica brutal” com destacava Lluís Angulo, (cantaire i membre de la junta de l’Schola Cantorum d’Algemesí), no fos prou, la música està intel·ligentment distribuïda entre simfonies, àries, duets, recitatius i cors que li donen una continuïtat narrativa fabulosa, a més de la fórmula d’emprar els recursos de l’òpera italiana, amb tots els recursos operístics que Händel dominava aplicats a la narració de la música religiosa, amb tot i això, l’oratori fou compost en menys d’un mes (22-08-1741/17-09-1741) i li dedicà uns dies en fer la seua orquestració posteriorment, el conjunt de l’obra (de més de dues hores) fa gala de la seua premeditació i profunditat, de consciència, encara que també, com era molt habitual en el barroc i (el classicisme) alguns fragments estan elaborats a base de pastitx, és a dir amb fragments d’obres pròpies que Händel va prendre en préstec, reelaborades i introduïdes com a material nou, sense anar més lluny el famós Al·leluia està fet amb una melodia que procedeix d’un Anthem anterior i que també empraria en altre oratori: Saul HWV 53.

>

No obstant açò, la percepció del públic davant una obra mastodòntica —en un bon sentit— és d’admiració, per la facilitat de discurs musical i la manipulació interna de les tensions, millorant l’argumentació amb una demostració contínua de melodia acompanyada, contrapunt i fugues, cal recordar, però, del domini de Händel en l’òpera, el drama i les textures sonores. Sobre aquest aspecte, sobre com ho recull el públic del Messies algemesinenc, destacava Vicent Pellicer, (president de l’Schola Cantorum d’Algemesí), “li va eixir molt redona: té cors molt vistosos, té cors molt sentits, té àries molt agradables, cap dels números tret d’un o dos és llarg, tots són suficientment curts com perquè la gent ho trobe variat, i aquestes coses quan més se senten, més s’estimen”. A més, cal afegir, empra en llocs clau les parts purament instrumentals, i reserva els instruments de timbres potents i penetrants, com les timbales o les trompetes, per als llocs de màxim clímax argumental: Hallelujah, l’ària The trumpet shall sound i el cor final Worthy is the lamb.

Doncs així tenim que, aquest pròxim diumenge (25 de gener), a les 16:00h tindrà lloc una nova edició del Messies complet, com tradicionalment s’ha fet el darrer diumenge de gener ens trobem amb la 16a edició del Messies participatiu organitzat per l’Schola Cantorum d’Algemesí, dirigit per Miquel Tarrassó qui havia estat fins aleshores el concertí en les anteriors edicions. El concert es durà a terme com és habitual a la Basílica de Sant Jaume de la localitat riberenca.

Ara per ara, aquesta versió del Messies que s’ofereix a Algemesí, amb les seues peculiaritats: participatiu en totes les seues parts o cordes (cors, solistes, instrumentistes i direcció), amb l’adaptació del text original al valencià i amb l’esperit benèfic (es destina, del recapte de la voluntat, una meitat a sufragar despeses i l’altra es dóna a Càritas) tal i com ho va concebre Händel per oferir-lo en un concert benèfic a favor del Hospital Foundling, és autènticament única. No s’hi dóna en cap lloc del nostre territori, i només hi tindran una ocasió de poder escoltar-la aquest any. A més, cal reconèixer-los un dels principis fonamentals de funcionament als organitzadors, l’amateurisme i la vivència de la música davant reptes com aquest, amb l’objectiu qualitatiu que volen aconseguir. En aquesta línia manifestaven la seua il·lusió per la feina que desenvolupen a nivell local, així deia Vicent Pellicer “hi ha molt de voluntariat” fent referència al funcionament i l’organització, però és un intent de “l’art fet pel poble, per al poble”, d’això seguia dient “s’ha perdut, queden les bandes de música que sí que estan a un nivell popular, però sembla que tocar amb una orquestra és una cosa magnificada”.

^{Un instant de l’assaig general. 16a edició, 2015.}

La història del Messies participatiu de l’Schola Cantorum d’Algemesí es remunta a l’any 1971, i té un nom propi: Diego Ramón Lluch, qui fundà la institució (i l’Institut Kodaly d’Algemesí) i que va promoure l’oratori tal i com es fa avui, recordat encara amb un “concert in memoriam” anualment i amb diverses imatges que ornamenten les instal·lacions del Patronat, així com les diferents publicacions que giren al voltant del Messies de Händel. Seria l’any 2000 quan es duria a terme la primera interpretació completa sota la direcció de Diego Ramón. Anys abans, fent didàctica de l’oratori amb el públic, “havíem presentat seleccions amb el Cor Cabanilles, i això entrenava l’auditori”, deia Júlia Oltra, qui també afegia “estic convençuda que el 50% del nostre públic, el fidel, coneixen l’obra perfectament, i no són músics, això, és important i especial en un poble. Que un poble tinga la sort de tindre un Messies complet tos els anys…”, deia satisfeta de la feina assolida fins ara. A més, pronosticava la bona salut, pel que fa a públic assistent en les anteriors edicions, “el públic es fa fent-los fer música, fent-los conèixer la música”, acabava Oltra.

El funcionament s’ha mantingut sempre amb el mateix tarannà pel que fa a la participació, obert a tot aquell que vulga participar, tant és així que indicava Vicent Pellicer que “la convocatòria s’obre el mateix dia del concert, on hi ha uns fullets per a qui vulga apuntar-se”. Tothom qui vol pot fer-ho, però, òbviament ha de conèixer l’obra i ha de demostrar que la pot cantar, alhora que, ha de respondre a les exigències del director (durant els assajos no aprendran a cantar-la, sinó que s’hi treballa la versió que vol el director). En aquest sentit, sobre el treball realitzat, les dinàmiques de treball i les exigències interpretatives, apuntava el director Miquel Tarrassó, ja que els participants són amateurs (i els professionals que hi col·laboren ho fan gratuïtament), “hem fet parcials, per a cadascuna de les veus, per a concretar d’una manera clara què és allò que demanava per a cadascuna d’elles i després férem els assajos generals” explicava sobre el Planning. Afegia sobre el resultat desitjat que “costa un poc, però, en els darrers assajos m’he adonat que la gent està responent, sempre hi ha alguna cosa: matisos que són molt subtils que no acaben d’eixir però… jo estic molt content”.

^{Miquel Tarrassó durant l’assaig general}

Pel que fa a la llengua original del text i la seua traducció, aspecte que sempre ha portat controvèrsia en moltes altres adaptacions d’altres obres i altres concerts, a banda del que es celebrarà a Algemesí, indicava Júlia Oltra que “el considerem una adaptació” del text original, justificat per un motiu, ja que per a ells “és primordial que el cantaire sàpiga què canta i que el públic entenga allò que escolta”. En el mateix sentit afegia Vicent Pellicer sobre el text “és tan profund…. que no és igual cantar-lo en anglès que en valencià; en valencià, perquè és la nostra”. Fins i tot reconeixien que el tema de les adaptacions de textos és un tema conspicu, que cal justificar o almenys ser-ne coherent amb el postulats, sobre això deia Oltra que “hi ha molta gent, fins i tot directors que han vingut a dirigir-lo, que no entenien que no el cantàrem en anglès, però entenc que la nostra postura és tan vàlida com el purista que afirma que l’autor i la llengua amb què compon és indivisible”.

Encara que pot semblar que l’Schola Cantorum i l’organització del Messies participatiu pot ser una fita ben coneguda a bastament, el material amb què treballen, música clàssica, i algunes de les vicissituds socials els fan veure que la cultura, en qualsevol manifestació, a hores d’ara no passa pel seu millor moment de valoració. Destacava Júlia Oltra que “cada any et trobes gent d’Algemesí que descobreix que té un cor”. Sense dubte els cors han estat els grans oblidats després de la primera meitat dels vuitanta, i Vicent Pellicer afegia que la feina que es porta endavant amb el Messies “és un valor afegit”, culturalment, “per a Algemesí” tot i que “tots els pobles tenen valors, valors culturals molt concrets, però no tots els coneixen”; refermava el desconeixement, davant una manca de sensibilitat institucional cap a feines amateurs, com aquesta del Messies, l’afirmació de Lluís Angulo qui deia que, “a nivell autonòmic, tampoc és que l’administració oficial li haja donat massa importància a aquestes coses”. El mateix Angulo feia memòria i recordava que “a finals dels setanta i principis dels vuitanta hi va haver un bum de la música coral, però en passar es va anar apagant, ja que l’oferta per als joves és molt diversa i la transició ens va unir molt en aquest sentit, en un moment en què estava tot per fer, la flama va ser enorme, ara les noves generacions s’ho troben tot fet i ho consideren normal”.

_{El cor: sopranos, contralts i tenors.}

L’edició que ens espera estarà a càrrec, com s’ha dit, del violinista i professor Miquel Tarrassó qui proposarà “una versió molt personal”. El director deia que “és una obra que conec perquè l’hem interpretat molts anys ací. El fet de tindre eixe coneixement de la part instrumental, em dóna lloc a tindre una versió personal, que contrasta de vegades amb una versió més pensada en la veu, de cara al cor que hem fet ací tradicionalment. Aleshores, allò que he intentat és, més que fixar-me en el text, encara que també ho he fet, m’he fixat en la música, en detalls del fraseig, accentuacions…, en la textura musical pura i dura. I, a partir d’ací he anat confeccionant cada número a partir dels meus coneixements”, concloïa Tarrassó qui espera gaudir del moment i fer partícip d’aquest gaudi els participants i el públic, “allò que esperem en finalitzar el concert és gaudir molt, gaudir al més possible i que la gent compartisca aquest gaudi”, deia.

En aquest sentit també afirmava Vicent Pellicer que “allò que esperen del concert és passar-ho bé, assolint la màxima qualitat possible”, a la qual cosa afegia Júlia Oltra (directora i professora de l’Schola Cantorum) que el concert del Messies participatiu “és una celebració musical per als qui cantem”. Oltra, qui l’ha dirigit fins a tres ocasions, també afirmava amb rotunditat, “gaudim cantant, i és un goig saber que qui ho rep també ho gaudeix, no només per la música, sinó perquè eres tu qui li ho estàs oferint”.

^{Els baixos.}

Amb un bon somrís a la boca, acabava dient Lluís Angulo, amb la seua partitura sota el braç i amb la mirada posada en els darrers assajos restants “l’amateur l’única cosa que té és això, el gaudi. Els professionals tenen al seu favor la tècnica, però l’amateur només això”. El baix tenia unes darreres paraules per a l’artífex de tot açò, que omplen de sentit aquestes manifestacions culturals amateurs, les quals són un valor cultural afegit per a qualsevol poble que les vulga seues, “a Diego li agradava dir-ho en italià, perquè amateur, en francès queda bé, aficionado en castellà bé, però és que en italià diletante, li dóna més sentit perquè és el qui gaudeix, qui s’ho passa bé… treballant-ho, intentem traure-li la màxima qualitat, però la finalitat és passar-ho bé”.

Se li atribueix a Händel aquesta resposta a les afirmacions de Jennens, el llibretista del Messiah, “I should be sorry if I only entertained them; I wished to make them better” (Lamente si només he aconseguit entretenir, allò que volia era tornar millor les persones). Siga d’ell o no, la música, el text, la fe o les fugues ens ajudaran a deslliurar-nos del mal. Almenys, desempallegar-nos-els.

Diumenge tenen un fita amb el Messies a Algemesí, i qui sap, si potser l’any vinent, vostè hi forma part del cor o s’anima amb un recitatiu. Si fa no fa, és una festa, dels diletantes, per a tots, amb la música i amb la societat.