1CD/1DVD. TT: 1:06:33
Els clàssics, allò que considerem etern o atemporal, i fins i tot universal, esdevé clàssic, únicament per la capacitat humana. Per la pura acció de l’ésser humà. És l’home, l’esser racional qui amb la seua capacitat de reinventar, de transformar, d’adaptar al seu temps i les seues necessitats li atorga a un fet, una Déu o una obra, artística, la categoria d’imprescindible, si més no resolutiu, revelador i esclaridor. Això és un clàssic, com l’Odissea d’Homer.
No cal entrar massa en egocentrismes sobre la raó humana i la seua facilitat intel·lectual, doncs. Ja sabem, a bastament que l’home, si vol, si s’ho planteja, si té l’objectiu i la necessitat de respostes, de solucions, és capaç de rellegir, de renovar, d’actualitzar una història fins el punt de capgirar-la útil i necessària al temps coetani, el temps viscut i l’actual. A la recerca de solucions, com si fos un receptari, que per a això estan també els clàssics.
Homer no hagués estat un dels nostres clàssics si l’home no hagués prestat la seua voluntat a comprendre’l, i no hagués decidit que, l’Odiessa, posem per cas, és un viatge que es repeteix ara i antuvi. Per tant útil, ara i demà. Per si sol, l’Homer no és res. Un punt aïllat en el passat. Un home. El mestre (dels grecs) i la seua obra.
La justificació de Joan Francesc Mira, traducció en què es basa aquest espectacle del grup Melodemodomies, afirma que “no és en va que es tracte de l’epopeia que al llarg dels segles ha tingut, i encara té, més repercussió sobre la literatura universal”. I què és la literatura si no solucions des de diverses situacions, o condicionaments geogràfics i culturals. Si a més a més aquesta literatura resolutiva, la del clàssic, l’embolcallem de material artístic exquisit, com han fet amb aquest espectacle del clàssic, l’Odissea, es transforma en un viatge imprescindible, ineludible i necessari. Un espectacle de calidesa i de proximitat, però, concentrat en l’argument, que tampoc no defalleix en l’entesa general de tot l’argument versat.
Davant, tindreu un espectacle poeticomusical amb la projecció il·lustrativa d’uns dibuixos excel·lents, obra del pintor Joan Castejón, que fan si fa no endinsar-se en la pell de Telèmac, en el cor d’Ulisses o penetrar en els sentiments de Penélope, en éssers humanitzats com els Cíclops… Els dibuixos, plasmats a carbó estan carregats d’una expressió tan penetrant, seguint l’estil realista de Castejón, que colpeixen amb la projecció audiovisual, aconseguint eixe bri de vitalitat extra, fent d’ells un compliment que perfecciona la història narrativa dels textos seleccionats per Tomàs Llopis, qui alhora és també el rapsode.
La música, per a guitarra, piano, violí, clarinet, ocean drum i veus, d’altra banda és l’element d’adob, la gràcia, el gust i el sabor, el detall perfecte o l’efecte que demana el personatge, la pròpia història, la qual està, de manera general en un pla incidental, acompanyant, de reforç, però, ineludible, necessària i justificada. Només per moments, i puntuals, està —la música— en primer pla, sola i presentant, lligant o intruint el nou capítol marcat pel text. Miquel Pérez, el compositor, ha creat una música eclèctica en les fonts, fins i tot de referències sonores mediterrània, de música antiga, medieval. De vegades atributiva a personatges com en el cas de les Sirenes, on les veus de Maria Jesús Moreno i Sandra Alfonso recreen els melismàtics udols submarins i mitològics de les ondines. Engalipen, a qualsevol orella, de debò.
La música, quan actua per ella mateixa, té un atractiu dissonant que guanya perfectament emancipació, personalitat i independència, col·loca la història, gràcies al llenguatge compositiu, en l’actualitat tot i conservar l’essència de la música antiga. Quan, per exigència de l’argument, li pertoca un paper secundari, respira una flaire trobadoresca on la guitarra guanya pes i una melodia de caire medieval passa pels instruments, entre masses harmòniques subtils. De tant en tant els girs aràbics de la guitarra recorda riberes morisques mediterrànies, les harmonies modals, i sempre eixa dissonància espúria, de xoc saborós, o efectes sonors, per exemple del violí li dóna contemporàniament, objectiu, tampoc cal oblidar, de l’actualitat pretesa del vell clàssic.
Tornant a aquest treball discogràfic, al producte, cal afegir que el conjunt està format per un CD i un DVD, amb un llibret explicatiu ben esclaridor i algunes fotografies dels dibuixos de Castejón que paga la pena de contemplar, de resseguir les ombres de carbó que parlen i sonen a Odissea. I poder gaudir a casa de reviure o de fer el viatge que se’ns proposa amb aquest espectacle que bé es mereix l’atenció dels qui programen.
Homer: l’Odissea és un espectacle actualitzat, ineludible i, malgrat tot, de gran abast per a tots els públics. Un treball fantàstic i imprescindible per a la societat, i molt més la nostra, com diuen, tan mediterrània i hereva dels clàssics.
