Fayos en progressió

18 març 2015 01:00h

Del color de las mareas. Música de José Miguel Fayos Jordán. Orquestra de vent del Conservatori Professional de música de Xàbia. Director: José Rafael Pascual Vilaplana.1CD, TT: 70’65’’

“Del color de las mareas” és un monogràfic de música simfònica per a banda del compositor de Xella José Miguel Fayos Jordán, un dels compositors valencians, de la fornada del vint-i-u, que està destacant i fent-se un lloc entre els atapeïts faristols, guanyador de diversos concursos de composició i finalista en diverses ocasions del premi SGAE-CNDM, qui segur ens seguirà aportant gaudi als encuriosits per la música gràcies a la seua manera d’entendre-la.

Forma part d’eixa selecció de compositors amb un catàleg divers, o millor dit diversificat: banda simfònica i conjunt de cambra (o ensemble), amb una estètica, o estil,  definida pel que fa a la música contemporània per a ensemble, (o grup de cambra), orientada cap a la nova complexitat amb tendència cap a la microtonalitat i processos matemàtics aplicats, basant-se en altres elements extramusicals (text, color,...), a la música per establir durades, altures o tramats harmònics,  ací fa servir un grau d’experimentació en l’elaboració de materials harmònics, també combina l’electrònica mixta, entre les diverses propostes que conformen el seu catàleg.

Amb la música per a ensembles, Fayos, amb aquesta complexitat compositiva oberta a qualsevol estímul, explota, exprimeix el seu potencial i crea contemporàniament amb llibertat. Heus ací una mostra amb “Sur étoile Artaud". Francament extraordinari. També convindria, —pel gust—, d’escoltar “Letanías a un Ángel Gótico” (2n premi SGAE-CNDM, 2014) o “Cinco Cantos Elegíacos” (2014) per a 10 trompes, obres recents i actuals que exploren tot el potencial creatiu i la complexa tècnica compositiva de Fayos per a la música d’ensembles, tot i que recorre en “Cinco cantos elegíacos” a la tradició del Renaixement tardà, amb l’ús del coro spezzati (policoralitat) venecià, resolent-ho magníficament. Una mostra de reinterpretació de materials o de tècniques compositives d’anada i tornada ben interessants.

D’altra banda, la seua música per a banda simfònica es basa en la programàtica, amb peròs, a la qual li aplica tècniques compositives que desenrotlla extraordinàriament en la música contemporània per a ensemble, tanmateix, conscient (probablement) que l’intèrpret i (probablement també) el públic a qui va adreçada serà merament reticent, decideix reconduir el seu llibertinatge creatiu als camins de la tranquil·litat auditiva. Però, veig un Fayos que a mesura que madura, apressadament, es deslliura del jou neoromàntic i guanya la partida creativa el Fayos neocomplex, l’avantguardista i contemporani. Això es percep clarament en les quatre obres simfòniques per a banda que formen aquest treball discogràfic (l’ordre de la contraportada del disc està alterat, ací l’ordre correcte, segons llibret i enregistrament): “La cumbre de Masada” (2004), “Ecos de un mundo distante” (2006),  “Cantos de la nueva tierra” (2011), i “Del color de las mareas” (2012). Tancaria aquest període (o interval temporal) una de les seues millors obres per a banda, i de les millors que s’han compost en els darrers anys, no inclosa en aquest monogràfic “Tribal element” (2013), on el tractament rítmic és excepcional i el discurs “melòdic” amb un llenguatge serial i tècniques esteses és fantàstic (obra obligada del CIBM, quan?)
 

La progressió en deu anys (2004-2014) és evident, tot i ser prompte per establir cicles, d’un Fayos que madura i s’arrisca progressivament més, deixant de banda el pes que se li atorga a les històries exòtiques i el més rebuscades possible per a la programàtica, i que resulten fantasioses, incongruents i superficials (molt al gust de certàmens i el compte corrent), per endinsar-se, conscientment en l’experimentació dels conjunts sonors de la banda, les possibilitats acústiques, el ritme i el llenguatge, sense renunciar —tampoc té cap motiu— a certa programàtica, però relegada a un segon lloc. Podem parlar d’una mena de neodescripcionisme, amb una barreja de tècniques complexes de composició amb un programa, una història, que perd importància, quedant com a motiu inspiratori, títol o suggeriment. Fins a cert punt estructural, però, no necessàriament 'motívic'. Invocatiu, molt més que argumentatiu. La música del darrer Fayos té la seua consistència, i vol significar-se per si sola, més pròxima a la música pura que no prendre sentit i coherència per la història que descriu. Hi ha un xoc de forces entre la mateixa música i la història.

Així és el cas d’alguns compositors conscients del recorregut de la música contemporània (de la seua pròpia fins i tot), els quals empren tècniques més o menys complexes per a crear els materials, els quals apliquen o construeixen sobre elements musicals ortodoxos, ara estàndards i estructurals (com “corals de trompeteria”, percussions tribals, matalassos sonors de les fustes mitjançant escales,...) per mantenir el discurs de la història que volen contar. Açò, comporta un risc, a major grau de complexitat menor intel·ligibilitat melòdica, o d’altra manera, a major dificultat menor comprensió, per tant major rebuig sistemàtic d’un públic massa poc educat a la contemporaneïtat de les tendències. Alguns es recolzen en la descripció i estructures, bàsicament en repetir-les, a mode d’elements de gènere, altres, els qualitatius, a poc a poc ho van reduint a una inspiració, suggeriment, títol,... Concloc que, ara una programàtica 'motívica' (leitmotivs melòdics i/o rítmics), amb una història sorprenent, rocambolesca, exòtica i que vol ser explícita, tot motivat per estructures sonores d’impacte, posades en escena innovadores i cridaneres (cants, instruments no habituals, percussionistes fent malabars,...) pot ocasionar un interès, un impacte mediàtic i suscitar una còpia causal, convertint la música simfònica per a banda en còpies de moda d’un model, d’efectes, d’estructures,... que pequen de la mateixa xacra, entre altres que la descripció sonora no suggerisca la història que suposadament es volia suggerir o descriure. Sí, uns tambors marcials suggeriran una batalla i un fagot, una flauta i un solo de corn anglès una escena bucòlica, però això ja ho féu Berlioz. La tonalitat va morir, eduqueu-nos en els anys perduts i deixem, —si ve de gust—, la cinematografia, si no és necessària. Aleshores, tot sona igual, només canvia la programàtica, ens empobrim musicalment.
 

 
Retornant a aquest monogràfic, s’escolta com les primeres obres per a banda simfònica encara mostren les influències d’un neoromanticisme  i un pes rotund en la programàtica, en descriure esdeveniments, assignant leitmotivs o cites en préstec per definir personatges, com ocorre amb la Simfonia núm 1 “La cumbre de Masada”. A poc a poc, a mesura que avancem en els anys de composició, bé en simfonies o poemes simfònics, Fayos se’ns mostra dins d’aquest procés que he intentat establir on, amb “Del color de las mareas” (2012) ens indicaria el punt àlgid d’aquest procés evolutiu (tot i recordar que el segueix  “Tribal elements”, 2013 no inclosa en el monogràfic i endinsada plenament en aquesta neocomplexitat descriptiva).

D’altra banda, la iniciativa del Conservatori Professional de música de Xàbia, involucrant el centre, alumnes i professors, en l’enregistrament d’aquest monogràfic, em sembla una extraordinària decisió, ja que el procés d’enregistrament d’un CD no és objecte d’estudi habitualment o una experiència que molts músics sovint no coneixeran. Això, aquest amateurisme ens obliga a ser cautes amb alguns aspectes interpretatius, tot i que en conjunt la interpretació d’alumnes i professors de grau professional, és prou satisfactòria.  A més a més, el director ha estat Jose R. Pascual Vilaplana i han comptat amb l’assessorament musical de Johan de Meij i Andrés Valero-Castells.

El monogràfic inclou obres dedicades a Xàbia, com l’obra que dóna títol al monogràfic “Del color de las mareas”, estrenada dins dels actes commemoratius dels 400 anys de la concessió del Títol de Vila Reial a Xàbia. En la mateixa línia dedicatòria trobem “Cantares de la nueva tierra”, però, en aquest cas, dedicada a Xella pel seu 400è aniversari de la Carta Pobla fundacional. “Ecos de un mundo distante” fou guardonada amb el I premi del Concurs Iberoamericà de composició per a banda Vila d’Ortigueria i “La cumbre de Masada” fou l’obra guanyadora del II Concurs de composició per a banda simfònica Ciudad de Torrevieja.

El treball inclou un llibret explicatiu (en valencià, castellà i anglès, fet destacable, perquè altres no ho fan) de les obres i biografies dels artistes, així com diversos agraïments per la iniciativa, pel procés i pel resultat, un treball acurat, completat amb extractes de pintures de Sorolla, fetes a la Vila Reial de Xàbia. Tot plegat li dóna un atractiu immillorable, a més d’exemplificar la connexió que hi ha entre l’obra que dóna nom al disc, el pintor, la Vila de Xàbia i la mar.

1. Simfonia núm. 1 “La cumbre de Masada” (2003) en quatre moviments: I. Destrucción de Jerusalén, II. El asedio, III. Inmolación i IV. Epílogo: El espíritu de Masada. La simfonia ens descriu, ens conta sonorament, la història de Masada seguint-la amb fidelitat. Els títols dels moviments són explícits i ens situen o predisposen a allò que oirem. Perquè l’oient puga percebre la història, documentada, Fayos assigna a determinats personatges un leitmotiv que ens guia a través de l’audició per la història de Masada. Tècnicament està ben resolta ja que els romans s’identifiquen fàcilment amb la fanfàrria, els tambors amb el setge i les harmonies de les fustes amb una sensació d’angoixa. L’ús d’himnes també ajuda a identificar els bàndols teològicament i ubica psicològicament la història, d’una banda la melodia de l’himne jueu Yeroushalaim Chel Zahav, el cant del nom Eleazar (primer Sumo Sacerdot del poble hebreu)  o Yeroushalaim identifica els jueus, Jerusalem, Masada... D’altra banda, la seqüència gregoriana del Dies Irae ens ajuda a ubicar els romans, la mort, la justificació de la mort per motius teològics,... La instrumentació ajuda a la comprensió, per exemple de les trompes imitant els shofar jueu, les trompetes recordant els romans (després s’afegeix tot el metall), el solo de tuba que simbolitza l’ariet obrint pas. Durant el segon moviment té lloc la batalla, el setge també ben representat, després l’estat de nerviosisme, de defugir la gent està ben dibuixat musicalment. El tercer moviment, la immolació dels supervivents abans de no ser capturats, està representada per glissandos i clústers que volen imitar els crits, els plors... el leitmotiv que apareix durant tots els moviments, caracteritzant l’obra, torna a aparèixer a mode de marxa processional, al final sona la seqüència del Dies Irae dies Illa, diu Fayos a “mode de Rèquiem pels vençuts”. L’epíleg, optimista amb la història, fa un repàs dels temes, leitmotivs, i li aporta eixe final explosiu, per exigència del gènere. La descripció sonora, tècnicament entenent el gènere, és perfecta, però, no passa per ser una obra programàtica més, amb les seues originalitats cridaneres com l’ús de les cadenes per exemple. És, cal dir-ho, un obra primerenca en el catàleg.

2. Ecos de un mundo distante (2006): pren com a inspiració el mite de la caverna de Plató, essent això, un suggeriment o un principi aglutinador del discurs musical (ecos: ressò~distant/ressonància). Amb aquesta peça, Fayos es deslliura de la programàtica i combina diferents elements musicals per crear els seus materials: un tema principal i altre secundari, pel que fa a l’harmonia es basa en l’acord de triada major al qual afegeix un interval de 2a major i un altre de 4a augmentada (el conegut tritó, il diavolo in musica). Aquests materials es manipulen per treballar els conceptes de ressò i ressonància, la difuminació dels contorns i de les línies melòdiques i la superposició d’estrats harmònics i melòdics. Els materials i la finalitat dels conceptes donen un llenguatge modal, d’atonalitat lliure, centres tonals o polaritats, tot això degut a l’ús del tritó i la 2a major afegides a l’acord de triada major que ofereix uns cromatismes (útils per a l’atonalitat) o superposats (amb harmonies per quartes) una atmosfera harmònica modal, alhora l’ús de la quarta augmentada reforça (treballant com a sensible) la polarització cap al quint grau (de l’escala). La peça, en un únic moviment, compta amb divisions internes percebudes pels canvis de tempo ben premeditats que ajuden a fixar l’estructura (que donaria una tonalitat convencional: exposició, desenvolupament, reexposició...). El fet d’incloure una melodia recognoscible, amb diferents embolcalls: rítmic o harmònic, ajuda a seguir el discurs, d’alguna manera, tot i les dissonàncies, no es percep com una música trencadora ja que els recursos de creació són en certa manera preparats, embolcallats de consonància, allò que déiem: contingència. No obstant açò, tot i comptar amb elements sonors o rítmics dels gustos bandístics (percussions, veus xiuxiuejants, trompeteries,...), la música se sosté per si sola.
 

3. Cantares de la nueva tierra (2011): el poema simfònic pretén contar-nos l’interval històric d’ençà que Jaume I efectuà la Reconquesta i el pas de la Vila de Xella per diferents propietaris, la Rebel·lió de las Alpujarras, l’expulsió dels moriscos fins la repoblació de Xella amb els vassalls de Carles de Borja fet que propiciaria la Carta Pobla l’11 de juliol de 1611. Això obliga el compositor a emprar elements dels folklores que habitaren Xella com escales modals islàmiques o instruments que recreen aquella cultura musical, com per exemple l’ús de la flauta de bec imitant la flauta Ney. Òbviament la percussió tribal;: darbuka, Djembe, sonalls,... guanyen presència en el discurs per recrear la sonoritat morisca. Un dels reptes és l’ús de les fluctuacions o afinacions microtonals, típiques del cant i la tradició oral a tota la Mediterrània. Després de la introducció on l’oient se situa fàcilment dins l’Islam musicalment, comença una dansa que recorda molt, (moltíssim) a la mateixa dansa que emprà O. Respighi per a la seua suite “Belkis, regina di Saba”. Els fragments lents volen tindre un caire improvisador, creant un paral·lelisme entre la música de tradició oral amb el discurs programàtic. Els diversos girs modals i els corals de metalls, de vegades actuant com a contrapunt (al solo de saxo de caire improvisador) ens situa dins una societat cristiana (antagònica de la població morisca). Com que la ciutadania morisca és relativament més fàcil de dibuixar sonorament, identificada amb els ritmes de percussió (darbukes, djembes, sincopes rítmiques,...) i per a la cristiana, potser, és excessivament recurrent al coral de metalls, Fayos inclou una cita  del motet “O magnum mysterium” de Tomás Luís de Victoria. En general, l’obra presenta dues vessants: una la descriptiva, on dins del gènere Fayos recrea perfectament les situacions (al bandístic), però, musicalment, allò que menys assignació descriptiva té, la part central del poema simfònic, la part de caire improvisador amb diferent solos, amb la cita a de Victoria, on les dissonàncies i eixa ambigüitat tonal/modal li dóna més riquesa i justificació, independentment de la descripció, la música flueix i et relliga al discurs, la música s’autojustifica. Tanmateix, la combinació, descripció/programa amb música, diguem-ne, pura/improvisada està molt ben elaborada. L’obra està ideada per comptar amb narrador, qui recita textos orientats a reforçar la idea de cristianització d’occident. Però, tot i que la lletra ajuda a identificar millor les descripcions, trobe infinitament interessant la part central, amb els solos de saxo on es creen unes harmonies i textures harmòniques molt sensitives i expressives. La lletra, francament , no la trobe a faltar.
 
José R. Pascual Vilaplana, Johan de Meij i José Miguel Fayos.

4. Del color de las mareas (2013) en tres moviments: I. El despertar de la bahía, II. Senderos de Poseidón i III. De Sorolla i la luz. L’obra vol descriure Xàbia, realment Xàbia és un pretext, una invocació (que en deia més amunt). La introducció etèria del primer moviment, quasi sideral o atmosfèrica, se’ns diu que és una contemplació de la badia de Xàbia, la massa sonora recrea un neoimpressionisme de raigs de sol (el color?) que penetren entre els sons de la banda (trompetes amb sordina),..., no cal esperar cap recreació sonora, de sobte apareix una melodia contundent dels metalls (que recorda la BSO de The Lord of the Rings (The two towers), Howard Shore) i novament la massa etèria penetrant i suggestiva: tensa. El segon moviment se’ns diu que cal mirar-s’ho, des de les profunditats del món submarí, però, la tensió del primer moviment amb aquelles masses harmòniques suggestives, neoimpressionistes, continuen, les escales del corn anglès i saxo soprano descendents són traços de color, abans havia estat el requint,  i els efectes sonors (canyes i ampolles bufades,...) que trenquen la quietud de la mar submarina. Després un saxo soprano, improvisa (recordem aquell recurs improvisador en “Cantares de la nueva tierra”) i es deixa dur on el porte el marejol sonor. La marcialitat i solemnitat representen la grandiositat de la badia xabienca. El tercer moviment, Fayos aplica l’escriptura espectral on les freqüències del color blau són traslladades a so reduint-les a un rang de Do#-Re. D’altra banda, per simbolitzar el color blanc empra clústers. A partir de la combinació dels elements (Do#-re i els clústers) genera tot el material (harmònic, rítmic, contrapuntístic). L’ús dels colors blanc i blau és per ser aquest els colors que Sorolla més va utilitzar. El resultat és una massa sonora molt més agressiva (dissonant), per això, Fayos introdueix una fanfàrria de trompes fantàstica que lliga perfectament amb l’acumulació sonora dissonant. El final apoteòsic fa de l’obra una mostra de suggestió sonora exuberant, poc importa el que pretén (de fet ho diu el llibret: pretén) descriure, se sosté, la sensació de trajecte marítim durant els dos primers moviments és immillorable, la sensació de misticisme aquàtic, gràcies al recurs semiimprovisatori del saxo soprano i la col·laboració del corn anglès, és molt bona, i la senzillesa aparent amb què resol la potència del tercer moviment fan de “Del color de las mareas” una barreja estètica neoimpressionista, neocomplexa: neodescirptiva. La música se sosté, la descripció se suggereix.

Tot i que la vessant cambrística de Fayos és ara molt més rica i encaminada en la línia més avantguardista, arriscant molt, proposant quelcom diferencial, trobe que el camí progressiu de la seua música per a banda, on l’experimentació, les tècniques compositives de finals del XX comencen a dirigir el seu discurs musical de manera magistral, prova d’això són “Del color de las mareas” o “Tribal elements”, els amants de la fonografia bandística tenen ací un molt bon monogràfic, un Fayos en progressió que elimina les consonàncies estúpides, les històries exòtiques, la programàtica de gènere com a model de moda kitsch ha quedat relegat, per això no poden deixar d’escoltar-lo, alhora, no oblidem, estem donant suport a magnífiques propostes des dels centres educatius.



PS: si volen adquirir aquest CD monogràfic, poden fer-ho ací: Conservatori Professional de Música de Xàbia.
 
next