Forma part d’eixa selecció de compositors amb un catàleg divers, o millor dit diversificat: banda simfònica i conjunt de cambra (o ensemble), amb una estètica, o estil, definida pel que fa a la música contemporània per a ensemble, (o grup de cambra), orientada cap a la nova complexitat amb tendència cap a la microtonalitat i processos matemàtics aplicats, basant-se en altres elements extramusicals (text, color,…), a la música per establir durades, altures o tramats harmònics, ací fa servir un grau d’experimentació en l’elaboració de materials harmònics, també combina l’electrònica mixta, entre les diverses propostes que conformen el seu catàleg.
Amb la música per a ensembles, Fayos, amb aquesta complexitat compositiva oberta a qualsevol estímul, explota, exprimeix el seu potencial i crea contemporàniament amb llibertat. Heus ací una mostra amb “Sur étoile Artaud”. Francament extraordinari. També convindria, —pel gust—, d’escoltar “Letanías a un Ángel Gótico” (2n premi SGAE-CNDM, 2014) o “Cinco Cantos Elegíacos” (2014) per a 10 trompes, obres recents i actuals que exploren tot el potencial creatiu i la complexa tècnica compositiva de Fayos per a la música d’ensembles, tot i que recorre en “Cinco cantos elegíacos” a la tradició del Renaixement tardà, amb l’ús del coro spezzati (policoralitat) venecià, resolent-ho magníficament. Una mostra de reinterpretació de materials o de tècniques compositives d’anada i tornada ben interessants.
D’altra banda, la seua música per a banda simfònica es basa en la programàtica, amb peròs, a la qual li aplica tècniques compositives que desenrotlla extraordinàriament en la música contemporània per a ensemble, tanmateix, conscient (probablement) que l’intèrpret i (probablement també) el públic a qui va adreçada serà merament reticent, decideix reconduir el seu llibertinatge creatiu als camins de la tranquil·litat auditiva. Però, veig un Fayos que a mesura que madura, apressadament, es deslliura del jou neoromàntic i guanya la partida creativa el Fayos neocomplex, l’avantguardista i contemporani. Això es percep clarament en les quatre obres simfòniques per a banda que formen aquest treball discogràfic (l’ordre de la contraportada del disc està alterat, ací l’ordre correcte, segons llibret i enregistrament): “La cumbre de Masada” (2004), “Ecos de un mundo distante” (2006), “Cantos de la nueva tierra” (2011), i “Del color de las mareas” (2012). Tancaria aquest període (o interval temporal) una de les seues millors obres per a banda, i de les millors que s’han compost en els darrers anys, no inclosa en aquest monogràfic “Tribal element” (2013), on el tractament rítmic és excepcional i el discurs “melòdic” amb un llenguatge serial i tècniques esteses és fantàstic (obra obligada del CIBM, quan?)
Així és el cas d’alguns compositors conscients del recorregut de la música contemporània (de la seua pròpia fins i tot), els quals empren tècniques més o menys complexes per a crear els materials, els quals apliquen o construeixen sobre elements musicals ortodoxos, ara estàndards i estructurals (com “corals de trompeteria”, percussions tribals, matalassos sonors de les fustes mitjançant escales,…) per mantenir el discurs de la història que volen contar. Açò, comporta un risc, a major grau de complexitat menor intel·ligibilitat melòdica, o d’altra manera, a major dificultat menor comprensió, per tant major rebuig sistemàtic d’un públic massa poc educat a la contemporaneïtat de les tendències. Alguns es recolzen en la descripció i estructures, bàsicament en repetir-les, a mode d’elements de gènere, altres, els qualitatius, a poc a poc ho van reduint a una inspiració, suggeriment, títol,… Concloc que, ara una programàtica ‘motívica’ (leitmotivs melòdics i/o rítmics), amb una història sorprenent, rocambolesca, exòtica i que vol ser explícita, tot motivat per estructures sonores d’impacte, posades en escena innovadores i cridaneres (cants, instruments no habituals, percussionistes fent malabars,…) pot ocasionar un interès, un impacte mediàtic i suscitar una còpia causal, convertint la música simfònica per a banda en còpies de moda d’un model, d’efectes, d’estructures,… que pequen de la mateixa xacra, entre altres que la descripció sonora no suggerisca la història que suposadament es volia suggerir o descriure. Sí, uns tambors marcials suggeriran una batalla i un fagot, una flauta i un solo de corn anglès una escena bucòlica, però això ja ho féu Berlioz. La tonalitat va morir, eduqueu-nos en els anys perduts i deixem, —si ve de gust—, la cinematografia, si no és necessària. Aleshores, tot sona igual, només canvia la programàtica, ens empobrim musicalment.
D’altra banda, la iniciativa del Conservatori Professional de música de Xàbia, involucrant el centre, alumnes i professors, en l’enregistrament d’aquest monogràfic, em sembla una extraordinària decisió, ja que el procés d’enregistrament d’un CD no és objecte d’estudi habitualment o una experiència que molts músics sovint no coneixeran. Això, aquest amateurisme ens obliga a ser cautes amb alguns aspectes interpretatius, tot i que en conjunt la interpretació d’alumnes i professors de grau professional, és prou satisfactòria. A més a més, el director ha estat Jose R. Pascual Vilaplana i han comptat amb l’assessorament musical de Johan de Meij i Andrés Valero-Castells.
El monogràfic inclou obres dedicades a Xàbia, com l’obra que dóna títol al monogràfic “Del color de las mareas”, estrenada dins dels actes commemoratius dels 400 anys de la concessió del Títol de Vila Reial a Xàbia. En la mateixa línia dedicatòria trobem “Cantares de la nueva tierra”, però, en aquest cas, dedicada a Xella pel seu 400è aniversari de la Carta Pobla fundacional. “Ecos de un mundo distante” fou guardonada amb el I premi del Concurs Iberoamericà de composició per a banda Vila d’Ortigueria i “La cumbre de Masada” fou l’obra guanyadora del II Concurs de composició per a banda simfònica Ciudad de Torrevieja.
El treball inclou un llibret explicatiu (en valencià, castellà i anglès, fet destacable, perquè altres no ho fan) de les obres i biografies dels artistes, així com diversos agraïments per la iniciativa, pel procés i pel resultat, un treball acurat, completat amb extractes de pintures de Sorolla, fetes a la Vila Reial de Xàbia. Tot plegat li dóna un atractiu immillorable, a més d’exemplificar la connexió que hi ha entre l’obra que dóna nom al disc, el pintor, la Vila de Xàbia i la mar.
1. Simfonia núm. 1 “La cumbre de Masada” (2003) en quatre moviments: I. Destrucción de Jerusalén, II. El asedio, III. Inmolación i IV. Epílogo: El espíritu de Masada. La simfonia ens descriu, ens conta sonorament, la història de Masada seguint-la amb fidelitat. Els títols dels moviments són explícits i ens situen o predisposen a allò que oirem. Perquè l’oient puga percebre la història, documentada, Fayos assigna a determinats personatges un leitmotiv que ens guia a través de l’audició per la història de Masada. Tècnicament està ben resolta ja que els romans s’identifiquen fàcilment amb la fanfàrria, els tambors amb el setge i les harmonies de les fustes amb una sensació d’angoixa. L’ús d’himnes també ajuda a identificar els bàndols teològicament i ubica psicològicament la història, d’una banda la melodia de l’himne jueu Yeroushalaim Chel Zahav, el cant del nom Eleazar (primer Sumo Sacerdot del poble hebreu) o Yeroushalaim identifica els jueus, Jerusalem, Masada… D’altra banda, la seqüència gregoriana del Dies Irae ens ajuda a ubicar els romans, la mort, la justificació de la mort per motius teològics,… La instrumentació ajuda a la comprensió, per exemple de les trompes imitant els shofar jueu, les trompetes recordant els romans (després s’afegeix tot el metall), el solo de tuba que simbolitza l’ariet obrint pas. Durant el segon moviment té lloc la batalla, el setge també ben representat, després l’estat de nerviosisme, de defugir la gent està ben dibuixat musicalment. El tercer moviment, la immolació dels supervivents abans de no ser capturats, està representada per glissandos i clústers que volen imitar els crits, els plors… el leitmotiv que apareix durant tots els moviments, caracteritzant l’obra, torna a aparèixer a mode de marxa processional, al final sona la seqüència del Dies Irae dies Illa, diu Fayos a “mode de Rèquiem pels vençuts”. L’epíleg, optimista amb la història, fa un repàs dels temes, leitmotivs, i li aporta eixe final explosiu, per exigència del gènere. La descripció sonora, tècnicament entenent el gènere, és perfecta, però, no passa per ser una obra programàtica més, amb les seues originalitats cridaneres com l’ús de les cadenes per exemple. És, cal dir-ho, un obra primerenca en el catàleg.
2. Ecos de un mundo distante (2006): pren com a inspiració el mite de la caverna de Plató, essent això, un suggeriment o un principi aglutinador del discurs musical (ecos: ressò~distant/ressonància). Amb aquesta peça, Fayos es deslliura de la programàtica i combina diferents elements musicals per crear els seus materials: un tema principal i altre secundari, pel que fa a l’harmonia es basa en l’acord de triada major al qual afegeix un interval de 2a major i un altre de 4a augmentada (el conegut tritó, il diavolo in musica). Aquests materials es manipulen per treballar els conceptes de ressò i ressonància, la difuminació dels contorns i de les línies melòdiques i la superposició d’estrats harmònics i melòdics. Els materials i la finalitat dels conceptes donen un llenguatge modal, d’atonalitat lliure, centres tonals o polaritats, tot això degut a l’ús del tritó i la 2a major afegides a l’acord de triada major que ofereix uns cromatismes (útils per a l’atonalitat) o superposats (amb harmonies per quartes) una atmosfera harmònica modal, alhora l’ús de la quarta augmentada reforça (treballant com a sensible) la polarització cap al quint grau (de l’escala). La peça, en un únic moviment, compta amb divisions internes percebudes pels canvis de tempo ben premeditats que ajuden a fixar l’estructura (que donaria una tonalitat convencional: exposició, desenvolupament, reexposició…). El fet d’incloure una melodia recognoscible, amb diferents embolcalls: rítmic o harmònic, ajuda a seguir el discurs, d’alguna manera, tot i les dissonàncies, no es percep com una música trencadora ja que els recursos de creació són en certa manera preparats, embolcallats de consonància, allò que déiem: contingència. No obstant açò, tot i comptar amb elements sonors o rítmics dels gustos bandístics (percussions, veus xiuxiuejants, trompeteries,…), la música se sosté per si sola.
Tot i que la vessant cambrística de Fayos és ara molt més rica i encaminada en la línia més avantguardista, arriscant molt, proposant quelcom diferencial, trobe que el camí progressiu de la seua música per a banda, on l’experimentació, les tècniques compositives de finals del XX comencen a dirigir el seu discurs musical de manera magistral, prova d’això són “Del color de las mareas” o “Tribal elements”, els amants de la fonografia bandística tenen ací un molt bon monogràfic, un Fayos en progressió que elimina les consonàncies estúpides, les històries exòtiques, la programàtica de gènere com a model de moda kitsch ha quedat relegat, per això no poden deixar d’escoltar-lo, alhora, no oblidem, estem donant suport a magnífiques propostes des dels centres educatius.
PS: si volen adquirir aquest CD monogràfic, poden fer-ho ací: Conservatori Professional de Música de Xàbia.