Aquest “Madrít” és el darrer treball discogràfic en què ha participat el saxofonista valencià d’improvisació lliure i Avant-garde jazz Josep Lluís Galiana, qui es trobava —vés per on— presentant, dins del Ciclo Alina de Músicas Improvisadas, per al mateix segell discogràfic (Alina Records) el disc ‘Llimb’ amb el baterista Víctor Sequí (el passat 27 de febrer) a Madrid.
Com no podria ser d’altra manera, un músic creatiu amb idees, amb coses a dir i que té l’instrument a mà no pot quedar-se callat, emmudit, i sembla que el comboi, volàtil com la pólvora, i les litúrgies, de crear amb qui s’hi preste d’aquest músic, foren el detonant oportú per tal que tres músics ben destres com l’argentí Guillermo Bazzola amb la seua guitarra elèctrica, que qualsevol diria, —lluny de tòpics— que és elèctricament versàtil i cambrística, el baterista gallec Fernando Lamas amb uns tocs descriptius, dialogants, jocosos i capritxosos i el brunzidor de sons parafrasejats amb el saxo tenor i el soprano Josep Lluís Galiana, s’acomboiaren per improvisar. O com feien els antics del baix xifrat, fer música in situ i a la deriva.
Però, això del dit i fet, etimològicament —tan— valencià, cal donar-li profunditat artística: vàlua, direccionalitat i missatge —tot no val—. Alguna cosa s’hauran de dir ells, per tal que a nosaltres ens arribe alguna proposició —artística—. Així doncs, la sessió d’improvisació donà per fer aquests tres peces: rock, tiranos i totrane. Que no és poca cosa, ja que amb les tres peces s’observa com la relació física i psíquica s’assoleix, com l’enteniment entre els tres músics passa per diferents fases, la interacció augmenta, els riscos són cada vegada més exagerats, textures diverses, sonoritats bigarrades, rols canviants, diàleg creatiu i sensacions múltiples… i al final, hom es queda amb ganes de més, però, com deia aquell porc animat tan jocós: “això és tot amics”. N’esperem més, si més no altre capítol on la guitarra de Bazzola es deslliure al llibertinatge del seu so càlid com demostra fantàsticament en ‘Tiranos’ i que la bateria de Lamas faça eixa fascinant transformació sonora creant escenes rítmiques com fa en ‘Totrane’, perquè certament, quan arriba el silenci, hom com deia adés, es queda amb ganes de saber-ne més.
Potser pensen que això és bufar broquets, espigolar cordes i colpejar a pleret la caixa, plats i sonalls… al darrere hi ha tota una tècnica (instrumental) i una filosofia d’entendre la improvisació lliure, però, també d’entendre la significació de la música i la seua utilitat i funcionalitat. El resultat, amb moments fins i tot per a una certa “descripció sonora” (ep! que ni de bon tros això no és dolent, estaria bo), hi ha efectes descriptius que col·loquen la música en un context, o mode de cites o records contagiosos, és un discurs evolutiu sensacional i un col·loqui entre els tres músics que proposen idees sonores, les desenvolupen, les complimenten, les acaben o renaixen, amb els efectes contemporanis que el llenguatge —també— natural dels tres instruments participants executen dins d’una estètica del jazz d’avantguarda.
1. Rock: un break introductori de la bateria encén una lluita, quasi fratricida, dels tres instruments que volen sobreposar-se un a l’altre. Finalment és el saxo tenor de Galiana qui fa voltes al mateix motiu (en la tessitura greu) qui s’esgrimeix conductor del discurs, lluitant contra el break de la bateria de Lamas i els acords coloristes de la guitarra de Bazzola qui prompte combina els acords amb puntejos (amb efectes de so de la guitarra elèctrica), com volent imitar els remolins i salts del saxo tenor. Quasi tres minuts de lluita acaben per deixar una interacció imitativa entre el saxo i la guitarra, mentre la bateria sembla portar més enllà el seu propi camí rítmic. Una progressió de la guitarra de manera cromàtica ascendent i descendent acaben per tranquil·litzar el saxo tenor, també a la bateria qui redueix el seu discurs a colps sincopats, més suaus. Ha estat un diàleg dur, com una pedra (rock) que rebota entre els músics, amb un llenguatge altament dissonant i agressiu, però que la progressió cromàtica ascendent i descendent de la guitarra ha sabut tranquil·litzar, posar pau amb l’últim acord de la guitarra el qual ha resolt l’enfrontament amb un acord purament colorista.
2. Tiranos: és Galiana, ara amb el saxo soprano, qui comença amb bufs i slaps volent descriure una línia de diàleg. Al buf s’afegeix la caixa que frega la pell, la guitarra comença a interactuar creant entre els tres una atmosfera nebulosa, d’efecte de so cibernètic, molt puntillista. Prompte el saxo soprano és qui porta la iniciativa amb el seu guirigall reiteratiu que mai saps on pot finalitzar. Ací el ventall de timbres que intercala Lamas amb la bateria (i percussions: cortineta, vora de la caixa,…) augmenta la qualitat del discurs mentre que el punteig de la guitarra, fent servir diversos recursos sonors (pedaleres i altres efectes) crea un matalàs harmònic puntillista. Després, tant els acords com el ritme de la bateria acaben per imposar una estètica pròxima al rock i el saxo soprano aprofita per mamprendre noves idees (musicals). Tot plegat acabarà per reconduir Galiana, influït per una mica de swing, heretat del ritme marcat del rock abans, conduint als tres a una calma interior, reflexiva. Diversos efectes de percussió acompanyen una melodia íntima, preciosista, que només és interpel·lada per la tensió, ben oportuna, de la guitarra qui redueix l’acompanyament amb un senzill, per moments, baix Alberti. Ens trobem ara en un moment molt màgic, d’escorcoll interior magnífic, amb el saxo soprano fent una sensual melodia, acompanyat per sorolls de percussió, una harmonia de sonoritats subtils amb el punteig de la guitarra que crea una tensió incipient. La guitarra, amb un so molt acurat (quasi d’acústica o clàssica magnífic) continua la idea que havia proposat abans el saxo soprano, i amb la seua polifonia (òbviament pot fer acords) ens ajuda a recordar aquelles imatges del Harlem nebulós, fosc, solitari amb el músic bohemi potenciat per la darrera frase del saxo soprano que ho remata fantàsticament, sota el focus de la penombra amb el seu instrument retorcent-se en la seua recerca interior.
En línies generals el breu treball discogràfic és magnífic, ja que les variants del discurs improvisatori són diverses, no cau en la monotonia (monotemàtica), i sobretot els moments lírics, de sons vellutats, íntims, són fantàstics, els diàlegs entre els tres instrumentistes són molt interessants. Tots tres responen amb coherència a les propostes (idees musicals) que entre ells es llancen i la simplicitat amb què mostren les dificultoses línies “melòdiques” i les diverses textures sonores (fins i tot estètiques) aportant, per exemple en el cas de la bateria, sons bigarrats per crear certa polifonia, són genials. No cal afegir però, la gran virtuositat de Galiana per fer discursos improvisats amb els seus saxofons i la capacitat tècnica per dominar els efectes sonors, les línies melòdiques, el domini de les tensions, dels tempos interns de les peces (creades in situ), per no donar més adjectius (merescuts) a la seua musicalitat, no és cap novetat recordar que Galiana és un dels nostres músics més reconegut i reclamat per mostrar i ensenyar els seus conceptes creatius. L’únic però ha estat que m’he quedat amb més ganes de guitarra, amb altre rol, perquè la funció de cobertura harmònica, de matalàs, d’acompanyament, de sostenidor del sistema l’ha complit amb escreix, amb excel·lència, en certs moments he necessitat eixa llibertat que dóna oblidar-se de l’acord, del walking bass, de l’atmosfera harmònica, i voldria altres peces amb més presència, més implicació com a solista, que sí ha florit per moments amb un so preciós, elegant, sensible, genuí en els darrers minuts de la segona peça (Tiranos) o en moments de la tercera (Totrane), no obstant açò, les dues peces llargues són d’una capacitat musical i creativa, d’una eloqüència musical i una demostració de combinar estètiques, textures, línies, ritmes, efectes a l’altura dels grans improvisadors, com ho són aquest tres músics.
Els encoratge. Més, més col·laboracions!.
