Aquest “Piano Works” és un nou monogràfic, entre la vasta discografia, de les obres per a piano que el compositor Andrés Valero-Castells (1973) ha compost fins a la data. Interpretades pel pianista valencià Miguel Álvarez-Argudo, el disc recull obres que estigueren comissionades per L’IVM, proposades o encarregades pel mateix pianista i arranjaments i versions que féu Valero-Castells per a piano a partir de les seues obres (originals). També cal afegir que moltes d’elles foren estrenades en diverses edicions del Festival ENSEMS i han estat obres obligades en el Concurs Internacional de Piano “J. Iturbi”.
Es desprèn, amb aquest monogràfic, que Andrés Valero entén encara el piano com aquell instrument de possibilitats harmòniques de 88 tecles, —que no és poc,—, però, útils totes elles per expressar-se dins de l’ortodòxia d’una contemporàniament per a tots els públics. No obstant açò, veu el piano com un instrument de sonoritats harmòniques infinites, íntimes i subtils, però bàsicament de possibilitats melòdiques convencionals. El piano al servei de la màxima expressió consonant.
En primera audició, el gust del primer impacte sonor que produeix “Piano Works”, malgrat la gran varietat d’estètiques i tècniques compositives que conviuen en el CD, és la melodia o per substitució la línia melòdica, més aviat una línia melòdica expressiva, però també persuasiva i sensual i el seu acompanyament colorista, harmoniós i funcional. Ací, però, també en la seua música simfònica, tot i que amb les grans estructures es permet —Valero-Castells— més la dissonància com a element (o recurs) del llenguatge en “Piano Works” està reduïda al color, obligada per l’harmonia postromàntica, més que al discurs.
Després, a la quarta o cinquena escolta, païda la melodia la qual és la principal vàlua, comencen ha percebre’s els detalls intricats en el seu interior, de genialitats compositives —que hi ha—, i que fan de connexió amb eixa contemporaneïtat que atorga la cronologia de l’edat (1973) i l’àmbit on la majoria de peces foren estrenades. Pluriestètic i multitècnic en la composició d’aquestes peces, algunes de les quals combinen diferents estètiques i tècniques o recursos dins de la mateixa peça, la qual cosa fa difícil de classificar tant les peces com tot el conjunt, però, tanmateix allò que primer impacta, la primera impressió d’aquest “Piano Works” és que el piano d’Andrés Valero és per a ell un instrument de passions, de sentiments íntims, interns, introspectius, d’amor dolç, a través d’un llenguatge romàntic que per moments cau fora de tota avantguarda.
El disc no està absent de genialitats contemporànies, tot i que les avantguardes més transgressores o les complexitats compositives no són els llenguatges on Andrés Valero es desenvolupa ací, encara que no per això el disc deixa de tindre interès i vàlua, com per exemple “Ma-Chacona” d’una elaboració compositiva d’alt nivell i premeditada reflexió i recerca, o la retrospecció psicoartística de “La tortuga”. L’amalgama de recursos estètics i compositius que conviuen en una mateixa peça són molt interessants i alhora mantenen una fidelitat amb el propi estil, característic de Valero qui té, ampliant la visió a tot el seu catàleg, certa predilecció per la cita i la reelaboració de materials i s’ha desenvolupa, musicalment, en propostes contemporànies més convencionals, tot i que caldria començar a valorar la seua música amb altre prisma a partir de la “5a Simfonia” (2009)
I, si volem extraure recursos, fonts, tècniques…, ens trobem des d’un minimalisme i certa broma al més pur estil Satienià en “Ma-Chacona” amb dosis de color impressionista i reducció de materials, passant per les cites com en “Zeffiroso” i “Eiségesis” on recorre per diversos motius a Bach i Beethoven, i reelaboració de materials (propis, d’obres simfòniques orquestrals o bandístiques) fins arribar al postromanticisme generalitzat (en tot el CD) i palesat en “Romance” o “Nocturno nº 3”, amb inclinació per les formes breus, però estructurades (formalment) amb seccions (ortodoxes) o amb reexposicions de motius melodicoharmònics que ajuden més encara l’oient a situar-se en l’obra, a comprendre-la.
Pel bell mig trobem un bri de modalitat que recorda el folklorisme de la música nacionalista (cultural) espanyola, moviments paral·lels, harmonies per quartes, quintes i vuitenes, acords sovint arpegiats purament coloristes que atorguen bones dosis d’impressionisme, melodies molt expressives i un lirisme profund adobat amb harmonia tradicionalment tardoromàntica. Un disc melòdic i expressiu que ben bé pot servir-nos per relaxar-nos pel seu moto perpetuo: color reiteratiu consonant que frega el new-age neoclassical, com per vessar sentiments íntims pel seu melodiós lovely piano que supedita tot el treball, on trobem nou obres que sonen així:
3. Eiségesis del Aria-Goldberg (2013-AV80): altra peça amb material en préstec, en aquest cas J.S Bach. El títol, segons Valero, declara una teologia musical i per tant Bach és “com les sagrades escriptures”. A proposta d’Álvarez-Argudo, qui demanà escriure alguna cosa al voltant de les “Variacions Goldberg” BWV 988, Andrés Valero pren l’ària que inicia les famoses variacions per aplicar-li al seu motiu, també amplament conegut, variacions motíviques. El resultat és una peça completament tonal, de superposicions d’acords sobre l’acord de tònica (de Sol Major) que es reprodueix per diversos registres del piano, entre ells (els acords arpegiats) apareix clarament (i pràcticament tal qual) la “paràfrasi” de l’ària. La percepció auditiva més aviat seria una versió romàntica, amb llicències lliures improvisatòries, de la famosa ària. L’oient percep i reconeix l’ària perfectament i la consonància tonal aporta poca novetat. Suposadament els acords, el material propi, passen per diferents tessitures del piano, i volen crear una sensació de “clúster total”, aquesta sensació sonora, de massa sonora sonant alhora i per tant dissonant, no es percep.
4. Romance (2013-AV31h): vuitena versió d’aquest “Romance” originàriament per a soprano i piano (amb text de Gerardo Diego), aquesta melodia romàntica i harmonia tradicional (cinematogràfica i engalipadora) ha passat ja per soprano, violí, saxofon alt, fiscorn, versió per a orquestra i versió per a banda… i vertaderament la melodia ideada per Valero té gran versatilitat, força íntima, dolçor, profunditat, i encerta en la continuïtat intervàlica per això s’emmotlla a qualsevol instrument, convertint-la en una peça de culte per als més ortodoxos (i cinèfils).
5,6,7. Tres piezas: Galatea (2005), Larguetto Malinconico (2004), Beatriz y Alonso (2005): cadascuna d’aquestes tres peces reben material d’obres simfòniques de Valero. Compostes en moments diferents (la primera fou “Larguetto Malinconico”) l’estrena, tal i com se’ns presenta, fou en 2006 dins el XXVIII Festival Ensems.
Galatea: com una petita peça, d’aquelles que ben bé podien signar un Chopin, Schubert,…, aquesta Galatea està basada melòdicament en la melodia principal del poema simfònic “Polifemo” del mateix Valero. Harmonies romàntiques i tradicionals que per moments podrien haver trencat i tombar cap a altres camins (per exemple, altre cas haguera estat si les quartes foren augmentades i no justes), però Valero es manté fidel a l’estètica i poca cosa més aporta una peça pensada per a diverses veus i la polifonia, el contrapunt es veu de vegades com una “reducció de piano”, complicat, com ell afirma al llibret, i que Álvarez-Argudo resol amb solvència.
Larguetto Malinconico: basada en la melodia que fa la flauta a solo (després oboè, clarinet…) en “Dredred” (1999-AV26) i el tema principal del poema simfònic, aquest “Larguetto Malinconico” conté les mateixes característiques que la peça anterior, la sensació d’estar escoltant una mena de reducció de piano (d’una obra molt més gran i ja coneguda) supedita l’obra a una melodia acompanyada.
Beatriz y Alonso: la darrera de les tres peces també pertany, el seu material, a una obra prèvia “El monte de las ánimas” (2000-AV38), per a orquestra. Si “Galatea” comença amb 4s justes, ara Beatriz i Alonso ho fa amb les 5s i el moviment paral·lel a distància de 8s, la sensació de medievalisme es garanteix així des del primer moment. La peça comença amb la melodia del poema simfònic de referència, tot seguit presenta el tema d’Alonso tal qual, i presenta el tema de Beatriz, després reprèn com a enllaç el tema de l’inici però ací agafa a poc a poc una textura new-age, molt colorista, quasi minimal, (compàs 78) explotant la tessitura aguda del piano a base de modificar el motiu semblant a un moto perpetuo, i certament sona molt expressiu, vaporós… i el resultat és encisador, malgrat que en conjunt la presentació dels temes continuen pecant de l’efecte sonor: reducció per a piano; la proposta del final és ben interessant. La interpretació d’Álvarez-Argudo és tan segura, fiable, quasi mecanitzada que queda la sensació que una línia tan expressiva, colorista si encara podria donar més de si, posant-li: passió.
9. Nocturno nº 3 en Mib menor (1991-AV7): peça primerenca, descatalogada per Valero però que Álvarez-Argudo recuperà per incloure-la com a “bonus trak”. Com indica, el segon tema d’aquest “Nocturn” el reaprofità per al “Concert Valencià” per a clarinet i orquestra. Tot siga dit, el nocturn està ben compost, és un nocturn i prou original en la combinació de textures: baix Alberti a diferents tempos que fan d’acompanyament de la melodia o motius, melodies o motius variats, com la segona de caire valencià i contrastant (reaprofitada per al “Concert valencià”), amb un llenguatge completament tardoromàntic i algunes pinzellades amb acords coloristes al voltant del mode frigi i els arabescos (tan reiterats).
Un disc, aquest “Piano Works” que recull un llenguatge propi, el simfònic vessat al pianístic majoritàriament, una manera d’entendre la música actual, —contemporània (?)—, però, que estic convençut no manifesta tota la potencialitat creativa del seu artífex. Andrés Valero, estic segur, és molt més que reelaboració de materials. Una llibertat creativa, camí de la proposta avantguardista com mostra en “Ma-Chacona”, o el bon pretext que envolta “La Tortuga”, certament fascinant, però la resta cau en l’atemporalitat o passa a formar part del maremàgnum d’obres del mateix estil romàntic. Una música ben feta, dins d’un llenguatge esgotat. ‘Una de les meues obres més estimades (a banda de la seua “3a Simfonia”, pel component emotiu…), és la “5a simfonia”, però, estic segur, entre les meues obres simfòniques, no serà la més popular, perquè té algun concepte més abstracte, més dur a l’oïda, menys familiar per al públic, però és una obra que simbolitza un punt al qual he arribat”.
En el llibret adjunt es poden llegir en castellà i en anglès (i valencià?) les diverses explicacions de l’autor a les seues obres, així com les biografies de sengles músics.
PS: Deia Boulez cap a la fi dels setanta: “Partim cap a allò desconegut, amb passió. Però, emportem-nos per assegurar-nos el bust d’aquest avantpassat —referint-se a Beethoven—. Guardem-lo com a patró de l’aventura. Serà testimoni, davant els nostàlgics, que som ‘bàrbars’ voluntaris. Què pensar? Arriba un punt de la història en què tot monument, tota obra ja no ens ensenya res, directament”. (Recollit per J.Ll. Galiana en “La emoción sonora”, ed. Piles 2014; pàg. 196, forma part de la seua ponència amb motiu dels actes inaugurals del Palau de les Arts, 2-11-2006). Podria afirmar que si ho diu Boulez, va a missa. Tanmateix, que cadascú faça la seua reflexió; (els subratllats són meus).
