Màxima expressió amb massa piano romàntic

25 abril 2015 01:00h

‘Piano Works’. Música per a piano d’Andrés Valero-Castells. Miguel Álvarez-Argudo, piano. GadGad music, 2015. 1CD TT: 48’52’’

Aquest “Piano Works” és un nou monogràfic, entre la vasta discografia, de les obres per a piano que el compositor Andrés Valero-Castells (1973) ha compost fins a la data. Interpretades pel pianista valencià Miguel Álvarez-Argudo, el disc recull obres que estigueren comissionades per L’IVM, proposades o encarregades pel mateix pianista i arranjaments i versions que féu Valero-Castells per a piano a partir de les seues obres (originals). També cal afegir que moltes d’elles foren estrenades en diverses edicions del Festival ENSEMS i han estat obres obligades en el Concurs Internacional de Piano “J. Iturbi”.

Es desprèn, amb aquest monogràfic, que Andrés Valero entén encara el piano com aquell instrument de possibilitats harmòniques de 88 tecles, —que no és poc,—, però, útils totes elles per expressar-se dins de l’ortodòxia d’una contemporàniament per a tots els públics. No obstant açò, veu el piano com un instrument de sonoritats harmòniques infinites, íntimes i subtils, però bàsicament de possibilitats melòdiques convencionals. El piano al servei de la màxima expressió consonant.

En primera audició, el gust del primer impacte sonor que produeix “Piano Works”, malgrat la gran varietat d’estètiques i tècniques compositives que conviuen en el CD, és la melodia o per substitució la línia melòdica, més aviat una línia melòdica expressiva, però també persuasiva i sensual i el seu acompanyament colorista, harmoniós i funcional. Ací, però, també en la seua música simfònica, tot i que amb les grans estructures es permet —Valero-Castells— més la dissonància com a element (o recurs) del llenguatge en “Piano Works” està reduïda al color, obligada per l’harmonia postromàntica, més que al discurs.
Després, a la quarta o cinquena escolta, païda la melodia la qual és la principal vàlua, comencen ha percebre’s els detalls intricats en el seu interior, de genialitats compositives —que hi ha—, i que fan de connexió amb eixa contemporaneïtat que atorga la cronologia de l’edat (1973) i l’àmbit on la majoria de peces foren estrenades. Pluriestètic i multitècnic en la composició d’aquestes peces, algunes de les quals combinen diferents estètiques i tècniques o recursos dins de la mateixa peça, la qual cosa fa difícil de classificar tant les peces com tot el conjunt, però, tanmateix allò que primer impacta, la primera impressió d’aquest “Piano Works” és que el piano d’Andrés Valero és per a ell un instrument de passions, de sentiments íntims, interns, introspectius, d’amor dolç, a través d’un llenguatge romàntic que per moments cau fora de tota avantguarda.
El disc no està absent de genialitats contemporànies, tot i que les avantguardes més transgressores o les complexitats compositives no són els llenguatges on Andrés Valero es desenvolupa ací, encara que no per això el disc deixa de tindre interès i vàlua, com per exemple “Ma-Chacona” d’una elaboració compositiva d’alt nivell i premeditada reflexió i recerca, o la retrospecció psicoartística de “La tortuga”. L’amalgama de recursos estètics i compositius que conviuen en una mateixa peça són molt interessants i alhora mantenen una fidelitat amb el propi estil, característic de Valero qui té, ampliant la visió a tot el seu catàleg, certa predilecció per la cita i la reelaboració de materials i s’ha desenvolupa, musicalment, en propostes contemporànies més convencionals, tot i que caldria començar a valorar la seua música amb altre prisma a partir de la “5a Simfonia” (2009)
 

Tot plegat, és una música que arriba a un públic nombrós, comprensible en primera instància, perquè els recursos de contemporaneïtat estan subjugats a la versatilitat tímbrica, bé amb la melodia bé amb els colors harmònics. El bri d’avantguarda està controlat, reduït —premeditadament— i calculat per mostrar-lo en petites dosis en el seu llenguatge postromàntic. Valero assumeix tota la responsabilitat creativa (del procés) i ofereix, a l’oient, una música accessible que no té perquè ser en essència senzilla, però que no causa dificultat d’entesa, per tant s’hi descarta l’escolta atenta (i analítica), l’oient no té responsabilitats en l’acte, no ha de descodificar ni assimilar, només percebre la persuasió, tret d’algunes excepcions d’aquest disc.

I, si volem extraure recursos, fonts, tècniques..., ens trobem des d’un minimalisme i certa broma al més pur estil Satienià en “Ma-Chacona” amb dosis de color impressionista i reducció de materials, passant per les cites com en “Zeffiroso” i “Eiségesis” on recorre per diversos motius a Bach i Beethoven, i reelaboració de materials  (propis, d’obres simfòniques orquestrals o bandístiques) fins arribar al postromanticisme generalitzat (en tot el CD) i palesat en “Romance” o “Nocturno nº 3”, amb inclinació per les formes breus, però estructurades (formalment) amb seccions (ortodoxes) o amb reexposicions de motius melodicoharmònics que ajuden més encara l’oient a situar-se en l’obra, a comprendre-la.

Pel bell mig trobem un bri de modalitat que recorda el folklorisme de la música nacionalista (cultural) espanyola, moviments paral·lels, harmonies per quartes, quintes i vuitenes, acords sovint arpegiats purament coloristes que atorguen bones dosis d’impressionisme, melodies molt expressives i un lirisme profund adobat amb harmonia tradicionalment tardoromàntica. Un disc melòdic i expressiu que ben bé pot servir-nos per relaxar-nos pel seu moto perpetuo: color reiteratiu consonant que frega el new-age neoclassical, com per vessar sentiments íntims pel seu melodiós lovely piano que supedita tot el treball, on trobem nou obres que  sonen així:
 

1. Ma-Chacona, tocata para piano (2004-AV52): dos elements són clau en aquesta peça: per una banda l’obstinat rítmic, el qual dirigeix i sosté tota la peça, d’ací que Valero li atribuïsca el concepte de “Chacona”, tot i que l’atribució es deu a la insistència de l’obstinat (rítmic) i no, òbviament, ni a la forma, ni al compàs (3/4 de la xacona, dansa d’origen precolombí i no espanyol com indica el llibret) i, d’altra banda, l’elaboració motívica (no podem parlar ací de melodia) a partir de la combinació dels tocs d’alguns rellotges (Fa#-re-mi-la, La-Mi-Fa#-re), però, ací Valero li aplica unes mutacions que es fa difícil de percebre en el seu format original, alhora que li adjudica jocositat i descaradura al més pur estil Satie, i en fa un ús decoratiu preciosista dels motius. Per últim els sons principals són les notes Mi i La, i de la seua contracció (MA) naix el nom de la peça, tanmateix no és tampoc casualitat l’ús del Mi i el La, aquestes són els pols del primer tetracord que formen el mode frigi i també les notes principals de l’hipofrigi (Finalis i Tenor), d’ací que tot plegat tinga una flaire hispànica que alhora connecta amb la xacona, dansa arribada a Espanya (des de les Índies) i d’ací a Europa. Sens dubte és la peça més complexa: reiteració minimalista, certa ironia amb els materials, centralització sonora cap al Mi i el La, florejos coloristes (impressionistes) amb un llenguatge pianístic molt persuasiu, divagació tonal/modal, per això és la més enginyosa, la més audaç i la més avantguardista de totes. Els jocs dinàmics són molt exigents (per al pianista) en moviment convergent o invertit, la pulsació rítmica en obstinat que recorre tot el piano és també esgotadora, enèrgica, i Álvarez-Argudo, qui en aquest tipus de peces de les quals ha estat especialista, tot i demostrar desimboltura, bones formes, recobreix el so d’excessiva dolçor, el bany romàntic i la suavitat li atribueix massa sobrietat —elegància?—, fent una versió massa tova, light.
 

2. Zeffiroso (2008): comença aquesta peça amb un motiu melòdic familiar, ja que amb lleugeres variacions és el mateix tema amb què obri “Los Fusilamientos de Goya” (2002-AV45), passant per diversos solos: oboè, corn anglès, fagot..., després és el “Dies Irae” qui desenvolupa el poema simfònic, ací en Zeffiroso apareix material nou, però que segons Valero conté també material en préstec, tot i que de manera “subliminal” L’Himne de l’alegria sembla estar introduït en alguns sons amb què es resolen els arabescos. Aquests arabescos, els quals tampoc són nous, també són emprats en la segona part del poema susdit, (flautí) encara que lleugerament variats. Zeffiroso, en qualsevol cas, proposa un calma auditiva amb pedals (dret del piano) i acords consonants arpegiats que produeixen una sensació de new-age, tant és així que el mateix Valero ho afirma “persegueix un efecte hipnotitzant,... transmetre pau i tranquil·litat, tal vegada la millor imatge possible per a aquesta calma sonora siga un ‘spa auditiu’”. Ací Álvarez-Argudo està molt més àvid per traure les sonoritats hipnòtiques, certament, està ben encertat.

3. Eiségesis del Aria-Goldberg (2013-AV80): altra peça amb material en préstec, en aquest cas J.S Bach. El títol, segons Valero, declara una teologia musical i per tant Bach és “com les sagrades escriptures”. A proposta d’Álvarez-Argudo, qui demanà escriure alguna cosa al voltant de les “Variacions Goldberg” BWV 988, Andrés Valero pren l’ària que inicia les famoses variacions per aplicar-li al seu motiu, també amplament conegut, variacions motíviques. El resultat és una peça completament tonal, de superposicions d’acords sobre l’acord de tònica (de Sol Major) que es reprodueix per diversos registres del piano, entre ells (els acords arpegiats) apareix clarament (i pràcticament tal qual) la “paràfrasi” de l’ària. La percepció auditiva més aviat seria una versió romàntica, amb llicències lliures improvisatòries, de la famosa ària.  L’oient percep i reconeix l’ària perfectament i la consonància tonal aporta poca novetat. Suposadament els acords, el material propi, passen per diferents tessitures del piano, i volen crear una sensació de “clúster total”, aquesta sensació sonora, de massa sonora sonant alhora i per tant dissonant, no es percep.

4. Romance (2013-AV31h): vuitena versió d’aquest “Romance” originàriament per a soprano i piano (amb text de Gerardo Diego), aquesta melodia romàntica i harmonia tradicional (cinematogràfica i engalipadora) ha passat ja per soprano, violí, saxofon alt, fiscorn, versió per a orquestra i versió per a banda... i vertaderament la melodia ideada per Valero té gran versatilitat, força íntima, dolçor, profunditat, i encerta en la continuïtat intervàlica per això s’emmotlla a qualsevol instrument, convertint-la en una peça de culte per als més ortodoxos (i cinèfils).

5,6,7. Tres piezas: Galatea (2005), Larguetto Malinconico (2004), Beatriz y Alonso (2005): cadascuna d’aquestes tres peces reben material d’obres simfòniques de Valero. Compostes en moments diferents (la primera fou “Larguetto Malinconico”) l’estrena, tal i com se’ns presenta, fou en 2006 dins el XXVIII Festival Ensems.

Galatea: com una petita peça, d’aquelles que ben bé podien signar un Chopin, Schubert,..., aquesta Galatea està basada melòdicament en la melodia principal del poema simfònic “Polifemo” del mateix Valero. Harmonies romàntiques i tradicionals que per moments podrien haver trencat i tombar cap a altres camins (per exemple, altre cas haguera estat si les quartes foren augmentades i no justes), però Valero es manté fidel a l’estètica i poca cosa més aporta una peça pensada per a diverses veus i la polifonia, el contrapunt es veu de vegades com una “reducció de piano”, complicat, com ell afirma al llibret, i que Álvarez-Argudo resol amb solvència.

Larguetto Malinconico: basada en la melodia que fa la flauta a solo (després oboè, clarinet...) en “Dredred” (1999-AV26) i el tema principal del poema simfònic, aquest “Larguetto Malinconico” conté les mateixes característiques que la peça anterior, la sensació d’estar escoltant una mena de reducció de piano (d’una obra molt més gran i ja coneguda) supedita l’obra a una melodia acompanyada.

Beatriz y Alonso: la darrera de les tres peces també pertany, el seu material, a una obra prèvia “El monte de las ánimas” (2000-AV38), per a orquestra. Si “Galatea” comença amb 4s justes, ara Beatriz i Alonso ho fa amb les 5s i el moviment paral·lel a distància de 8s, la sensació de medievalisme es garanteix així des del primer moment. La peça comença amb la melodia del poema simfònic de referència, tot seguit presenta el tema d’Alonso tal qual, i presenta el tema de Beatriz, després reprèn com a enllaç el tema de l’inici però ací agafa a poc a poc una textura new-age, molt colorista, quasi minimal, (compàs 78) explotant la tessitura aguda del piano a base de modificar el motiu semblant a un moto perpetuo, i certament sona molt expressiu, vaporós... i el resultat és encisador, malgrat que en conjunt la presentació dels temes continuen pecant de l’efecte sonor: reducció per a piano; la proposta del final és ben interessant. La interpretació d’Álvarez-Argudo és tan segura, fiable, quasi mecanitzada que queda la sensació que una línia tan expressiva, colorista si encara podria donar més de si, posant-li: passió.
 

 8. La Tortuga (2014): basada en altra obra de Valero “Tríptico” (AV21) per a quintet de vent, és sense dubte de totes les peces del disc, a banda de “MA-Chacona”, que es basen en reelaboració de materials, la que més càrrega de recerca, reflexió i complexitat té, la qual cosa no es tradueix en dissonàncies i llenguatges de darrera avantguarda, però, el plantejament de Valero, extrets del llibre “GEB” de Douglas R. Hofstadter i l’advertència que no és una peça descriptiva, li donen un caràcter especial, tot i que el recurs expressiu, tret característic del disc, està present a través de les línies melòdiques i l’acompanyament funcional. ¿És, posem per cas, aquesta la resposta que vol donar-se l’autor, tal i com plantejava Hofstadter al GEB? Aquest és el procediment de regles formals del qual naix el seu art? No obstant açò, el motiu de l’inici, reincident i penetrant,  semblant a un “tenor” (vox principalis) pren un desenvolupament que lluny de descriure cap tortura el desenvolupa de manera excel·lent i és junt a “Ma-Chacona” una de les millors peces del disc, també, és de les més meditades (rebuscades?) i això sempre garanteix originalitat.

9. Nocturno nº 3 en Mib menor (1991-AV7): peça primerenca, descatalogada per Valero però que Álvarez-Argudo recuperà per incloure-la com a “bonus trak”. Com indica, el segon tema d’aquest “Nocturn” el reaprofità per al “Concert Valencià” per a clarinet i orquestra. Tot siga dit, el nocturn està ben compost, és un nocturn i prou original en la combinació de textures: baix Alberti a diferents tempos que fan d’acompanyament de la melodia o motius, melodies o motius variats, com la segona de caire valencià i contrastant (reaprofitada per al “Concert valencià”), amb un llenguatge completament tardoromàntic i algunes pinzellades amb acords coloristes al voltant del mode frigi i els arabescos (tan reiterats).

Un disc, aquest “Piano Works” que recull un llenguatge propi, el simfònic vessat al pianístic majoritàriament, una manera d’entendre la música actual, —contemporània (?)—, però, que estic convençut no manifesta tota la potencialitat creativa del seu artífex. Andrés Valero, estic segur, és molt més que reelaboració de materials. Una llibertat creativa, camí de la proposta avantguardista com mostra en “Ma-Chacona”, o el bon pretext que envolta “La Tortuga”, certament fascinant, però la resta cau en l’atemporalitat o passa a formar part del maremàgnum d’obres del mateix estil romàntic. Una música ben feta, dins d’un llenguatge esgotat. ‘Una de les meues obres més estimades (a banda de la seua “3a Simfonia”, pel component  emotiu...), és la “5a simfonia”, però, estic segur, entre les meues obres simfòniques, no serà la més popular, perquè té algun concepte més abstracte, més dur a l’oïda, menys familiar per al públic, però és una obra que simbolitza un punt al qual he arribat”.
En el llibret adjunt es poden llegir en castellà i en anglès (i valencià?) les diverses explicacions de l’autor a les seues obres, així com les biografies de sengles músics.

PS: Deia Boulez cap a la fi dels setanta: “Partim cap a allò desconegut, amb passió. Però, emportem-nos per assegurar-nos el bust d’aquest avantpassat —referint-se a Beethoven—. Guardem-lo com a patró de l’aventura. Serà testimoni, davant els nostàlgics, que som ‘bàrbars’ voluntaris. Què pensar? Arriba un punt de la història en què tot monument, tota obra ja no ens ensenya res, directament”. (Recollit per J.Ll. Galiana en “La emoción sonora”, ed. Piles 2014; pàg. 196, forma part de la seua ponència amb motiu  dels actes inaugurals del Palau de les Arts, 2-11-2006). Podria afirmar que si ho diu Boulez, va a missa. Tanmateix, que cadascú faça la seua reflexió; (els subratllats són meus).



 
next