L’homeboreal que vivia per la música universal

8 juny 2015 01:00h

A la commemoració del 150è aniversari del naixement de Carl August Nielsen (9 de juny de 1865-3 d’octubre de 1931)

Quan fa uns dies mirava el web que l’administració danesa, diferents entitats culturals, teatres i orquestres, (fins i tot sa majestat la reina Margrethe II apareix com a patrocinadora), i afirmaven que “durant 2015 a tot el món serà motiu de celebració l’efemèride de Carl Nielsen”, pel seu 150è aniversari, francament, em va semblar més aviat una afirmació protocol·lària, amb més il·lusió i desig (legítim) que altra cosa. Sens dubte als països de caire escandinau 2015 serà un any molt celebratiu, d’orgull pel que fa a la cultura marcadament nacional danesa, i per extensió escandinava, ja que conflueixen dues cites, ara la de Carl Nielsen l’heroi nacional compositor i, en desembre, la de Sibelius a Finlàndia també amb el 150è aniversari del naixement de l’heroi compositor nacional finès.

Quan els danesos afirmen “a tot el món”, fan referència exactament a tot el món escandinau, també l’anglosaxó i en menor mesura el centreeuropeu (inclòs França), que són els únics que des de Leonard Bernstein en els seixanta amb la New York Philarmonic Orchestra, fins a Alan Gilbert en l’actualitat, passant per Rattle, Järvi i, naturalment, un bon gruix d’escandinaus, han fet per donar, recuperar i divulgar les simfonies del mestre danès amb diverses orquestres a partir de la segona meitat del XX.

Ací, no té cabuda. El nostre país dels músics, el de les “2.000 bandes”, on tant ens agrada mirar-nos el melic, físic i sonor, som capaços de vessar tinta amb l’efemèride d’una marxa i fins i tot, —agosarats—, demanar que el món reconega la nostra xamor, però, ni l’Orquestra de València, ni naturalment l’Orquestra de la Comunitat, tampoc la Filharmònica de la Universitat de València, ni naturalment cap banda, tocaran ni cançons populars daneses, ni cap simfonia, ni tan sols l’obertura de l’òpera ‘Mascarada’,... I, així, malauradament no anem enlloc. No hi anem, entenent-nos, si volem aspirar a tindre certa europeïtzació, per daltabaix, normalització cultural (de la general i musical) europea. Aprofite, arran d’un estudi recopilatori o comptable (no sabria definir-lo ara) per remarcar que, no hi ha cap conseqüència directa entre el nombre de bandes al País Valencià i el grau de coneixement musical. Compte, que tampoc de consum, i això és trist, i molt preocupant. La quantitat no garanteix absolutament res, tret això sí, les probabilitats, —estadístiques—, de trobar arreu músics valencians. La nostra (sobretot i llastimosament la dels músics) cultura musical és sectària, limitada i parcial i només els que han eixit a la superfície estrangera poden considerar-se músics cultes, la resta som bufacanyes. Així de simple, perquè majoritàriament tampoc no ens preocupa en excés. I així de penós, sinó, temps al temps que fem un estudi estadístic per saber a quants concerts han anat els músics com oïdors que no siga de la seua pròpia banda o orquestra. De bestreta els afirme que trauríem les vergonyes a passejar.

Trobe que la programació de les orquestres (o conjunts) públics han de ser com les d’un bufet, amb dieta equilibrada, però, amb plats de temporada, i ara a qualsevol programació de cert prestigi toca un o diversos plats escandinaus. Atapeir-nos de bacó mozartià, de greix txaicovskià, o de sagí beethovenià pot produir indigestió, i més si els plats, sovint, estan cuinats a corre-cuita, o precuinats de qualsevol manera.
 
 
Carl Nielsen.

Tanmateix, tampoc podem dir que Nielsen als llocs on s’hi han redoblat esforços per divulgar i concedir el reconeixement que es mereix haja estat tot un camí planer. A banda del seu entorn geogràfic, on fins i tot l’ombra de Sibelius, i la de Grieg, han estat pregones, llargues i molt ombrívoles. A més cal afegir l’espectacularitat mahleriana, la qual, posats a lluir-se amb una bona corda, amb menys esforç per part del director, pot traure un èxit que de ben segur la crítica (poc crítica) reconeixerà fidelment. La comparança, recalcitrant, una i altra vegada entre les simfonies de Nielsen i les de Sibelius han dut el debat, entre experts i melòmans, a desqualificacions, a posicionaments quasi personals, a preferències pel gust simfònic d’un o altre, menystenint-se i fins i tot insultant-se. Com si amb això anés la vida, o com si la música clàssica lluités contra el drone que atacà Enrique Iglesias (valga’m déu!). Deixarem ara això, perquè no ens interessa als neòfits. Intentarem, doncs, parlar purament de Nielsen, almenys d’aquella música per la qual se’l (re)coneix mundialment: les sis simfonies.

La seua biografia mostra la seua tenacitat i esforç per convertir-se en músic des d’infant, lluitant contra la pobresa camperola i assumint els rols que la vida laboral infantil li atorgava, després en instrumentista aprofitant les oportunitats del destí i finalment en compositor aconseguint recomanacions, beques, consells... També assumiria la direcció d’orquestra aprofitant que estava en el lloc oportú en el moment que tocava, però, allò realment destacable és la seua personalitat, amb tendència bipolar, entre l’alegria i la desgràcia, la qual mostra un home que dedica temps a la reflexió i l’anàlisi de les coses per expressar-ho a través de l’art, malgrat contradir-se alguna que altra vegada entre la justificació i el resultat sonor, i viure clarament una vida intensa (positivament i negativament) en la part personal i sentimental, recolzada sempre en la música viva de caràcter universal.

Carl Nielsen prompte desenvolupà un caràcter individualista, en l’art, però en la vida personal tal vegada acabà reforçant-lo el seu matrimoni amb l’artista Anne Marie Carl-Nielsen. Sovint el matrimoni, amb tres fills es veia separat per l’activitat artística de sengles progenitors els quals tot i mamprendre viatges junts en la seua primera etapa, prompte els compromisos professionals començarien a separar-los. Carl Nielsen es veia superat per les situacions familiars, i no dubtava en reclamar la seua muller perquè tornès dels viatges professionals. El matrimoni estigué fregant el divorci i la filla major amenaçà de suïcidar-se si la mare no hi tornava dels seus projectes internacionals. Carl Nielsen tenia vida i relacions sentimentals extramatrimonials, no obstant açò, els daltabaixos professionals de Carl, la situació familiar i sentimental, les reflexions humanes (la I Guerra Mundial el va somoure molt i així ho va plasmar en la ‘5a simfonia Op. 50’) produïren una xacra en la salut del compositor que el dugueren a sofrir diversos infarts, els quals pocs anys després acabarien amb la seua vida, el 3 d’octubre de 1931.
 
 
Carl Nielsen.

Altres facetes de Nielsen fou el seu gust per l’escriptura. Escrivia sovint en premsa, i de gran, motivat per la seua filla escriví “Min fynsken barndom” (“La meua infantesa a Fiònia”) gràcies a la qual sabem de primera mà part de la seua biografia.

Nielsen aconseguí cert reconeixement en vida, però limitat al seu entorn geogràfic i en menor mesura en l’entorn germanòfil. Dinamarca el va reconèixer com el seu heroi compositor nacional, tot i que el reconeixement unànime no fou de seguida, tanmateix el seu 60è aniversari ja va ser una celebració pública, on participà l’administració danesa. Als 60 anys escriu “Levende Musik” (“Música Viva”), un recull dels seus textos musicals publicats a la premsa i revistes especialitzades, amb un pròleg i dos assajos inèdits on explica de primera mà què significava per a ell la música i com i en què es basava per compondre-la: “allò més senzill és allò més difícil, allò universal allò més durador, allò més recte allò més fort, com els pilars que sostenen la cúpula”, o aquesta altra afirmació “estime la vasta superfície del silenci; i el meu principal plaer consisteix en trencar-lo”.

La producció musical de Carl Nielsen és molt diversa, més de 350 cançons populars escandinaves, quasi totes emmarcades dins de l’àmbit geogràfic de Dinamarca (per això fou proclamat heroi i arribà a presidir la Societat Nacional de Música Danesa), les quals regeneraren el producte musical, atorgant-li modernitat a unes melodies centenàries que avui encara tenen cabuda dins la societat danesa. Però, també compongué òpera: “Saul i David” i “Mascarade”, i molta música incidental on destacarien ”Aladdin”, “Ebbe Skamemelsen”,... i cantates com ‘Hymnus amoris’ dedicat i basat en l’amor, més aviat l’enamorament immediat d’Anne Marie Carl-Nielsen. Compongué també música de cambra des de la seua etapa jovenívola com a músic militar a Odense, amb trios i quartets per a metalls, tanmateix allò més reconegut és el seu quintet de vent (‘Kvintet for flote, obo, klarinet, horn og fagot Op. 43’), però també compongué obres per a piano sol i concerts per a instruments solistes com el ‘Concert per a violí i orquestra Op. 33’, el ‘Concert per a clarinet i orquestra Op. 57’ i el ‘Concert per a flauta i orquestra’. Música orquestral com la “Suite” o l’obertura “Helios”.
 

Però, sens dubte, a banda dels seus concerts per a instruments (volia compondre un per cada membre del quintet, però, va morir al poc d’escriure el concert per a clarinet) o el seu quintet de vent, són les seues sis simfonies les que desperten major interès, i alhora les que més tinta han fet vessar. Carl Nielsen desenvolupà el seu llenguatge conscient que la tradició dels clàssics encara era un vehicle òptim per poder seguir dient coses, per poder expressar-se amb modernitat, però amb una concepció respectuosa cap a la tradició. Alhora n’era conscient que rebutjava les avantguardes, o en qualsevol cas les innovacions que compositors com Debussy o Ravel havien introduït, però sabedor que Stravinskyqui proposava un trencament dels ritmes i un tractament més radical del material folklòric Schönberg qui proposava saltar-se els cànons de la tonalitat (va coincidir amb Schönberg quan aquest ja havia esquarterat la tonalitat). La música de Nielsen és tonal, amb els cromatismes justos i molt premeditats, però, aplica el concepte de la tonalitat ampliada, recurs tampoc nou, però, amb el qual establia una llibertat per dirigir el discurs musical sense lligams. La tonalitat a servei de l’expressió i la dissertació musical.

Juga amb les formes, i això crea innovació, conscienciosament com en la ‘5a simfonia’ en dos moviments, on trenca l’estructura clàssica (amb tres o quatre moviments), el seu ús de la percussió de caracter descriptiu (sovint coma recurs bel·licós bàsicament) i les instrumentacions senzilles, la claredat de les línies i la naturalitat del contrapunt li atorguen a la seua música una dificultat interpretativa total. La incrustació de segments cambrístics, (bàsicament amb els instruments de vent heretats del quintet de vent clàssic) o el joc de les famílies instrumentals són realment dificultosos d’unificar en un discurs continu. Els moments expressius són psicològicament profunds i les descripcions fefaents amb la intencionalitat (sobretot dels subtítols de les simfonies).

Nielsen afirmava que la seua música no era programàtica, no era descriptiva, però, tampoc no va arribar a dir que fos completament música pura, de fet no fa ús de leitmotiv, d’associació d’elements personificats,..., però els títols: Expansiva, Simple, Temperaments, Inextingible,... són clarament productes de l’expressió comunicativa associada a una descripció d’un estat d’ànim, d’una situació, d’una percepció o resultat d’una reflexió analítica del món, de l’ésser humà, del seu entorn i de les seus circumstàncies.

“Symphony No 1 Op. 7”: escrita entre 1889/1894, dedicada a la seua muller, fou estrenada amb el Nielsen mateix tocant entre els segons violins (càrrec que guanyà i amb el qual mantenia l’economia familiar, fins que ho deixà, fet que també li comportà certs problemes personals, econòmics i administratius). Amb quatre moviments (Allegro orgoglioso, Andante, Allegro comodo-Andante sostenuto-Tempo I, Finale: allegro con fuoco). Estructuralment està aferrada a la tradició clàssica, però des de la primera simfonia ja plasma la seua concepció del llenguatge musical, començant en la tonalitat de sol menor i acabant en do major establint el viatge tonal, fluint, cap a la tonalitat progressiva.
 

“Symphony No 2 ‘The four temperaments’ Op. 16”: composta entre 1901 i 1902, està dedicada a Ferruccio Busoni. Nielsen comença a aplicar les seus reflexions sobre els temperaments humans, per això cada moviment porta un subtítol: colèric, flemàtic, melancòlic i sanguini. La simfonia òbviament porta per títol “Els quatre temperaments”. Ací Nielsen insisteix que tot i els títols, no es tracta de música programàtica, però, les maneres de descriure fan pensar tot el contrari, encara que la no percepció física dels conceptes l’ajuda a establir una ortodòxia al discurs musical que comporta, si més no, reflexió al voltant del fet. El mateix Nielsen escriví unes notes al programa on explicava les motivacions. Programàtica o no?.
 

“Symphony No 3 ‘Espansiva’ Op. 23”: començada en 1910, Nielsen es va veure obligat a ajornar la seua finalització, primer per les obligacions al Teatre Reial, però també per les diverses depressions que sofrí. La diferència amb aquesta simfonia és que inclou parts cantades, però, no amb text sinó vocals. El subtítol “expansiva” fa referència al nom del primer moviment, però, potser intentava explicar alguna reflexió interior (potenciada per la vocalització dels cantants, sovint col·locats rere l’orquestra). Nielsen començava a rebre reconeixement internacional, però, seguia sent geogràficament proper.
 

“Symphony No 4 ‘Det Uudslukkelige’ Op. 29”: en 1914 començà amb la 4a simfonia, tot just quan havia deixat la direcció del Teatre Reial. L’acabaria en 1916. La simfonia, amb el subtítol de “La inextingible” és una reflexió i recreació analítica del que havia suposat per a Nielsen la I Guerra Mundial. Les timbales recreen sonorament una batalla de trets i retrets els quals creen un diàleg musical complex i dificultós d’interpretar amb claredat, (amb aquest exemple ens podrem imaginar quan en ple segle XXI encara intentem recrear batalles de la mateixa manera que Nielsen. Superar-ho és difícil i caure en kitsch imitatiu massa freqüent). Tornem a entrar en contradiccions, ja que el mateix Nielsen escriu les notes al programa, basant-se en la carta que escriu a Anne Marie quan té la idea per compondre la simfonia. Nielsen afirma que no és programàtica, però, que allò que vol representar és la “voluntat elemental de viure”. El mot inextingible és una al·legoria de la vida mateixa de l’ésser humà que està per damunt del destí de la mort, greument amenaçant en temps de guerra.
 

“Symphony No 5 Op. 50”: novament hi ha ressons de la I Guerra Mundial. Composta entre 1920 i 1922, la gran peculiaritat és el trencament estructural, de la forma clàssica de simfonia en tres o quatre moviments. Aquesta 5a (sense subtítol, igual que la 1a) compta amb dos moviments. Nielsen va afirmar en broma que s’havia quedat sense idees, però, allò realment perceptible és el continu tira i arronsa de les textures, els clímax d’anada i tornada, la lluita interior, i eixa bipolaritat en la personalitat de Nielsen ja clarament marcada per la seua edat. AL meu parer és una de les obres més profundes, i una de les que més escorcoll psicològic hi ha, una lluita entre el bé i el mal, al final la dualitat en què va viure sempre Nielsen. Aquesta ‘5a simfonia’ es considera un model del modernisme musical.
 

“Symphony No 6 ‘Symphony semplice’ sense número d’Opus”: composta entre 1924 i 1925 el títol no fou inclòs per Nielsen, sinó que es féu en el programa de concerts, no obstant això s’afirma que Nielsen n’era conscient ja que va emprar-lo públicament. La ‘5a simfonia’ havia estat un gran èxit, però les dèries de Nielsen i els problemes li havien provocat diferents infarts lleus, a ell que s’estimava tant la vida, potser ara començava a veure-la amenaçada. Simpson afirma que es tracta d’una obra autobiogràfica, el títol dels moviments també ho fa pensar, ja que resumeixen la personalitat de Nielsen, alhora cal admetre que la música ho descriu excel·lentment. Sense dubte, és una grandíssima simfonia.
 

Què passà després? Per què no arribaria Nielsen al món cultural anglosaxó fins a la dècada de 1960?, ¿com és que al món llatí no té cabuda una música que evoluciona a la perfecció un llenguatge heretat dels clàssics amb el qual s’havien expressat els grans simfonistes centreeuropeusgermànics durant més de cent anys? La II Guerra Mundial, Prokófiev i Xostakóvitx, les segones avantguardes... en qualsevol cas Nielsen és un digne continuador de la tradició germanòfila. Un bon model, de fa cent anys, amb el qual comparar les simfonies i músiques programàtiques que se’ns volen vendre avui, i certament, em quede amb Nielsen i les seues timbales bel·licoses.

Descobrisquen Nielsen, així almenys no ens vendran tant la moto.


 
next