“Lo soñado”. Ximo Vicedo trombó, Pepe Gallego piano, amb la col·laboració de Friends Trombone Choir i Spanish Brass Luur Metalls. Música de José Rafael Pascual-Vilaplana, Santiago Miguel Alarcón, Miguel Guerra Arévalo, Ricardo Mollá, Ramón García i Soler, Mari Luz Monllor, Salvador Brotons i Fernando Velázquez. Autoeditat, 2015. 1CD. DDD TT: 74’35’’
Quan m’arriba a les mans aquest primer treball discogràfic de Ximo Vicedo, trombó solista de l’orquestra simfònica de RTVE, el primer que em crida l’atenció és la minuciositat amb la qual s’ha dut a terme el producte físic. La fotografia elegant —i excel·lent— parla per ella mateixa. L’escenari és evocatiu, onomàstic, d’arrels de ius solis,… Els elements separats i representants en igualtat de rellevància: l’home i el músic, l’instrument i la música. Recolzats al mur vell, arcaic, geolocalitzador,… És visualment gràfica, i expressiva on clarament es vol oferir informació. Amb missatge. Preàmbul del que s’escoltarà.
No hi ha dubte, com després s’explica en les notes del disc, que la il·lusió de veure’l realitzat, construït i materialitzat, és el colofó d’un somni. Compartir-lo a partir de la seua interpretació musical és l’objectiu d’aconseguir exterioritzar un anhel, la creació de nou repertori per a trombó, ací, dedicat al trombonista valencià, amb diferents formats: amb piano, amb quintet de metalls o amb ensemble de trombons. El trombonista castallut és el personatge del somni, però, l’elenc de compositors, una barreja entre joventut i maduresa, entre música programàtica descriptiva i música que vol ser pura, estèticament aferrada al postromanticisme, ofereix un argument que envolta un instrumentista de sonoritat càlida, sensual, mal·leable i flexible, de senzillesa en l’execució, segur i resolutiu tècnicament.
Parafrasejant si escau, és “el trombó amb els seus tons greus i de llarg abast els quals són d’una poesia musical sublim, des d’accents religiosos, tranquils i imponents fins a arravataments orgiàstics salvatges” tan bon punt com descriví Berlioz els trombons quan decidí deslliurar-los de la ridícula duplicitat de la veu dels contrabaixos.
Tot seguit t’adones que el trombonista de Castalla s’ha envoltat d’amics, els quals afegeixen cadascú d’ells un punt de vàlua, fent créixer el resultat sonor d’unes músiques composades ex profeso, però, si fa no fa detalls com les fotografies del Castell de Castalla, o els textos tant de Vicente Honorato (Stomvi) com de Vicedo li donen al producte discogràfic una autenticitat humanitzada. Vull dir que els grans artistes somien, potser fantasiegen —això deia Freud—, com qualsevol altre ésser humà. Palesen que rere un somni hi ha un esforç real per aconseguir les coses i això humanitza i trau ficció. Veure complits els somnis, si es persegueixen amb ímpetu, és cosa d’humanoides.
A propòsit dels pretextos i contextos, cal destacar-ne pel seu desencadenant poètic ‘Cançó de la mare morta’ de la compositora castalluda Mari Luz Monllor la qual acabà per somoure un poeta (Al-garber), amic del solista i la compositora, qui al remat escriví tot seguit el poema ‘Ai mare’ inclòs al llibret del disc. D’altra banda per la seua avinentesa amb un lletraferit universal i valencià, a més de la poca assiduïtat amb què es pren des de la clàssica com a pretext, ‘Més enllà de l’horitzó (Elegia a Enric Valor)’ de Ramón Garcia i Soler qui a partir ‘d‘Enllà de l’horitzó’ tercera novel·la del cicle cassanenc compon la peça amb una estructura sonata, així els dos temes contrastants pretenen reflectir el realisme i l’idealisme de l’obra literària del també castallut Enric Valor. Però, també estaria en aquesta direcció ‘Pinzellades Dalinianes’ del català Salvador Brotons el qual a partir de quatre quadres del pintor de Figueres compon una obra en quatre moviments idealitzats per la inspiració de les pintures.
Tanmateix, aquestes composicions amb títols en (català)valencià, també la poesia d’Al-garber nascuda de la peça de Montllor, són les úniques paraules que un treball amb tant d’element valencià fan referència a la nostra llengua. Els textos del llibret, els quals expliquen les músiques, els músics, els motius, els somnis, els agraïments,… estan disponibles en castellà on se’ns explica, per exemple que en ‘Més enllà de l’horitzó Op. 92’, “autor e intérprete quieren mostrar el aprecio hacia este gran maestro de las letras valencianas” parlant d’Enric Valor generador i inspirador de la peça de Garcia i Soler. Si fa no fa em costa creure que el senyor Valor estigués d’acord amb aquest rebuig del principal tret identitari (reduint-lo als títols) per parlar d’una música tan nostrada. Però també està disponible en anglès, tot i que la traducció és bastant discutible (“El País Valenciano, en general,…”/ “The Region of Valencia, in general,…”; I si posem: Valencian Country?). Certament Valor no estaria massa complagut.
Tan fa, però, supose serà per guanyar projecció i fidelitat a la cultura gran i important (el nostre país, francament, és tan petit i de llengua postergada…). Personalment, no hi veig cap escull en afegir informació musical en valencià, al mateix nivell que qualsevol altra llengua. Al remat enriqueix, manté l’arrel i s’hi és coherent amb les afirmacions. És incongruent estimar Valor i rebutjar la seua llengua quan s’està fent i parlant d’art, entre altres perquè manifestem una subordinació, atribució o equivalència: valencià per parlar de paelles i albuferes/castellà per parlar d’art, música i artistes. [“…en 1992 a Castalla no sabia parlar castellà ningú. Ni els senyors. O no els donava la gana i l’idioma es mantenia ric, molt exuberant, tal com jo l’he passat a la rondallística,…” (Tomàs Llopis, “Entrevista amb Enric Valor”, L’Aiguadolç, 16-05-1085)]
Óneiros de José Rafael Pascual-Vilaplana: diuen les notes del disc que “cada secció pretén evocar més aviat que no descriure una fase del somni”. Més endavant, afirma Vilaplana que es “pretén establir una comunicació constant”, entre sengles instruments, “i contrastant entre ambdós protagonistes”, però, deixa la porta oberta a la interpretació de l’oient quan conclou que “tal vegada això siga la intenció, tal vegada això siga el propi somni”. Fortament evocativa, quasi de sonoritats fantasioses, la peça desenvolupa els materials a partir d’un tema molt expressiu al qual l’acompanyament del piano li afegeix la màxima suggestió possible. És una bona peça, de caràcter romàntic, ben estructurada, articulant l’atenció en la part central amb la incorporació de la sordina en el trombó. No obstant, no presenta gaires dificultats tècniques, ni cap novetat estètica, però, no deixa de tenir bona factura tant melòdica com cambrística on el piano aporta un valor indiscutible per evocar la letargia del somni.
Rhapsody-bon de Santiago Miguel Alarcón: el jove trombonista i compositor bunyolenc, destaca de la seua peça, a banda de la forma rapsòdica, tres aspectes el melòdic, l’harmònic, però, assenyala principalment el ritme, tot plegat per explotar totes les possibilitats del trombó com a solista. La peça estructurada en tres seccions, compta amb una part central encertadament rapsòdica, on el trombó pràcticament sol (quasi a penes intervé el piano) es recrea amb una mena de soliloqui ben confeccionat i on Miguel no desaprofita per incloure fragments en préstec de la seua ‘Seven trombones of the apocalypse’ (obra guanyadora del premi de l’audiència en els premis de composició Slide Factory 2011). Les parts extremes són marcadament diferencials, molt contrastants, destacant si cap la darrera, amb molt de caràcter rítmic i jocós que enllaça amb la reexposició imitativa del principi. El tractament del trombó i les seus possibilitats solístiques queden una mica convencionals, dins l’ortodòxia, tot i que les síncopes i l’acompanyament del piano li donen una sonoritat quasi burleta, desenfadada. Els diferents diàlegs, sincopats encertadament, entre piano i trombó estan excel·lentment interpretats afegint-li un caràcter escurçat que fan d’aquesta peça, la qual sempre fa la sensació de recordar a altres músiques, una bona composició, exigent pel que fa a l’expressió i la pròpia musicalitat.
Castalla’s Dream de Miguel Guerra Arévalo: amb aquest peça del compositor picassentí apareixen els Spanish Brass juntament a Vicedo actuant com a solista. Segona peça dedicada als somnis la qual compta amb tres seccions, una primera un vals, on destaca la melodia dolça entre trombó i trompeta. El trencament radical, pel que fa a tempo i ritme el qual amb una progressió cromàtica crea una atmosfera de tensió, alhora que li afegeix cert al·licient a la melodia dolcíssima, es resol en una acompanyament en hoquetus per acompanyar la trompeta amb la qual interactuarà el trombó, la qual executa una variació de la melodia del vals (tema del principi), però amb un caràcter més jocós, quasi jazzístic. L’assemblatge dels instruments és ajustadíssima. Acurada al detall. Novament un canvi de textura donarà lloc a un solo de trombó exigent, en les progressions, però que no deixa eixe sabor jazzi. La reexposició mamprèn novament amb el vals. Excel·lent interpretació, on les veus flueixen i estan ajustades, compensades, col·locades,…, fent senzill a l’audició una peça que explota la vena romàntica més melodiosa.
Més enllà de l’Horitzó de Ramón Garcia i Soler, fidel al seu llenguatge per a films, Garcia i Soler crea un primer temps de sonata amb dos temes diferenciats, un enèrgic, l’altre molt més líric (com qualsevol sonata estàndard), però amb eixa gracilitat per combinar harmonies romàntiques amb elements jazzístics, una bona escriptura cambrística del piano i trombó que es complementen i dialoguen Garcia i Soler fa una peça que afortunadament no necessita d’elements extramusicals per significar-se o entendre’s, atractiva, fresca i colpidora amb eixes dissonàncies escurçades i descendents de la reexposició en el piano, tot i el seu romanticisme, un bon homenatge musical al nostrat Valor.
Cançó de la Mare Morta de Mari Luz Monllor Mollá és una peça melancòlica, fent honor al títol, alhora melòdicament romàntica on Vicedo i Gallego exploten el potencial líric de la peça, la qual no aporta massa innovació, sinó la seua senzillesa compositiva i la qualitat sonora del trombó li afegeixen qualitat.
Pinzellades Dalinianes de Salvador Brotons amb quatre moviments per a quintet de metall i trombó solista, naturalment el català troba la inspiració en el surrealisme de quatre quadres de Dalí. Novament reapareixen els Spanish Brass per acompanyar com un bloc sonor opositor o com un matalàs sonor sobre el qual descansa o transita el solista (Vicedo). El llenguatge de Brotons és clarament la gran diferència del disc, definit com català-mediterrani (Laura Gené, Sonograma núm. 5, 2009), és l’única música amb recorregut, sense arribar a plantejaments compositius complexos, però, la atonalitat o la tonalitat lliure, juntament a un discurs compositiu ben argumentat i estructurat, la música sosté el sentit per sí sola, tot i tenir la referència motívica del surrealisme dels quadres de Dalí: Somni causat pel vol d’una vespa al voltant d’una magrana un segon abans de despertar-se, La persistència de la memòria, Nen geopolític observant el naixement de l’home i Les temptacions de Sant Antoni. Música, la de Brotons, que no descriu els quadres, sinó que planteja escoltes diverses per assaborir els xocs produïts pel discurs del seu llenguatge, amb moments melòdics (d’ací la seu tercera etapa català-mediterrani), altres fortament contrapuntístics i de masses oposades, tonalitat i modalitat,… opcions diverses que barreja amb ofici Brotons, resultant una obra lluny de les línies agradables i romàntiques generalitzades, una música europeïtzant amb èmfasi, que s’allunya del recurs al jazz com atractiu contemporani (d’altres peces d’aquest disc), ha d’estar ben destacada en aquest disc i amb una exactitud interpretativa dels metalls que garanteix la qualitat del producte.
Suite Nº 2 en Sib Mayor de Fernando Velázquez un intent de desmitificar la música, emprant textures i sobretot ritmes d’estils populars com el rock, el pop, el funk, la balada o el disco, Velázquez compon aquesta suite amb cinc moviments per a trombó solista i ensemble de trombons on cada ritme de la música popular assumeix el rol de ritme de dansa da l’antiga suite. Podríem plantejar que la proposta estaria entre la música utilitària i la fusió d’estils moderns, en qualsevol cas la idea de Velázquez passa per descarregar de responsabilitat a la música clàssica, desnaturalitzant-la o justament tot el contrari naturalitzant-la, posant-la al servei del públic allunyant per les etiquetes, els ritus i l’esnobisme dels Mozarts i Txaikovskis de torn, tanmateix la suite resulta atractiva, si més no curiosa per la senzillesa amb què estableix imitacions, una identificació immediata de l’estil, i no vol anar més enllà d’explotar profundament els recursos que ofereix allò popular com havien fet Weill, o posem per cas Piazzolla amb el tango, ací Velázquez es limita a plantejar una identificació de les característiques d’allò popular musicalment i punt. L’esplèndida interpretació de l’ensemble i el solista, on caldria destacar Disco, és sensacional per creure’s les intencions de la suite. Fer gaudir de música popular amb instruments que hui consideren (alguns) cultes.
Lo soñado és un treball que interpretativament es col·loca en l’excel·lència, treballat al detall amb instrumentistes d’una altíssima qualitat, desmitificant la sublimitat, compta amb “lo milloret de cada casa”, però, em fa confirmar que la vena i inspiració romàntica ja no dóna més de sí. Està esgotada, fa temps que comença a repetir-se a reiterar-se, a fer nosa. Si la intenció era aconseguir més material nou per a trombó, més repertori, contemporani, amb fidelitat a l’etimologia del concepte, ho ha aconseguit a mitges. Alguns treballs compositius estan plantejats en estètiques que tenen quasi 150 anys, sonant igual que un nocturn de Chopin, poca contemporaneïtat oferim.
