Cullera arrasa, Alberic colpeix i Guadassuar pot conformar-se

20 juliol 2015 01:00h
Començaré quasi pel final. Passejava pels voltants del Palau, a pocs minuts de saber el resultat, quan justament havia acabat la Banda Simfònica de la SUM d’Alberic, l’única ahir a la vesprada que va mantenir el nivell i va estar a l’altura de les circumstàncies que al matí havia deixat Santa Cecília de Cullera. Samarretes blaves assetjaven el hall. A la porta principal, la gent menjava, bevia i fumava. Comentava, s’encomanava, explicava i intentava trobar un detall que els col·loqués en el rànquing. Els tres premis de la secció d’honor del Certamen de València és un bigarrat ventall de possibilitats, però, estava clar que, les travesses estaven en el segon i tercer lloc, atenent sense passions ni adhesions, al que s’havia pogut escoltar al llarg de la jornada.

Emfàticament un grup reduït parlava d’on havien col·locat els djembes, un dels detalls rítmics descriptius de l’obra obligada, La vall de la Murta, del meu professor i apreciat Andrés Valero. “A la dreta..., ells tots a l’esquerra, nosaltres... només era soroll el que feien...”, deien. Seguit, se’n parlava del so, en conjunt, “Santa Cecília té això, tot un so redonet, ben controlat, quasi preciosista...”, altre, a recer d’això afirmava que “amb el que havien oferit, els garantia”, s’ho mereixien, “si més no un ben digníssim segon lloc”. “La primera què?”, deia una dona. “Tots sabeu qui ha estat la primera, d’aquest matí”, concloïa.

Unes passes al costat, a tocar, un director afirmava que es conformarien amb un segon o un tercer. Optimista. I pot estar agraït. “Aquesta última m’ha agradat, perquè li trobava melodia” o “és que la de Guadassuar no abusava de la percussió” la resposta de la qual fou “és que la de Tavernes és massa estranya”. La Banda Municipal de València seguia fent el seu llarg i tortuós concert, mentre l’ambient s’enraria, perquè era diumenge i tard, el certamen havia començat a les 11.00h i eren quasi les 22.00h. La gent, desitjosa de saber els resultats, no respectava les formes, parlotejava, feia soroll... fins al punt que el director, Fernando Bonete, demanà paciència, “restan solo unos minutos, tocaremos Lo cant del Valencià y el Himno Regional”, declamà i reclamà. Entusiasmats per ‘limno’ que Bonete diriga i cantava cara al públic, per acomboiar-lo, la gent va aguantar, dempeus (les coses no canvien tan ràpidament) fins que començaren els premis. El jurat baixà de l’amfiteatre, Joan Ribó, Vicent Marzà i Glòria Tello els van donar. Mai s’havia vist cap polític al Certamen de València. I això que les bandes i la música havien estat una cosa important per al PP. Això deien, i això ens feien creure. Deurien pensar que, com allà tothom canta ‘limno’ era gent i vots guanyats i fàcils, i no calia sembrar per recollir.

Representants de la SUM d'Alberic recollint el 2n premi de la secció d'honor del CIBM 2015 'Ciutat de València'.
 
Els premis ja se saben: Santa Cecília de Cullera guanyà amb 392, seguida, a quasi vint punts de diferència, per Alberic amb 373, 5 punts i Santa Cecília de Guadassuar amb 367,5 punts. Guardons justos. De justícia, tot i que, per diverses raons el tercer premi ben bé podria haver estat, tant per a Santa Cecília de Guadassuar com per a la SIUM de Tavernes de la Valldigna. Difícil és, però feina pendent serà, extrapolar els premis i atribuir el resultat a la feina desenvolupada al llarg de les setmanes, i valorar l’esforç, el camí fet i els mecanismes qualitatius que ajuden la banda a millorar i superar-se. Participar, consell sovint de consolació, et fa veure on estàs, on has arribat i on t’hi trobes. Però sobretot cap a on cal seguir sonant.

Anem al principi. Santa Cecília de Cullera va fer la millor interpretació del certamen. És a dir, va interpretar l’obra obligada i la lliure perfectament, de manera equànime van mostrar que s’havien treballat les dues obres. L’única que va demostrar que havia fet el mateix fou la SUM d’Alberic. Sí, Santa Cecília de Cullera oferí eixe so homogeni, compacte, flexible i preciosista. Però, sobretot, va estar afinada de principi a fi. En els forts, arruixà amb solvència, però no espatarrà ni desmeresqué la qualitat del so, i tampoc descuidà excessivament l’afinació. La seguretat tècnica dels cullerencs sigué clau, però, ahir la gran diferència entre les quatre bandes la marcà la pulcra i sempre difícil i invisible afinació.


Banda Simfònica de la Societat Musical Instructiva Santa Cecília de Cullera.

En La vall de la Murta, en els moments on els greus en el 1r moviment han de continuar el baix obstinat, cap banda, tret de Santa Cecília de Cullera, estigué tan encertada com ells, igual que en el moment del boca chiusa del 2n moviment on hi hagué de tots els colors. Uns altres elemenst claus foren els tempos, on per exemple Santa Cecília de Guadassuar optà per tot uns tempos lleugerament més vius en tota l’obra obligada i unes expressions profundament romàntiques generalitzades, perdent així caràcter i carisma. Tanmateix la interpretació de Tavernes en l’obra obligada fou a les clares quasi un suplici.

Les obres lliures, les quals a priori haurien d’haver marcat les grans diferències no van estar tan decisives en els dos primers llocs. Les obligades dels de Cullera i els d’Alberic ja eren mèrits suficients per encimar-se en el pòdium. El gran mèrit de Santa Cecília de Cullera, a banda del nombre de professionals i alumnes avançats que conformen la banda, com per exemple la folgança d’una corda de clarinets com la palesada, i la seguretat tècnica que això assegura, estigué en mostrar-se homogènia, compacta, afinada, resolutiva tècnicament i la fluïdesa i compensació dels forts en contrast amb els pianos, on també tingué els seus moments d’afinacions millorables sobretot en El jardín de las Hespérides de Suñer Oriola.


Daniel Ferrero, director de la Banda Simfònica de la Unió Musical d'Alberic.

Tot seguit, la confiança i control que oferia Daniel Ferrero dirigint la SUM d’Alberic va servir perquè s’ho cregueren, per demostrar en el moment que tocava el treball realitzat al llarg dels anys que hi està al capdavant dels d’Alberic. Amb les diferències de capacitat i control sonor definides, però, amb la solvència de creure-hi van oferir una obra obliga a bon nivell, amb imprecisions en afinació en els greus, algunes imprecisions en les polirítmies. Igualment van saber traure-li rèdit a la Symphony núm. 1 for wind orchestra de Serrano Alarcón on van mostrar sonoritats colpidores, però sobretot ben compensades, amb ofici i treball. Molt merescudament van aconseguir eixe esperançador segon lloc, perquè van somoure i expressar, van gaudir i van mostrar que havien treballat de valent essent un bloc sonor fluid de qualitat.


Banda Simfònica de la Societat Unió Musical Santa Cecília de Guadassuar.

El tercer lloc era quasi secundari, tot i que no deixa de ser un premi o un reconeixement. Tants mèrits per aconseguir-lo van fer els músics de la Santa Cecília de Guadassuar com els de la SIUM de Tavernes. Si bé els primers estigueren lleugerament més encertats que els taverners en l’obra obligada, contràriament els vallers van estar molt més correctes en l’obra lliure Symphony in Green de Thomas Doss. La lliure dels de Guadassuar va tenir els problemes que suposàvem, els violins no són clarinets, i les transcripcions sempre són riscos afegits, xocs tímbrics poc aconseguits, afinacions perilloses, tempos lleugerament adaptats a les circumstàncies. En qualsevol cas totes dues bandes van demostrar un treball incomplet, en comparació als d’Alberic i els de Cullera.

Santa Cecília de Cullera va arrasar musicalment, perquè cap de les seues competidores va poder igualar els mecanismes interpretatius que tenia la banda amb La Vall de la Murta i El Jardín de las Hespérides, feta a mida per tal d’explotar tots els recursos coneguts, tanmateix la SUM d’Alberic va sorprendre molt gratament amb La Vall de la Murta i també amb Symphony num. 1 for wind orchestra, alhora que el seu director es mostrà eloqüent demostrant que no calen tants escarafalls sense resposta o tanta dansa del ventre, sinó coherència, moviments clars i directes i molt de treball de base. El tercer lloc podria haver estat per a qualsevol de les altres dues bandes participants. Però, no obstant açò, atenent al resultat final, la comarca de la Ribera ha conquerit aquesta edició 129a del CIBM 2015 “Ciutat de València”.

Enhorabona, i bona i nova música.


 
next