Emfàticament un grup reduït parlava d’on havien col·locat els djembes, un dels detalls rítmics descriptius de l’obra obligada, La vall de la Murta, del meu professor i apreciat Andrés Valero. “A la dreta…, ells tots a l’esquerra, nosaltres… només era soroll el que feien…”, deien. Seguit, se’n parlava del so, en conjunt, “Santa Cecília té això, tot un so redonet, ben controlat, quasi preciosista…”, altre, a recer d’això afirmava que “amb el que havien oferit, els garantia”, s’ho mereixien, “si més no un ben digníssim segon lloc”. “La primera què?”, deia una dona. “Tots sabeu qui ha estat la primera, d’aquest matí”, concloïa.
Unes passes al costat, a tocar, un director afirmava que es conformarien amb un segon o un tercer. Optimista. I pot estar agraït. “Aquesta última m’ha agradat, perquè li trobava melodia” o “és que la de Guadassuar no abusava de la percussió” la resposta de la qual fou “és que la de Tavernes és massa estranya”. La Banda Municipal de València seguia fent el seu llarg i tortuós concert, mentre l’ambient s’enraria, perquè era diumenge i tard, el certamen havia començat a les 11.00h i eren quasi les 22.00h. La gent, desitjosa de saber els resultats, no respectava les formes, parlotejava, feia soroll… fins al punt que el director, Fernando Bonete, demanà paciència, “restan solo unos minutos, tocaremos Lo cant del Valencià y el Himno Regional”, declamà i reclamà. Entusiasmats per ‘limno’ que Bonete diriga i cantava cara al públic, per acomboiar-lo, la gent va aguantar, dempeus (les coses no canvien tan ràpidament) fins que començaren els premis. El jurat baixà de l’amfiteatre, Joan Ribó, Vicent Marzà i Glòria Tello els van donar. Mai s’havia vist cap polític al Certamen de València. I això que les bandes i la música havien estat una cosa important per al PP. Això deien, i això ens feien creure. Deurien pensar que, com allà tothom canta ‘limno’ era gent i vots guanyats i fàcils, i no calia sembrar per recollir.
Anem al principi. Santa Cecília de Cullera va fer la millor interpretació del certamen. És a dir, va interpretar l’obra obligada i la lliure perfectament, de manera equànime van mostrar que s’havien treballat les dues obres. L’única que va demostrar que havia fet el mateix fou la SUM d’Alberic. Sí, Santa Cecília de Cullera oferí eixe so homogeni, compacte, flexible i preciosista. Però, sobretot, va estar afinada de principi a fi. En els forts, arruixà amb solvència, però no espatarrà ni desmeresqué la qualitat del so, i tampoc descuidà excessivament l’afinació. La seguretat tècnica dels cullerencs sigué clau, però, ahir la gran diferència entre les quatre bandes la marcà la pulcra i sempre difícil i invisible afinació.
Banda Simfònica de la Societat Musical Instructiva Santa Cecília de Cullera.
Les obres lliures, les quals a priori haurien d’haver marcat les grans diferències no van estar tan decisives en els dos primers llocs. Les obligades dels de Cullera i els d’Alberic ja eren mèrits suficients per encimar-se en el pòdium. El gran mèrit de Santa Cecília de Cullera, a banda del nombre de professionals i alumnes avançats que conformen la banda, com per exemple la folgança d’una corda de clarinets com la palesada, i la seguretat tècnica que això assegura, estigué en mostrar-se homogènia, compacta, afinada, resolutiva tècnicament i la fluïdesa i compensació dels forts en contrast amb els pianos, on també tingué els seus moments d’afinacions millorables sobretot en El jardín de las Hespérides de Suñer Oriola.
Daniel Ferrero, director de la Banda Simfònica de la Unió Musical d’Alberic.
Banda Simfònica de la Societat Unió Musical Santa Cecília de Guadassuar.
Santa Cecília de Cullera va arrasar musicalment, perquè cap de les seues competidores va poder igualar els mecanismes interpretatius que tenia la banda amb La Vall de la Murta i El Jardín de las Hespérides, feta a mida per tal d’explotar tots els recursos coneguts, tanmateix la SUM d’Alberic va sorprendre molt gratament amb La Vall de la Murta i també amb Symphony num. 1 for wind orchestra, alhora que el seu director es mostrà eloqüent demostrant que no calen tants escarafalls sense resposta o tanta dansa del ventre, sinó coherència, moviments clars i directes i molt de treball de base. El tercer lloc podria haver estat per a qualsevol de les altres dues bandes participants. Però, no obstant açò, atenent al resultat final, la comarca de la Ribera ha conquerit aquesta edició 129a del CIBM 2015 “Ciutat de València”.
Enhorabona, i bona i nova música.