'Tuactes i Rebomboris’ per confluències

“Tuactes i Rebomboris”. Els Mox. Mésdemil, juny 2015. Amb la col·laboració de Tiko Esteve, Pep Gimeno “Botifarra” i Dani Rolling a la percussió.

Tuactes i Rebomboris’ és el segon disc d’estudi del grup de l’Horta, els Mox. El disc compta amb diverses col·laboracions com la de Tiko Esteve en els cors en la cançó que dóna nom al disc “Tuactes i Rebomboris” i Pep Gimeno “Botifarra” aportant la veu característica, ja d’imaginari col·lectiu, en “Si el poguera partir” o el bonus track un “cant de batre de la tia Leonor de Genovès”, també les percussions de Dani Rolling apropen el muscle en “Si el poguera partir”.

Bé, i el pròleg del disc ha estat a càrrec de Josep Vicent Frechina, qui ha etiquetat el producte, més aviat la proposta, com a “pop valencià”. Aleshores Frechina especifica que caldria precisar per oferir una definició més coherent amb allò que s’escolta en aquest “Tuactes i Rebomboris”, i afegeix “el pop és el vehicle; la tradició el mapa”. Dit i fet, la definició té encerts a mitges, o precisant la definició d’allò que s’escolta en aquest treball, se sent que la música tradicional, com la que fa el mateix Botifarra, és un dels principals elements, materials musicals (em convenç més) que hi apareix representats; per una banda pels ritmes (o els peus rítmics) i les melodies (o inflexions i modismes típics dels diferents cants tradicionals), i per altra banda, un dels altres elements que apareix en línies generals en aquest treball és el rock, amb les guitarres i el timbre de veu de Redo, opac, profund i amb un clar caràcter desenfadat, vocalitzant com si la cosa no anés amb ell. Algunes harmonies poden sonar dolces (ben consonants i de construcció harmònica senzilla), ben és cert que no és un rock dur, ni contundent, ni amb cap dèria autodestructiva, ni progressiu ni amb cap interès experimental, però, el pop, tal com la crítica comercialitzant l’identifica no apareix enlloc.

Encerta plenament Frechina (en el pròleg) en indicar que el mapa, sonor, és la música tradicional, però el context és un rock melòdic que s’enfureix momentàniament, i d’altres se subjau a la línia cantant o sonant de la dolçaina, però que no vol sonar en cap moment melodiós ni superficial. Potser un folk-rock seria un concepte, d’etiquetatge, més adient per a aquest disc de confluències de materials o camps musicals.

Un disc més aviat de confluències, molt més que de fusió, ja que el resultat de fondre diverses estètiques o elements hauria de donar quelcom nou amb entitat suficient. Aleshores trobem cançons amb ritmes i melodies tradicionals sota estructures estàndards com la dansà, la malaguenya, seguidilla, el cant de batre o el fandango. Molta dolçaina fent melodies que ajuden a identificar més si cap el tipus de peça que hi ha al fons o fruint amb una mena de tocata de moros en “Epíleg (Calvacada)”. I les harmonies que ofereixen un matalàs amb les guitarres elèctriques i les diferents percussions.
 


Els Mox

En general, un disc de bastants sonoritats alegres, gens experimental pel que fa a les harmonies o instrumentacions arriscades, en què predomina quasi sempre la melodia amb veu o instrumental i cors quasi obligats (premonitoris) i senzills. Una altra consideració tindria el tractament de la lletra i les mossegades que se li foten a certes paraules per quadrar la mètrica amb la melodia.

La darrera curiositat rau en els desajustos que sofreix l’afinació (fet bastant habitual en massa discos i no menys en els directes), tanmateix el disc conté elements sonors qualitatius, a banda de les sempre oportunes i benvingudes col·laboracions de la veu del cant de batre: Botifarra, i la dosi d’importància que tenen sempre els grups i els discos que d’alguna manera o una altra mantenen viu i conserven el patrimoni del cant tradicional, la “Trista Tarantel·la” la qual ens hauria de fer pensar en la cançó/dansa napolitana en compàs de 6/8, ací està muntada sobre un compàs de 8/8 donant-li un caràcter coix, com incomplet mètricament, juntament a la veu nostàlgica i la melodia de la dolçaina la converteixen en la peça més enigmàtica d’aquest “Tuactes i Rembonboris".


 

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat